Viatge a USA: Las Vegas (I)

Dissabte 13 d'agost de 2011. Agafem un taxi en ple Strip de Las Vegas. El taxista és un senyor d'edat avançada, alt, prim i de color. Li diem que ens porti al Downtown, concretament al Freemont (la part vella de Las Vegas). Al cap de breus instants, mentre ens dirigim a la destinació que li hem sol·licitat, el senyor taxista ens pregunta amablement (l'amabilitat és clarament incentivada en aquest país a través de les propines variables i obligatòries) d'on som "Where are you from guys?" i algú de nosaltres, amb gairebé tanta amabilitat, li contesta From Barcelona. Tot seguit, el taxista respon Ah, you come from Botswana?. En aquest punt cal dir que érem tres nois catalans, de pell especialment blanca (produida tant per una qüestió genètica com pel pobre i poc caluròs estiu català que havíem tingut) i amb capacitat de vocalitzar correctament, sense cap possibilitat de pensar que fòssim precisament de Botswana (malgrat que algunes lletres coincideixen amb Barcelona). Potser com a màxim podíem haver estat uns Boer procedents de Sudàfrica. Molt ràpidament, amb un somriure (entre forçat i sorprès), ens vam afanyar a dir-li al taxista que procedíem de Barcelona i no de Botswana. No fos cas que la següent pregunta fos a quin barri vivíem a Gaborone, la seva capital. Benvinguts a Las Vegas.

El dia anterior, divendres 12 agost, vam agafar a les 10 del matí un avió de Delta Airlines amb l'objectiu de fer un viatge per l'oest dels Estats Units, en el que la seva primera parada seria a Las Vegas, amb transbord previ a Atlanta. Quan viatges a USA és habitual que l'anada sigui en horari diurn i això provoca, especialment quan viatges a l'oest, que el trajecte es faci realment inacabable. Vam aterrar allà a les 19h després d'un total de 14 hores d'avió més 4 hores de transbord, amb algun que altre estricte control (amb preguntes personals poc esperades per parts dels agents de seguretat, dels quals algun d'ells era experts en reconeixament facial), i havent fet gairebé 6 o 7 dinars en avions i en aeroports (la qual cosa en aquest cas la quantitat es contradiu clarament amb la qualitat), a base de pizzes, pollastres, peanuts (un dels aliments preferits de Delta Airlines) i alguna que altra cervesa que serviria per pair aquests complicats àpats i ajudar a agafar el son. Malgrat tot, l'anada sempre és més fàcil perquè la il·lusió ho compensa tot, i perquè existeix aquell principi molt personal que quant més cósta arribar a una destinació, més valor assoleix aquesta.

Trobant-se els Estats Units enmig d'una de les seves situacions econòmiques més complicades dels darrers anys (pocs dies abans les agències de rating li havien retirat als seus Bons la qualificació del Triple A, fet absolutament històric i molt preocupant que ocupava gran part de la premsa de les llibreries dels aeroports), vam aterrar a Las Vegas, una espècie de bombolla aïllada del món real en el que la despreocupació i el relax eren les principals virtuds. Tot just havíem entrat a l'aeroport, i sense encara haver recollit les maletes encara, ja era possible gastar els primers dòlars en les màquines escurabutxaques (com és que la gent hi juga tant tenint aquest nom?) i, ja era possible també connectar-se a internet ja que disponia d'una excel·lent connexió wi-fi gratuïta, un privilegi rar en els aeroports nord-americans.

Las Vegas és una ciutat que es troba situada al vell mig del dessert, perduda en el no res. Aquest fet tant inhòspit és al mateix temps indicador que les temperatures que pot assolir en ple estiu poden ser molt elevades, fins i tot al vespre mateix, en el que els 30 graus es mantenen amb una calor extrema i molt seca (la qual cosa provoca que hi hagi una lleugera sensació de certa falta d'aire i que la suor no faci acte de presència). Això ho vam comprendre perfectament quan, un cop obtingut l'equipatge, vam sortir a l'exterior per tal de cridar un taxi, això sí després d'una llarga i ben organitzada cua de persones. Per desplaçar-te al centre de la ciutat la millor manera és demanar un taxi, ja que no suposa un gran cost perquè el trajecte és curt, tant sols uns 3 o 4 quilòmetres.

És absolutament aconsellable que l'hotel en el que ens allotgem en aquesta ciutat sigui al Strip, el llarg carrer en el que es troben els mítics hotels-casinos del Bellagio, el Caesar's Palace (el que s'allotgen els personatges de la pel·lícula Resacón a las Vegas), el Paris, el New York o el Mirage (en el que s'allotjava Chevy Chase i la seva família a la clàssica Vacaciones en Las Vegas). A diferència del que es pugui creure, l'allotjament a la principal zona de Las Vegas no és extremadament car, ja que és possible reservar alguna habitació al Bellagio, per exemple, per uns 80 euros per persona al dia. Però si la intenció és mantenir una excel·lent ubicació i gaudir d'un molt bon allotjament (valorat en un 8,7 al Booking pels seus usuaris) a un preu molt més econòmic, la opció més recomanable (consell que asseguro és totalment exempt de comissió tant per part del propi hotel com de l'empresa Volkswagen) és el hotel "Polo Towers". Aquest és l'hotel que vam anar, gaudint d'un luxe d'incalculable valor: tenir un llit de matrimoni i una habitació individual per a cada un dels tres, gràcies a que vam reservar la Suite.

(continuarà)

Bons de la Generalitat (IV)

Fa poques setmanes el mediàtic economista Paul Krugman twittejava que segons el seu punt de vista la Seguretat Social no es basa, en cap cas, en un sistema piramidal perquè aquesta, a diferència de l'estafa financera de Madoff, no necessita tenir un creixement geomètric del nombre de persones que hi participen successivament per tal que funcioni adequadament (ja que suposadament el sistema de Madoff busca un lucre mentre que la Seguretat Social no), sinó que en té prou amb que el número d'usuaris que surten del sistema (els que es jubilen) siguin iguals als que hi entren (els que comencen a treballar).

Quelcom similar passa amb els Bons de la Generalitat. Fa 11 mesos es van emetre els primers Bons a un 4,75% (més el 3% de comissió per les entitats financeres que col·locaven el producte) amb venciment a un any i ara, per a poder retornar el capital i els interessos dels primers inversors que venç el 21 de novembre de 2011, bàsicament s'han emès uns nous Bons que aquest cop seran del 4,75% a un any i del 5,25% a dos anys, a elecció del consumidor. Per tant, si ara decidim adquirir aquests nous Bons, els nostres diners invertits acabaran anant a parar als comptes corrents dels primers inversors. No és un comentari gens agosarat tenint en compte que la Generalitat de Catalunya manté uns fons limitats per poder pagar fins i tot les seves despeses corrents més immediates, el seu creixement econòmic segueix limitat i el seu rating creditici és el pitjor de l'estat espanyol, fet que provoca una dificultat enorme per obtenir finançament als mercats financers a uns tipus d'interès raonables.

Si bé, igual com passa amb la Seguretat Social, podem estar més o menys d'acord en que no estem davant un sistema de piràmide, sí que podem estar d'acord almenys en que ens trobem davant un sistema en forma de torre (ja que la successió d'inversors no cal que creixi)...i en el cas concret dels Bons, al no existir una seguretat total que els fonaments de la torre siguin realment sòlids, la seva forma correspón a la de la Torre de Pisa!

No perdem mai de vista que aquests Bons, malgrat que ofereixen una rendibilitat superior als dipòsits (que ara estan per sota el 4% tae) els emet una entitat amb problemes econòmics (fet que ja fa un any es va anunciar en el primer capítol de la saga i que actualment encara és més pal·lès per totes les retallades que s'estan produint) i que aquests no estan protegits pel Fons de Garantia de Dipòsits.

També no oblidem que si decidim comprar aquests Bons i per exemple d'aqui mig any (abans del seu venciment) canviem d'idea i volem vendre'ls (perquè ens posem nerviosos cada dia que mirem les notícies), segurament ho podrem fer i trobarem un comprador (perquè existeix un mercat secundari per a Bons) però segurament haurem d'assumir perdre una part del capital. Almenys això és el que ha passat amb els Bons emessos amb anterioritat, que han cotitzat a preus més barats ja que senzillament han existit més venedors que compradors.

Dit això i per a concloure la quarta part d'aquesta saga dedicada als Bons de la Generalitat, també cal tenir present que des de fa uns mesos la renda variable és absolutament volàtil en un context de perspectives econòmiques gens clares a curt-mig termini i que, per tant, a menys que siguem traders o amants del risc pur, tampoc no és una mala idea invertir alguna quantitat de diners (ociosos, sense necessitat d'utilitzar) a un any al 4,75% de rendibilitat.