Business Class o... Public Workers Class?

Mentre que des de Madrid segueixen arribant exigències sobre què hem de fer amb les nostres finances a Catalunya (augmentar retallades, augmentar impostos, etc), aquesta setmana ha sortit una noticia que si bé potser és simbòlica, és també un excel·lent exemple més de la presa de pèl continua del germanastre gran (veure post publicat al febrer). Ara resulta que s'ha passat tots aquests anys anant al casino en avió volant en primera classe...i encara no en té prou, vol seguir anant-hi així encara que sigui a Brusel·les, un vol de poca durada. En la votació dels eurodiputats pràcticament tots els partits no catalans van votar SÍ a seguir viatjant d'aquesta manera. Nosaltres estem disposats a la retallada i ells, que són els que exigeixen retallades, no s'ho apliquen. Dit això, amb aquesta noticia he entès per fi perquè sempre les classes business estan plenes en els avions. Tinguem clar que volar en classe business sol representar aproximadament 3 o 4 vegades més que volar en classe turista. Entenc que aquest plus de preu s'explicaria perquè un seient ocupa 3 o 4 vegades més espai que un de turista i que un assistent o una assistenta de vol dedica a un passatger 3 o 4 vegades més temps que a un turista. Per tant, ja podem comptar que s'ha de tenir una capacitat econòmica molt important. No crec que gaire gent (més enllà de grans executius de grans empreses, gent amb molts punts d'avió, artistes famosos, etc...) amb els seus diners privats decideixi volar de forma freqüent d'aquesta manera. Per tant, com és que s'emplena la classe business sempre? Doncs s'emplena gràcies als diners de tots els contribuents, perquè únicament personal de l'administració pública té els incentius per volar d'aquesta manera ja que la festa li paga un altre. Hi haurà molta gent que no viatjarà mai en tota la seva vida en classe business però que amb els seus impostos li haurà pagat el viatge d'aquesta manera a més d'una persona. Si no hagués pagat aquest part d'aquests impostos de dubtosa raonabilitat, el viatge en classe business per anar de vacances o per casar-se potser l'hauria pogut fer aquesta gent.

De fet, per això no crec que Business Class sigui la millor forma per definir viatjar "en primera". Precisament un empresari valorarà (i més en període de crisi) en termes econòmics si li compensa volar a Tokyo o a New York per 3000 euros en primera o preferirà fer-ho per 1000 euros en turista.

A més, hi hauria una explicació addicional per la qual el preu de volar en primera gairebé sempre és tant alt: la rigidesa de la demanda. Quan una companyia aèria sap que una part important de la demanda del seu servei anomenat "business class" és personal de l'administració pública, sap que pot establir preus més elevats del que podria aplicar si el seu públic fos totalment del sector privat. Per tant, això acaba provocant una externalitat negativa a la gent del carrer, ja que o no viatja mai en primera o ha de pagar un preu de mercat excessiu que està distorsionat perquè un dels operadors del mercat (administració pública) no té incentius en pagar menys.

Amb això no vull dir que els principals càrrecs polítics no hagin de viatjar en primera, simplement dic que hi hauria d'haver molt més criteri i raonabilitat econòmica en la forma en que es gasten els diners del contribuent.

Bombolla Pública (II)

El darrer 18 de novembre en aquest blog es va publicar un article anomenat "la bombolla pública" en el que s'anunciava que estàvem al principi del crash del sector públic i que caldrien de forma imprescindible, per una sèrie de raons, reformes profundes en aquest àmbit.

Precisament des que ha entrat el nou govern de la Generalitat la paraula "retallada" i "aprimament" del sector públic han estat a l'ordre del dia, per sorpresa de molta gent que encara no s'havien enterat que hi havia una greu crisi econòmica.

Si les retallades públiques ara són tant radicals (tot i que crec que n'hi haurà unes quantes més) és perquè el govern sortint no va fer els deures els mesos abans de perdre les eleccions. El expresident anunciava que deixarien la Generalitat sense deutes i ara resulta que el deute que van deixar era aproximadament de 10 mil milions d'euros.

Quan una situació està fatal (com l'actual) vol dir que abans ha existit una situació menys fatal. I aqui és on està el problema, quan la situació no era tant dramàtica, el tripartit (irònicament per por a perdre encara més escons ja que hauria estat una conducta massa neolliberal) no es va atrevir a prendre cap mesura de retallada pública. L'únic que va poder fer va ser emetre uns Bons a un any pagant un elevadíssim 7,75% per tal de poder pagar les nòmines de novembre. És com si tenim la casa bruta, i enlloc de netejar-la amb profunditat, anem al basar a comprar una alfombra per tal de tenir un lloc on amagar tota la pols acumulada.

Apart de no reconèixer que van deixar una Generalitat súper endeutada, els membres del Tripartit -i especialment el partit socialista- crítiquen al govern per fer les retallades públiques i socials però al mateix temps estan a favor de la política de retallades establerta pel seus companys del govern espanyol. Aquestes contradiccions crec que són una falta de respecte al ciutadà.

Un dels raonaments (si es pot anomenar raonament) de la oposició és que "el Govern aprofita la crisi per fer retallades" perquè és neolliberal salvatge. Què significa aprofitar una crisi per fer retallades?. No crec que els neolliberals sentin algun tipus d'atracció i adicció perquè la gent visqui pitjor. És molt populista això d'acusar al capitalisme. És un raonament que de nou torna a ser una falta de respecte. A més, quin sentit tindria adoptar mesures radicals de retalls "per caprici" havent-hi unes eleccions el 22 de maig?

Per cert, parlant del terrible neolliberalisme i capitalisme, segons un estudi publicat al The Economist fa uns pocs dies, en un país amb arrels absolutament comunistes com la Xina (actualment segon país del món amb més PIB amb creixements anuals de dos dígits), la percepció dels seus ciutadans que l'economia de mercat i el capitalisme són bones per al creixement econòmic ja està al nivell d'un país com Alemanya, paradigma neolliberal.