La casa de colònies

Un dia 9 de juliol (me'n recordo perquè és el dia del meu aniversari) de fa un parell de dècades, amb 11 anys recent complerts, vaig anar a passar uns deu dies de vacances a una casa de colònies a les muntanyes.

Durant els dies que dura l'estada en les colònies, els monitors solen organitzar tota mena d'activitats per tal que el grup de xicots i xicotes estigui entretingut absolutament tot el dia (gimcames, partits de futbol, jocs varis, concursos d'estirar cordes, excursions...i la millor activitat de totes que sempre es reserva per l'últim dia: fer la neteja de la casa de colònies).

Però a vegades uns marrecs de 11 anys també desitgen tenir temps lliure i poder fer una de les coses més importants i alhora més oblidades per la nostra educació actual: fer volar la seva imaginació. Un dels primers dies, un grup de 4 o 5 xicots vam aprofitar una estona lliure per anar a "explorar" (perquè abans una bona part dels nois de 11 anys volien ser Indiana Jones quan fossin grans) pels boscos que envoltaven a la casa de colònies, i vam cercar el que nosaltres en aquell moment vam considerar com un lloc fantàstic: uns arbres que estaven col·locats d'una manera tant especial que semblava que tinguessin una forma de cabanya. Era un lloc en el que vam somniar que podríem passar-hi un temps i on podríem viure les aventures que la nostra imaginació tant celebrava poder recrear. A més era el nostre lloc, el nostre descobriment, i això representava quelcom encara més especial i únic ja que era un èxit exclusiu del grup.

Després de tant joiosa experiència, vam tornar a la casa de colònies i unes hores més tard, quan era el vespre, li vam explicar amb gran dosi de satisfacció a un dels monitors que havíem trobat un lloc maravellós que era secret. La nostra sorpresa fou que enlloc de rebre la felicitació que hauria correspòs per un èxit d'aquestes característiques, el monitor ens va castigar sense poder jugar a la nit (o millor dit sense poder realitzar una de les activitats programades) i ens va obligar a quedar-nos tancats a la casa. L'explicació que ens va donar fou "que no estava bé que no haguéssim compartit el nostre descobriment amb la resta del grup" i que "no podia tornar a passar aquesta mala conducta". Recordo com un sentiment d'injustícia i de decepció em va recòrrer per les venes perquè si aquella forma de fer en la vida havia de ser "la correcta" significava que una persona ja ni tant sols podia divertir-se de la forma que ella volia i la vida futura realment pintava molt avorrida.

Després del càstig, en els dies restants fins que vam tornar a casa, cap de nosaltres va tornar a anar al bosc a investigar per veure si trobava nous tresors amagats. En aquell moment el nostre conscient no ho entenia, però el nostre inconscient sí (perquè un nen és molt intel·ligent): s'havien acabat tots els incentius per anar a explorar al bosc i per fer activitats diferents a les programades pels monitors. No importava gens el que tu volies o desitjaves, sinó que importava per sobre de tot el grup.

Sense donar-me'n compte, probablement per primera vegada a la meva vida, m'havia topat amb el comunisme. És curiós com fa breus dies em va venir al cap de sobte aquest vell record i vaig entendre immediatament què havia passat aquella nit a la casa de colònies.

La lletra petita del Fons de Competitivitat

Al mes de juliol de l'any 2009 l'anterior govern de la Generalitat es va penjar unes quantes medalles perquè havien aconseguit treure-li al govern espanyol (als seus companys de partit) "el millor acord de finançament de la història de Catalunya". Un dels punts estrelles d'aquest acord era que per fi Espanya compensaria a Catalunya pel fet de contribuir en impostos més que la mitjana i per ser un territori de creixement econòmic superior també al promig. Aquesta compensació es faria mitjançant l'anomenat "Fons de competitivitat". Segons les bases de càlcul del mateix, al llarg dels últims mesos han sortit diferents interpretacions sobre les quantitats que s'haurien de cobrar. Curiosament han anat disminuïnt amb el temps, passant de més de 2.000 milions d'euros (segons un informe de valoració de l'acord que es va penjar a la web de la Generalitat al 2010) a ser 1.500 la quantitat oficial reclamada (tot i que sembla que Madrid fins i tot discuteix aquesta quantitat).

Avui s'ha viscut la culminació de la farsa d'aquest tant celebrat acord de finançament: els mateixos que van negociar amb els seus companys socialistes de Madrid han votat NO a la moció de censura per tal d'instar a que per fi Catalunya cobri aquest Fons. Els mateixos que van negociar malament en el seu moment (perquè sinó no estaríem en el punt que estem) no han reconegut l'error i no han permès que és pugui fer quelcom a favor de Catalunya degut exclusivament a fins electoralistes ja que no poden perjudicar als seus companys de partit. Crec que haurien de donar una explicació als ciutadans perquè igual no ho hem entès i resulta que hi ha una explicació més noble que desconeixem.

Un dels grans orígens de tots els mals està en que hi ha una lletra petita en l'acord de finançament que bloqueja la possibilitat de cobrar amb agilitat aquest Fons de competitivitat. Segons els que van pactar aquest acord aquesta clàusula no existeix ja que ells van negociar un acord sense cap punt feble ni escletxa.

Si donem un cop d'ull al "Acuerdo 6/2009, de 15 de julio, para la reforma del sistema de financiación de las comunidades autónomas", podem llegir diverses frases textuals, en referència explícita al Fons de competitivitat, com per exemple la següent: "Este nuevo fondo se repartirá anualmente entre las CCAA con financiación per capita inferior a la media o a su capacidad fiscal".

Però també existeix a la part final del document una última clàusula (que podríem considerar com la lletra petita) que té per títol "5. Política de estabilidad económica y presupuestaria" en la que s'indica, de forma resumida, que aquest nou acord de finançament serà liquidat de forma gradual i paral·lela a que les comunitats autònomes cumpleixin amb un control estricte del seu dèficit fiscal. I com tots sabem i com s'ha expressat en més d'un article en aquest blog, en el cas de Catalunya existeix un dèficit fiscal molt important, que està suposant a més un estira i arronsa amb el govern espanyol. A continuació penjo una captura (directament des del document original de l'Acord de Finançament) d'aquesta famosa "lletra petita" per tal que puguem comprovar que efectivament existeix (i degut al seu contingut obert a interpretacions el govern espanyol ha pogut aplaçar el seu pagament):