La última de les alternatives va ser la meva elecció, no per una simple qüestió professional sinó per una qüestió més aviat vital. "Wall Street" representa una incursió al que es mou dins el cor (sí, cor) del districte financer americà.
Si ens centrem en la primera part, del 1987, que recomano altament ja que és la que millor recull l'essència de Wall Street i de les altes esferes del món financer, veurem com n'és d'important la informació priviligiada en les inversions (però de fet quant n'és d'important en la vida de per se). I tanmateix podrem escoltar de la boca del gran inversor Gordon Gekko (Michael Douglas) gran diversitat de frases contundents, directes i alliçonadores dirigides al seu protegit (Charlie Sheen): "yo soy de los que gano", "la información lo es todo", "un partido se gana antes de haberse jugado", "el resto de inversores solo da palos de ciego, yo solo apuesto a caballo ganador", "voy a hacerte ganar dinero que te pueda permitir tener a esa mujer", etc.
Un cop vista la primera part, sopat, agafat el cotxe, arribat al cine, comprat el ticket, i vist el trailer de la nova de Anne Hatthaway, arriba la hora de veure la segona part.
Aquesta pel·lícula es centra a l'any 2007 i és contemporània amb els grans esdeveniments de la crisi financera mundial. Sense entrar en els aspectes econòmics, en comparació a la primera part, aquesta ofereix una versió més dolça de tot plegat. El propi Gordon Gekko mostra el seu cantó més humà en molts moments, el seu aprenent és una espècie de broker amb una ideologia més enllà del diner fàcil que creu en les energies alternatives (en especial la fusió). Els aspectes sentimentals i morals planegen sobre els aspectes econòmics al llarg de la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula transmet com a missatge que el sistema financer actual s'ha de canviar perquè genera bombolles que provoquen crisis sistemàtiques. Segons les prediccions de Gordon Gekko, la següent bombolla (la posterior a la de la crisi subprime) serà la definitiva, fent-ne una interessant comparació amb la bombolla dels tulipans que esdevingué a Holanda al segle XVII, concretament des de l'any 1630 fins a l'any 1637, moment en el que els compradors de tulipans començaren a escassejar o dit d'una altra manera: la demanda es va començar a esgotar.
Hi ha crítiques que diuen que en la seva pel·lícula, Oliver Stone ha estat massa tou amb el capitalisme i que hauria d'haver llançat un missatge molt més contundent. La pregunta però que ens hem de fer primer de tot és si el capitalisme és realment el culpable dels nostres mals. També hem de tenir clar què s'està fent malament en el sistema financer actual: la qüestió no és si cal més regulació estatal, sinó que aquesta sigui millor del que ha estat perquè sempre ha existit!
Com a últim apunt de la pel·lícula en la seva segona part, en la primera conversa que mantenen el protagonista Jake Moore i la seva futura esposa, es fan referències al fet que ella sigui una liberal progressista. És important tenir en compte que als Estats Units (i a Gran Bretanya), el concepte de liberal és el que aqui entenem com a ideologia d'esquerra que creu en l'estat del benestar. Precisament aquest cap de setmana la versió digital de The Economist defineix de forma entenedora els conceptes de Liberalisme i Libertarisme en aquest sentit.
Al mes d'agost del 2008 vaig tenir la oportunitat de passejar pel districte financer de New York esperant trobar el que havia vist a les pel·lícules relacionades amb Wall Street. El problema és que era divendres tarda i ja no quedava rastre de res semblant a un executiu i a un maletí. De fet, quan hi vaig anar, el diner ja se n'havia anat a dormir i anava pel segon són. El diner sí dorm, ho fa a partir de qualsevol divendres a les 16 hores una vegada tots els mercats financers del món ja han tancat les seves portes...fins dilluns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada