Ser o no ser (universitari)

Nota prèvia: el 26 abril de l'any 2010 vaig escriure una nota al Facebook sobre el sistema educatiu i la realitat econòmica d'Espanya. Malauradament, el contingut de la mateixa segueix essent perfectament vàlid per al dia 31 de maig de 2011. Tant debó d'aqui un any no hagi de tornar a publicar-lo perquè voldrà dir que alguna cosa ha canviat per bé. Reprodueixo la nota a continuació:

Avui estava llegint el PAIS (no és el meu diari preferit) i m'he parat en un article relacionat amb l'educació en el que es resumien una sèrie d'estadístiques en les que es comparava l'educació espanyola amb l'educació promig de la OCDE. La idea general que es pot extreure és que els estudiants espanyols surten menys preparats i el fracàs escolar és superior al promig de la OCDE.

Però deixant a banda la idea general (que en qualsevol cas no és una sorpresa), m'han cridat especialment l'atenció els següents punts:

1) A Espanya el diferencial de sou (un 32% més) que es paga a un universitari respecte a algú amb estudis secundaris és molt menor al promig de la OCDE (52%) i en especial en comparació amb USA (86%).

2) A Espanya en comparació al promig de la OCDE hi ha més universitaris (56% contra 48%) i menys estudiants en formació professional (31% contra 37%).

3) A Espanya les ofertes de treball per a universitaris (78%) és inferior al promig de la OCDE (92%).

Que ens està passant? A què es deu que tenir un títol universitari hagi perdut tant valor? Una explicació la podem trobar des del punt de vista de l'oferta: a que degut a l'afany de l'estat del benestar de preservar el igualatarisme, la quantitat d'universitaris ha crescut per sobre del que el mercat laboral pot absorbir. El motiu pel qual el mercat laboral no pot absorbir aquesta massa d'estudiants qualificats es deu a l'excessiva dependència d'Espanya en sectors en els que la major part de treballadors no requerien grans qualificacions: construcció i turisme. La insuficient quantitat d'empreses tecnològiques, industrials, etc. Conclusió final: Ha crescut més rapidament el benestar social o l'igualatarisme que la productivitat de les empreses privades. I és important fixar-se en un aspecte (provocat pel fet que a Espanya quan l'economia "va bé" l'atur és d'un desmesurat 10%): fins i tot en l'època de creixement econòmic molts universitaris (principalment de carreres de lletres) no aconseguien trobar feina de la seva especialitat.

Per altra part, ja des del punt de vista de la demanda, tampoc hi ajuda el fet que la majoria de les nostres universitats no estiguin entre les millors del món ni que els estudiants en surtin suficientment preparats ja que, entre altres, (1) el mètode d'aprenentatge està desfasat i que (2) no realitzen prou pràctiques d'empresa durant el curs (un altre punt en el que Espanya està clarament per sota del promig de la OCDE). El millor mesurador que un universitari no està prou preparat és el que diu el mercat: les empreses no confien en les habilitats dels universitaris (crec que especialment en el curt termini) ja que no veuen una gran diferència de preparació respecte a un titulat de segon grau i en conseqüència no estan disposats a pagar un diferencial de sou gaire elevat pels mateixos.

Un tercer punt que explica aquest enorme GAP en el mercat laboral és la mentalitat pròpia creada per l'estat del benestar que serà molt difícil de canviar: la majoria de recent graduats universitaris creuen que per el seu status recent assolit tenen dret una feina de jornada intensiva i a poder ser de funcionaris incrementant l'enorme bombolla pública. Com solucionar aquest gran problema? Solucions a curt termini no existeixen, totes han de ser a almenys 10 anys vista. Les solucions serien canviar el sistema productiu (oblidar-nos de la construcció i crear un marc favorable a les empreses de tot tipus), el sistema educatiu (invertint més en la competitivitat dels estudiants, incentivant les seves idees i "democratitzant" les classes per part dels professors) i la mentalitat, encara que això últim haurà de ser a base de viure la dura crisi actual.

Guerra de dipòsits (estiu 2011)

Ja la tenim aqui. Juntament amb els càlids aires estiuencs, les entitats financeres han iniciat una nova guerra desenfrenada per captar recursos de clients.

L'explicació és senzilla: fa precisament un any es va produïr una altra guerra de dipòsits generalment a 12 mesos de venciment, tenint precisament com a principals protagonistes a les grans entitats financeres espanyoles. Per tant, un allau de liquiditat torna a estar disponible en aquests dies i les entitats com que en tenen coneixement i en tenen necessitat per cobrir els seus forats immobiliaris (que ningú sap exactament quant en són de grans), han començat a oferir productes d'estalvi a preus atractius.

És important tenir en compte que fa unes setmanes, com vaig explicar en aquest blog, el govern espanyol va manifestar que tenia previst penalitzar a les entitats que oferissin retribucions superiors a les que serien desitjables, determinant que el "tipus d'interès raonable" havia de ser com a màxim un 3,1%. I aqui ja tenim servida la polèmica: perquè un 3,1% i no un altre? Dubto que existeixin raons suficients per justificar que un 3,1% és "raonable" si tenim en compte que aquest any el tipus legal del diner és del 4% o que la taxa d'IPC també és molt superior a aquest tipus determinat com a raonable. El tipus d'interès raonable hauria de ser el que dictamini el mercat: aquell tipus d'interès que les entitats estan diposades a oferir i que els ciutadans estan disposats a rebre. Per tant, un cop més, el govern (influït per lobbys) s'interposa en economia i en les decisions lliures dels ciutadans.

A més, és conegut i lògic que si les entitats financeres que no són les "big three" o que estan poc sanejades (en especial caixes d'estalvi -que també es podrien anomenar ara "caixes de deute") volen obtenir finançament, hagin d'oferir productes més atractius perquè els dipositants els hi exigiran un tipus d'interès més elevat per compensar la prima de risc que suposa deixar recursos monetaris a aquesta entitat. Per tant, si el govern decideix que aquestes entitats no poden finançar-se lliurement, perquè no adopta mesures per acabar d'una vegada amb les que no són solvents (que irònicament voldria dir no adoptar mesures)?

Sigui com sigui, aquests dies les entitats financeres estan oferint retribucions molt per sobre d'aquest teòric 3,1% (mentre no s'aprovin legalment les penalitzacions que podria ser en unes setmanes). Els mitjans de comunicació ens ofereixen exemples de diverses entitats com Bankinter, Banc Mare Nostrum, Unnim o Unicaja que ofereixen un 4% o més sense vinculacions: és una imposició estalvi pura i dura. Crec que és aconsellable aprofitar aquests dies aquestes oportunitats (en tota guerra també hi ha vencedors) per destinar els recursos destinats a estalvi en aquestes imposicions (mai per més de 100.000 euros per titular en una mateixa entitat) que estan garanties per llei ja que és possible que a mig termini hi hagi dipòsits menys atractius (tot i que sóc escèptic respecte aquest escenari). En qualsevol cas, sense oblidar que el rendiment real és negatiu, ja que la tendència de la taxa d'inflació és que acabi superant el 4%.

Com alternativa més arriscada, La Caixa està oferint bons al 7% de rendibilitat convertibles en accions de Criteria al venciment. Probablement La Caixa sigui una bona entitat, però això no vol dir que quan arribi el venciment dels Bons el valor de l'acció de Criteria no hagi caigut respecte a l'actualitat (que està a 5 euros). El sector financer espanyol presenta un risc molt elevat més enllà de la viabilitat particular de cada entitat. El risc país segueix sacsejant la cotització d'aquest sector.