Un gran invent anomenat Shazam

L'altre dia mentre estava dinant en un restaurant vaig escoltar per l'emissora de radio que tenien posada una mítica i antiga cançó que sempre m'havia agradat i no recordava exactement el nom. Fins fa pocs dies, m'hauria hagut de resignar a acabar d'escoltar la cançó sense saber el nom i perdre la oportunitat d'escoltar-la de nou en futures ocasions. Però les coses havien canviat, ja que aquest cop únicament vaig haver d'utilitzar el meu smartphone i activar l'aplicació Shazam, que en breus instants em va detectar que la cançó i em dir que es deia "Simon & Garfunkel - The sound of silence".

No sé quantes vegades us ha passat que esteu en una discoteca, escolteu una cançó que us encanta i desconeixeu el seu títol. Llavors li pregunteu als vostres amics si saben el títol i ells diuen que no. Com que la cançó ja ha acabat i la cabina de DJ és inaccesible, la possibilitat de poder aconseguir aquella llegendària cançó i poder-la seguir gaudint en el futur s'acaba (a menys que aquesta cançó sigui un hit actual, llavors la possibilitat no mor del tot). El mateix pot passar veient una pel·lícula al cinema o degustant una hamburguesa en un restaurant. De cop sona una cançó que us apassiona i com que no sabeu el títol, doncs us acaba creant un sentiment de pena per no poder-la tornar a escoltar al vostre ipod o al cotxe. A vegades, com que sou (i som) tossuts, recordeu algunes frases clau de la mateixa i proveu de googlejar però desafortunadament la cerca acaba en res.

D'això en economia se'n diu "necessitat de mercat". De fet, es tracta d'una clara necessitat de mercat en termes d'oci no cuberta perquè ha existit durant dècades. Doncs bé, tot just fa pocs dies (gràcies a l'excel·lent informació proporcionada per un bon amic) em vaig descarregar un programa que satisfà aquesta necessitat i que es diu Shazam.

Aquest software es pot descarregar per a smartphones com el Iphone (a través de Itunes). El seu funcionament és senzill: quan escoltes una cançó actives aquest software de forma que escolti uns quants segons de la cançó i llavors busqui similituds de títols de cançons que lliguen amb el que ha escoltat. Existeix la versió gratuïta (que només et permet cercar 5 cançons al mes), i la versió pro que té un preu de 4 euros i et permet cercar cançons il·limitades.

L'altre dia vàrem realitzar amb el meu amic diverses proves sobre el grau de funcionament del programa i la conclusió és la següent: detecta correctament els títols de cançons editades, siguin noves o velles. Mostra utilitzada: cançons actuals de música electrònica, cançons antigues (dels Beatles), versions diferents de cançons (per exemple vam provar amb una versió concreta del 2008 de "The Riddle" de Gigi d'Agostino i va detectar-la...amb foto del disc i tot). A més vàrem provar amb algun fragment d'alguna cançó que no tingués gairebé melodia o lletra, essent els resultats positius també. Realment el seu funcionament sembla gairebé impecable, tot i que això sí, la clau és que la cançó sigui editada.

Per cert, també vàrem provar xiulant o cantant alguna cançó però el programa no va ser capaç de trobar cançons coincidents. Per tant, aquest és el seu límit (tot i que també entenc que no fos capaç de detectar-les tenint en compte qui xiulava i qui cantava!)

Cal afegir que un cop ha trobat el títol de la cançó, et dóna l'enllaç per comprar-la directament al Itunes. Aqui està l'altre aspecte que m'ha fascinat. Aquest programa representa una innovació que surgeix, no de les queixes de la indústria musical respecte a que Internet s'ha carregat el seu sector, sinó de detectar una necessitat de mercat (la informació imperfecta o el desconeixement de títols de cançons per part de la gent) i satisfer-la. Això és un model de negoci que sí funciona i pel que la gent sí podria estar disposada a pagar una quantitat per tenir una cançó. I Apple l'ha sabut explotar perfectament.

Apple és una empresa exemplar en moltes coses, i una de les que més és en Innovació de valor. Fer salts endavant que ningú abans havia fet. Ja va innovar oferint cançons a 0,99 euros. Això representa una altra innovació: relacionar-se directament amb un programa que detecta títols de cançons i salva del dubte a milers d'amants (i a vegades no tant amants) de la música. De nou, el lucre privat (i no les queixes, les bones intencions o els centres tecnològics I+D+i) ha estat la font de la innovació.

Això sí, tingueu el telèfon mòbil apunt perquè la cançó de la teva vida sempre arriba sense avisar!

Red Social

Aquest és un article d'opinió sobre la pel·lícula "Red Social". Ara mateix existeixen dubtes per part de molta gent respecte si aquesta pel·lícula és realment bona o és simplement un truc publicitari per exprimir suc a aquest gran producte anomenat Facebook.

Aquesta crítica (segurament més llarga del que seria desitjable) està destinada principalment a persones que ja han vist la pel·lícula o que dificilment la veuran (i potser aquesta crítica serveixi per fer-lis canviar d'opinió).

Què és Facebook? Tots sabem que és una xarxa social que usen milions de persones actualment, però també per a mi Facebook representa l'inici de la web 2.0 o dit d'una altra manera, el deixar d'usar internet com a simplement un joc en el que ens amaguem darrera uns alies o nicks, per passar a ser la forma de mostrar la nostra carta de presentació al món. Ara Internet ja és un canal més en el que moure'ns i a desenvolupar la nostra vida tant a nivell social com professional, i és la nostra responsabilitat fer-ne un bon ús. Igual que quan anem a una entrevista de treball o una cita hem de cuidar la nostra imatge i personalitat, a Facebook o qualsevol xarxa social actual també. Hi ha veus crítiques amb les xarxes socials. De fet, entrar al 2.0 és una decisió lliure. Això sí, si hi entres la responsabilitat és un element clau perquè el 2.0 no és només un joc.

Un dels grans dubtes és quin lucre obté Facebook per relacionar multitud de persones de forma gratuïta i senzilla. Una resposta està en els ingressos de publicitat que obté ja que dóna una informació personal molt valuosa: com ja sabeu al teu perfil de Facebook hi ha registrada informació com si estàs solter, casat..., quina és la teva professió o quines coses t'agraden. Si per exemple indiques que estàs solter, doncs et sortiran banners de webs de contacte, o si indiques que has estudiat Dret, et sortiran banners amb cursos de formació d'aquesta matèria. És una informació particular i concreta, que segmenta el mercat de clients potencials de les empreses, que té un valor. Això sí, el que de moment encara Facebook no ha fet és cotitzar al mercat bursàtil. S'especula que pot fer-ho cap a l'any 2013. El preu per acció? Recentment va sortir un article al Financial Times en el que ja s'avançava que seria bastant elevat (uns quants centenars de dòlars). Ja veurem.

Entrant ja al motiu del present article, crec que puc dir que és una bona pel·lícula. I no ho dic perquè no em quedés adormit o no pensés en cap moment en mirar el rellotge durant la mateixa, sinó per altres motius. La pel·lícula ens explica durant dues hores quina és la història de Facebook des dels inicis fins a l'actualitat, amb clar èmfasi als aspectes personals dels seus personatges, tocant diversos temes polèmics i dignes de debat envers a Internet i les xarxes socials.

Si ens centrem en la personalitat del creador de Facebook a la pel·lícula, el personatge que interpreta Mark Zuckerberg (que en la pel·lícula surt citat pel seu nom -apart de certa similitud física i que porta diferents peces de roba del personatge real-, igual que la resta de personatges) és un noi que estudia a la Universitat de Harvard, extremadament intel·ligent, diferent a la resta, llançat, sense tenir remordiments, que lluita i treballa el que faci falta per desenvolupar les seves idees. Aqui és on tenim potser el principal tema digne de debat.

Al llarg de la pel·lícula, Mark es caracteritza per inspirar el seu treball en el projecte Facebook a base de desenvolupar i explotar les idees que els demés li van explicant. Això és robar? De fet, seguint un article de (precisament) la Harvard Business Review de Gary P. Pisano i de David J. Teece, la innovació no és només crear una idea, sinó ser capaç de capturar-la i donar-li valor (en el sentit de desenvolupar-la, explotar-la i fer-la vendible al món) de forma que la societat se'n beneficïi.

També un dels majors pensadors en innovació, Amar Bhidé (Universitat de Columbia), apunta cap aqui en el sentit que en base a un estudi anomenat "The Venturosome Economy (2008)" no importa tant on es fa un descobriment o on es genera una idea o tecnologia, sinó on es desenvolupa i comercialitza, és a dir, on es captura. Un altre dia en parlarem.

Perquè crec que tots tenim clar que Facebook és una innovació perquè fa una cosa que abans no existia: relacionar fàcilment a nivell social i professional persones de tot el món. És una manera de facilitar la creació d'una relació (en qualsevol sentit) gràcies a un aspecte clau: la informació. Facebook genera un fluxe d'informació gratuïta i útil més gran del que cap altra mitjà hagi pogut generar abans.

I és clar que una idea no és res si es queda a la ment. I Mark es dedica a donar vida i forma a les idees dels demés. A donar-li un sentit a les coses. Per mi no és robar, ja que el que fa forma part del procés de tota innovació. Ara bé, també alhora estic d'acord en que les persones que el van inspirar siguin indemnitzats (tal i com succeeix a la vida real i com es veu a la pel·lícula). Per a Facebook aquestes indemnitzacions no deixen de ser "multes de tràfic" en el seu camí a l'èxit, citant una frase la pròpia pel·lícula.

Un altra aspecte interessant de "Red Social" és que a Internet s'ha de vigilar el que escrius. Una frase (de la boca de la xicota de Mark al principi de la pel·lícula) és molt didàctica al respecte: "A Internet s'escriu en tinta i no en llapis". El fet de publicar quelcom ofensiu a Internet és molt impactant perquè té un caràcter públic que el fa explossiu i pot fer perdre més d'una amistat o relació sentimental. En el cas de Mark, li va fer perdre una dona de la que sembla que mai s'ha desenamorat del tot.

Un altre tema de debat és el que fa Mark amb el seu (mal anomenat) Director Financer que l'enganya i aquest acaba firmant involuntariament i sense saber-ho un document que el condemna a perdre el seu pes dins el capital de l'empresa. No sembla ètic certament. També és cert que un Director Financer de Facebook sense experiència de cap mena dificilment pot donar valor a aquesta companyia i el simple fet de firmar un gruix de papers sense saber ni el seu contingut demostra la seva poca idoneitat per aquest lloc de treball (de fet fins i tot no queda clar que ni tant sols coneixi el producte de la seva empresa ja que no sap canviar el seu status social del seu perfil). Però també és culpa de Mark. Ell en la pel·lícula té un greu problema de manca de comunicació amb els seus socis. Potser això és causa del seu enorme talent que el fa diferent. No ho sé. Però potser en ocasions en Mark no ha demostrat un lideratge adequat que motivés al seu Director Financer.

També és interessant la participació del creador de Napster (interpretat per un bon Justin Timberlake...algú ho havia de dir!). Aporta la visió comercial i fresca al projecte que Mark necessitava. Desgraciadament els seus problemes amb les addiccions l'acaben fent marxar del projecte però això sí, mantenint-se com a soci minoritari amb un agraït 7% dins el capital social de l'empresa.

Per cert, si heu anat a veure la pel·lícula potser us haureu adonat que primer cop des que us vareu registrar a Facebook heu començat a retornar-li econòmicament tot el que us ha donat gratuïment. I quan dic gratuïtament em refereixo a tot l'estalvi de cost telefònic i de temps organitzant un sopar o una festa, a la reducció de costos d'aprenentatge coneixent a una altra persona, al networking...o simplement a l'estalvi dels costos de relacions públiques que s'han de suportar si es vol assolir informació personal de primera mà, o dit en altres paraules, una bona xafarderia.

Els Bons de la Generalitat

És cert que la Generalitat està oferint aquests dies uns bons de 1.000 euros la unitat retribuïts al 4,75 % a un any. Sembla aparentment una bona rendibilitat tenint en compte com estan els tipus d'interès (l'Euribor està a 1,4% aproximadament) i que qui els emet és la nostra Administració Pública, la qual cosa és a priori un signe de seguretat. Dit en termes vulgars: "Si la Generalitat fa aigües, qui no farà aigües?"

Però m'agradaria fer una sèrie de reflexions en relació a aquests bons que cal tenir present si es valora la seva contractació (i sense cap finalitat d'influir positiva o negativament):

1) Els bons, a diferència dels típics dipòsits d'estalvi, no estan garantits per l'estat. També és cert però que si algun dia alguna entitat financera mitjana fa fallida, està per veure de quins recursos disposaria l'estat per pagar-lis als ciutadans (si més no en un termini de temps raonable) tots els seus diners que tenien en imposicions d'estalvi. Per llei s'hauria de fer, però...

2) Malgrat que el euribor es manté baix (tot i que més alt que fa uns mesos), existeixen unes quantes entitats financeres que actualment ofereixen dipòsits a 4,5% a un any (símptoma que mantenen una elevada prima de risc). Per tant, la pregunta que ens hem de fer és: el 0,25% de més ens compensa? O ens en fiem menys d'aquestes entitats financeres?

3) El deute actual de la Generalitat de Catalunya és similar al d'un país com Peru.

4) Apart del 4,75%, la Generalitat haurà de retribuir amb un 3% de comissió a les entitats financeres que col·loquin aquests bons als seus clients. És una forma de compensar-los per la competència que els hi fan a l'hora de captar passiu (els estalvis de la gent a través de la contractació de dipòsits bancaris).

5) Al final qui ens pagarà aquests interessos i qui pagarà la comissió al banc, que tot plegat ascendirà a un 7,75%, serem nosaltres mateixos perquè aquests diners al cap i a la fi i majoritàriament provenen dels impostos de tots.

6) La pregunta que ens podem fer és: la comissió del 3% és massa elevada? No ho sé. El que si sé és que el ciutadà pagarà uns diners que no aportaran un efecte multiplicador a l'economia del nostre país ja que aquest 3% és una compensació per als bancs a canvi que no facin menys la seva feina que és deixar diners (i aquest és un problema). I no oblidem que ja en la situació actual la restricció de crèdit és important.

7) Recordant a Frederic Bastiat i la seva obra "El que es veu i el que no es veu", aquests bons tant aparentment atractius per al ciutadà, acabaran perjudicant indirectament a les empreses (i als treballadors). L'explicació és la següent: tots els estalvis dels ciutadans que haurien anat als bancs (contractant-lis dipòsits) i haurien servit teòricament per deixar diners a les empreses i autònoms per continuar fent la seva activitat i per invertir, ara aniran a la Generalitat i serviran per tapar els seus forats i la seva mala gestió. L'efecte multiplicador dels diners que fluiran cap a la Generalitat serà menor i menys eficient.

La ironia dels Simpsons

Els Premis Emmy són galardons que s'entreguen anualment com a premi a l'excel·lència en la indústria de la televisió nort-americana (definició que m'he permès extreure de wikipedia). Curiosament en diversos capítols de la sèrie "Els Simpsons" s'ha infravalorat als Premi Emmys. De fet ni consideren que tingui categoria de premi. El més divertit és que Els Simpson han guanyat aquest premi 25 vegades. Per tant suposo que el motiu dels missatges de crítica envers aquests premis tenen un clar contingut sarcàstic a l'estil de "mai formaria part d'un club que en sigui membre" o, en altres paraules, un premi que m'ha estat entregat tants cops no pot ser un premi seriós.

Sigui com sigui, el 30 d'agost es van concedir els premis Emmy de l'any 2010 i el motiu del present post es concentra en el premi al millor actor de comèdia.

Qui és el personatge que ha assolit aquest premi? Segurament tots coneixeu o heu conegut un individu que cumpleix el seu perfil. Vaig a descriure a continuació un resum de les característiques que defineixen el seu caràcter: gairebé 30 anys d'edat, no entén ni el sarcasme ni la ironia, respon sempre a preguntes retòriques dels seus amics i coneguts, és un apassionat dels còmics i de sèries com Star Trek o Gattaca, el seu regal preferit per sobre de qualsevol cosa és un mocador firmat pel Sr. Spock (o millor dit, de l'actor que el representa), és maniàtic absolut en la programació dels horaris dels seus àpats, sempre seu al mateix cantó del sofà, és impossible negociar amb ells res sota el preu d'atendre conseqüències terribles en cas de contra-dir-lo, prefereix viatjar en tren a fer-ho en avió encara que costi més diners i requereixi més temps, és incapaç de guardar cap secret, obliga a firmar "contractes d'amistat" als seus companys de pis amb clàusules de tot tipus (de fet, ell considera la amistat com una cosa mesurable i quantificable basada en incentius), no es caracteritza per la mostra afectiva de sentiments, als 14 anys ja va començar a estudiar a la universitat, és actualment doctor en física i potencial guanyador d'un premi nobel.

Sé que us han vingut al cap com a mínim 6 persones que coneixeu que cumpleixen aquest perfil. Però el personatge al qual em refereixo es diu Sheldon Cooper i pertany a la sèrie La Teoria del Big Bang, essent Jim Parsons el nom de l'actor. Si ha guanyat el premi és perquè ha sabut plasmar perfectament en el seu personatge la personalitat d'aquest individu que acabo de descriure.

I és per això que recomano veure La Teoria del Big Bang. És una sèrie de comèdia diferent, fresca i amb uns guions i diàlegs plens d'intel·ligència i subtilesa que poden ser apreciats per tot el públic. Poden fer riure 4 científics i una veïna normal? El cert és que sí. El dinamisme dels 18 minuts que dura cada capítol és únic. No hi ha res que sobri. Són 18 minuts condensats que optimitzen totalment les dosis d'humor.

Tal com us he dit, Sheldon Cooper és incapaç d'entendre la ironia i el sarcasme. No sé si hauria entès el sarcasme de la sèrie dels Simpsons sobre considerar els premi Emmy com un premi menor, però ara ell ja l'ha guanyat. El següent serà el Novel?

Per cert, us deixo l'enllaç d'una entrevista recent que han fet al seu actor Jim Parsons a la CBS: http://www.cbs.com/late_night/late_show/video/?pid=daJLnMnaw2FTYm95FqC3Bj3s3vCd5OeP

Un passeig per Wall Street

El plujós diumenge a la tarda del dia 10 d'octubre de l'any 2010, pot ser un dia ideal per dedicar-lo a veure la trilogia de El Senyor dels Anells, les 6 parts de Saw (aquestes sempre s'han de veure sense companyia) o la pel·lícula d'Oliver Stone "Wall Street. El dinero nunca duerme": la primera part de l'any 1987 a casa i seguidament anar al cinema a veure la recent estrenada segona part.

La última de les alternatives va ser la meva elecció, no per una simple qüestió professional sinó per una qüestió més aviat vital. "Wall Street" representa una incursió al que es mou dins el cor (sí, cor) del districte financer americà.

Si ens centrem en la primera part, del 1987, que recomano altament ja que és la que millor recull l'essència de Wall Street i de les altes esferes del món financer, veurem com n'és d'important la informació priviligiada en les inversions (però de fet quant n'és d'important en la vida de per se). I tanmateix podrem escoltar de la boca del gran inversor Gordon Gekko (Michael Douglas) gran diversitat de frases contundents, directes i alliçonadores dirigides al seu protegit (Charlie Sheen): "yo soy de los que gano", "la información lo es todo", "un partido se gana antes de haberse jugado", "el resto de inversores solo da palos de ciego, yo solo apuesto a caballo ganador", "voy a hacerte ganar dinero que te pueda permitir tener a esa mujer", etc.

Un cop vista la primera part, sopat, agafat el cotxe, arribat al cine, comprat el ticket, i vist el trailer de la nova de Anne Hatthaway, arriba la hora de veure la segona part.

Aquesta pel·lícula es centra a l'any 2007 i és contemporània amb els grans esdeveniments de la crisi financera mundial. Sense entrar en els aspectes econòmics, en comparació a la primera part, aquesta ofereix una versió més dolça de tot plegat. El propi Gordon Gekko mostra el seu cantó més humà en molts moments, el seu aprenent és una espècie de broker amb una ideologia més enllà del diner fàcil que creu en les energies alternatives (en especial la fusió). Els aspectes sentimentals i morals planegen sobre els aspectes econòmics al llarg de la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula transmet com a missatge que el sistema financer actual s'ha de canviar perquè genera bombolles que provoquen crisis sistemàtiques. Segons les prediccions de Gordon Gekko, la següent bombolla (la posterior a la de la crisi subprime) serà la definitiva, fent-ne una interessant comparació amb la bombolla dels tulipans que esdevingué a Holanda al segle XVII, concretament des de l'any 1630 fins a l'any 1637, moment en el que els compradors de tulipans començaren a escassejar o dit d'una altra manera: la demanda es va començar a esgotar.

Hi ha crítiques que diuen que en la seva pel·lícula, Oliver Stone ha estat massa tou amb el capitalisme i que hauria d'haver llançat un missatge molt més contundent. La pregunta però que ens hem de fer primer de tot és si el capitalisme és realment el culpable dels nostres mals. També hem de tenir clar què s'està fent malament en el sistema financer actual: la qüestió no és si cal més regulació estatal, sinó que aquesta sigui millor del que ha estat perquè sempre ha existit!

Com a últim apunt de la pel·lícula en la seva segona part, en la primera conversa que mantenen el protagonista Jake Moore i la seva futura esposa, es fan referències al fet que ella sigui una liberal progressista. És important tenir en compte que als Estats Units (i a Gran Bretanya), el concepte de liberal és el que aqui entenem com a ideologia d'esquerra que creu en l'estat del benestar. Precisament aquest cap de setmana la versió digital de The Economist defineix de forma entenedora els conceptes de Liberalisme i Libertarisme en aquest sentit.

Al mes d'agost del 2008 vaig tenir la oportunitat de passejar pel districte financer de New York esperant trobar el que havia vist a les pel·lícules relacionades amb Wall Street. El problema és que era divendres tarda i ja no quedava rastre de res semblant a un executiu i a un maletí. De fet, quan hi vaig anar, el diner ja se n'havia anat a dormir i anava pel segon són. El diner sí dorm, ho fa a partir de qualsevol divendres a les 16 hores una vegada tots els mercats financers del món ja han tancat les seves portes...fins dilluns.