"Bookstorming" sobre Sant Jordi

En el precís instant que escric les primeres línies d'aquest article (14.36), la pluja ha començat a caure. Diuen els meteoròlegs que Sant Jordi vindrà acompanyat d'una tempesta. Inspirat en el famós concepte del Brainstorming (pluja d'idees), expresso a continuació el meu particular "Bookstorming", una relació de llibres (llegits i no llegits) recomanables que estan en línia a les idees i pensaments que s'han anat plasmant en aquest blog:

"Com ens en sortirem", Nouriel Roubini, 2010. Darrer llibre d'un dels economistes més rellevants i mediàtics en l'actualitat. És interessant la forma en que explica com es va originar la crisi (especialment a USA) i quines són les seves propostes per evitar futures crisis (més endavant dedicaré un article a valorar aquest llibre). És un llibre de més de 400 pàgines, per amants i curiosos de l'economia global.

"Gánate y ganarás en Bolsa", José Antonio Madrigal, 2011. En aquest breu llibre de poc més de 100 pàgines enfocat a la borsa no hi ha ni un sol gràfic però és un dels meus llibres de capçalera per a la inversió en borsa gràcies a la claretat dels conceptes que transmet que marquen la pauta a seguir. Em quedo, entre moltes, amb una idea: "no inverteixis en res que no puguis posar-hi un stop".

"Contra la cultura del subsidio", Marc Vidal, 2010. La veritat és que no l'he llegit encara, però de la lectura del blog d'un dels economistes i empresaris més influents del nostre país, podrem llegir un punt de vista molt interessant sobre una de les conseqüències (bombolla pública) de la recessió econòmica a Espanya, que alhora és una de les causes que no es vegi la llum al final del túnel d'aquesta recessió.

"Padre rico, padre pobre", Robert Kiyosaki, 1997. És un clàssic que hauria de llegir tothom perquè dóna un punt de vista sobre les finances personals molt interessant i alliçonador. Quan vaig estar llegint aquest llibre fa 2 anys vaig estar pensant que sembla increíble que a l'escola, a les universitats, etc s'expliqui tanta palla i no s'expliqui mai res que sigui útil en relació als diners. La incultura financera és un problema gravíssim.

També és interessant en aquestes èpoques comprar algun llibre o guia relacionat amb un pròxim viatge estiuenc. És cert que l'oferta és àmplia en aquesta temàtica però a vegades sorprenentment no existeix o és difícil trobar un llibre-guia que s'adapti al viatge que desitges fer. Evidentment aquesta necessitat de mercat pot suposar una oportunitat...

Com a punt final, m'agradaria dir no deixa de ser curiós que en la llista de llibres més venuts de la Casa del Libro, els tres primers tinguin relació amb dietètica i salut, el quart sigui un llibre exaltador de les protestes i manifestacions...i el cinquè sigui "Ganar en la Bolsa es posible. El método Ajram". No l'he llegit, algun dia...

El govern diu NO a la guerra... de dipòsits

En el darrer article anomenat "Els bons de la Generalitat (III)" posava de manifest que estàvem entrant en un període de "guerra de dipòsits" que havia de portar a que les entitats financeres oferissin unes rendibilitats atractives i properes a les del Bon a venciment de 1 any (4,25%), fet que evidentment suposaria una molt bona noticia per als ciutadans estalviadors que preferissin col·locar els seus diners en un producte financer de menor risc perquè aquest sí que disposa d'una llei que en garanteix la inversió.

La gran sorpresa és que recentment el govern (amb l'allargada ombra d'un poderòs lobby) ha anunciat que vol endurir les condicions del FROB i penalitzar a les entitats que ofereixin rendibilitats a 1 any per sobre dels "tipus d'interès raonables". Segons el criteri del govern, un tipus d'interès raonable és com a màxim el 3,1%, resultant de sumar el euribor a 6 mesos (1,6%) i un diferencial del 1,5%.

La pregunta que directament ens hem de fer és perquè el tipus d'interès raonable ha de ser el Euribor a 6 mesos + 1,5. Ja posats a intervenir en el mercat financer (aspecte amb el que es pot estar més o menys d'acord), seria també molt raonable i segurament més lògic aplicar, enlloc del Euribor a 6 mesos, el Euribor a 12 mesos (és important que el lector recordi que la intenció és penalitzar "les rendibilitats a 1 any") que a dia d'avui està per sobre del 2%, o també seria molt raonable considerar el IPC o la taxa d'inflació (a dia d'avui molt per sobre del 3%) com a variable per definir el tipus d'interès raonables.

Si els tipus d'interès màxims que podrem trobar a dia d'avui és del 3,1%, és igual a dir que el govern directament ha decidit que els ciutadans (apart de pagar-li les festes a les entitats financeres que no han fet els deures) veuran disminuïda la seva capacitat de decisió en el mercat financer i, sobretot, veuran de nou disminuïda la seva renda real perquè la inflació serà superior als tipus d'interès a l'estalvi.

El motiu oficial per voler evitar aquesta guerra de dipòsits és que el govern no vol que les entitats financeres petites ofereixin uns tipus d'interès massa elevats que més tard no puguin pagar (fet contradictori perquè aquestes entitats catalogades de més risc mai podran captar estalvi sinó ofereixen tipus d'interès més elevats). És motiu de sospita pensar que les entitats financeres grans, per tal d'evitar la gran guerra que arriba, han pressionat a les altes esferes per evitar entrar en aquest joc que els hi costarà diners...però més els hi costarà als ciutadans tal i com hem dit.

Els ciutadans només s'emporten la part negativa d'aquesta crisi financera. La millor solució seria deixar caure a aquestes entitats financeres que no han fet els deures.

Bons de la Generalitat (III)

Des d'avui dilluns dia 11 d'abril de 2011 les entitats financeres ja han començat la campanya de col·locació de Bons de la Generalitat entre els seus clients. Es tracta de la segona emissió després de la del darrer mes de novembre de 2010.

Aquest cop els Bons retribueixen amb un 4,25% si esculls un venciment a un any i un 4,75% si esculls un venciment a dos anys (aspecte molt important ja que aquest tipus de finançament és molt més sa que sigui a mig-llarg termini perquè la seva finalitat no ha de ser només pagar les nòmines). Així mateix les comissions pagades al banc són sensiblement inferiors a les pagades en la primera emissió que van ser del 3%.

Tal i com ja vam escriure en aquestes línies, en els capítols anteriors d'aquest monogràfic sobre Bons sobirans catalans, la inversió és atractiva perquè ofereix unes rendibilitats superiors a les que ofereixen dipòsits d'entitats financeres normals (entenent com a "normals" entitats que no siguin caixes d'estalvis) que a dia d'avui es mouen en la seva gran majoria en rendibilitats entre el 3 i el 3,5% amb venciments similars als Bons. I a més es tracta de la Generalitat, fet que ha d'aportar garanties i credibilitat a l'inversor.

Ens hem de fer vàries preguntes abans de respondre si és una bona idea comprar o no aquests Bons. La primera és si aquests tipus d'interès seguiran essent competitius d'aqui uns mesos en comparació als dipòsits. Entraríem dins el territori de les prediccions però si tenim en compte la tendència alcista i imparable de l'euribor (el tipus a 12 mesos ja supera el 2%), més els augments de tipus d'interès anunciats pel Banc Central Europeu, més les pròximes caigudes de venciments de molts dipòsits contractats als mesos de maig-juny de l'any 2010 (en motiu d'una campanya per captar passiu per part de les principals entitats financeres del país), fet que suposarà una guerra de preus entre entitats que beneficiarà al ciutadà estalviador i finalment, al fet conegut que al juny les entitats financeres han de fer front a elevades quantitats de deute, és raonable creure que les rendibilitats dels dipòsits poden ser igualment atractives en breu sobretot a un any (ja que sembla difícil que a 2 anys els dipòsits puguin competir en preu amb els Bons).

La segona pregunta és si l'emissor d'aquests Bons, la Generalitat, és una entitat solvent. Si ho analitzem fredament, estem davant la comunitat autònoma amb pitjor rating d'Espanya que ha de cercar en mercats poc habituals el finançament que en els mercats convencionals no pot obtenir a preus raonables. A més, com des d'aquí s'ha insistit, es tracta d'una administració pública que, tal i com passa a gairebé totes, està patint les conseqüències de l'esclat de la seva bombolla i presenta un forat financer d'elevades magnituds. No hem d'oblidar que a diferència del sector privat, que ja està en una etapa més avançada en quant a filtre i retallades, el sector públic encarà està en una etapa més embrionària perquè ha filtrat poc (entenent "filtrat" com a "reduït en despeses ineficients"). Per tant, és probable que seguim llegint males notícies sobre el sector públic en els pròxims mesos, fet que pot afectar a la nostra salut si hem invertit en Bons. Dit de forma senzilla, si podem dormir a la nit i confiem en l'emissor (que insisteixo és una decisió perfectament respectable), els podem comprar. Sino podem dormir a la nit, millor ens ho treiem del cap.

La següent pregunta és què passa si l'inversor desitja recuperar els diners amb els que ha comprat els Bons per algun motiu abans que acabi el seu venciment. Si fos un dipòsit, normalment podries recuperar el nominal íntegre amb una penalització en els interessos. En el cas dels Bons hi ha una diferència essencial: si vols recuperar els imports invertits, primer l'entitat financera necessitarà uns dies per trobar, en un mercat secundari poc líquid (i quan diem poc líquid vol dir que hi ha poca demanda), un comprador per als teus Bons. El problema rau en que, com que és un mercat, potser aquest comprador no estarà disposat a pagar el mateix que has invertit, sinó menys! Evidentment, és molt més probable que el preu dels Bons es deteriori al llarg dels mesos que no pas el contrari i per tant, si la idea és recuperar la inversió abans d'hora, s'hauran d'assumir unes pèrdues en el nominal invertit. Per tant, s'ha d'invertir en Bons una quantitat que no comprometi el patrimoni personal (i en aquest punt el que s'entengui per "quantitat que no comprometi el patrimoni personal" és una decisió subjectiva de cada persona).

Finalment, la pregunta és què passaria si l'emissor fes fallida i no pugués pagar (situació molt extrema i indesitjable). Com ja sabem, en el cas dels dipòsits existeix una llei (Fons de Garantia de Dipòsit) per la qual l'Estat garanteix a cada titular un import de fins a 100.000 euros per a cada entitat financera on ha contractat la imposició d'estalvi. Per al cas dels Bons, aquesta llei no assegura als seus inversors que recuperin la seva inversió.

Reflexionant en termes macroeconòmics, no és una bona noticia que estalvis de ciutadans que haurien d'anar a les entitats bancàries (que teòricament haurien de circular en direcció a les empreses) acabin en mans d'una administració pública. És important que aquesta mesura dràstica per obtenir finançament serveixi per seguir prenent les mesures valentes i raonables econòmicament, tal i com ja porta fent des del 2007 el sector privat.

Són les 23.20 i llegint les notícies sembla que la col·locació dels Bons entre els inversors ha estat un gran èxit en el seu primer dia d'emissió.

Business Class o... Public Workers Class?

Mentre que des de Madrid segueixen arribant exigències sobre què hem de fer amb les nostres finances a Catalunya (augmentar retallades, augmentar impostos, etc), aquesta setmana ha sortit una noticia que si bé potser és simbòlica, és també un excel·lent exemple més de la presa de pèl continua del germanastre gran (veure post publicat al febrer). Ara resulta que s'ha passat tots aquests anys anant al casino en avió volant en primera classe...i encara no en té prou, vol seguir anant-hi així encara que sigui a Brusel·les, un vol de poca durada. En la votació dels eurodiputats pràcticament tots els partits no catalans van votar SÍ a seguir viatjant d'aquesta manera. Nosaltres estem disposats a la retallada i ells, que són els que exigeixen retallades, no s'ho apliquen. Dit això, amb aquesta noticia he entès per fi perquè sempre les classes business estan plenes en els avions. Tinguem clar que volar en classe business sol representar aproximadament 3 o 4 vegades més que volar en classe turista. Entenc que aquest plus de preu s'explicaria perquè un seient ocupa 3 o 4 vegades més espai que un de turista i que un assistent o una assistenta de vol dedica a un passatger 3 o 4 vegades més temps que a un turista. Per tant, ja podem comptar que s'ha de tenir una capacitat econòmica molt important. No crec que gaire gent (més enllà de grans executius de grans empreses, gent amb molts punts d'avió, artistes famosos, etc...) amb els seus diners privats decideixi volar de forma freqüent d'aquesta manera. Per tant, com és que s'emplena la classe business sempre? Doncs s'emplena gràcies als diners de tots els contribuents, perquè únicament personal de l'administració pública té els incentius per volar d'aquesta manera ja que la festa li paga un altre. Hi haurà molta gent que no viatjarà mai en tota la seva vida en classe business però que amb els seus impostos li haurà pagat el viatge d'aquesta manera a més d'una persona. Si no hagués pagat aquest part d'aquests impostos de dubtosa raonabilitat, el viatge en classe business per anar de vacances o per casar-se potser l'hauria pogut fer aquesta gent.

De fet, per això no crec que Business Class sigui la millor forma per definir viatjar "en primera". Precisament un empresari valorarà (i més en període de crisi) en termes econòmics si li compensa volar a Tokyo o a New York per 3000 euros en primera o preferirà fer-ho per 1000 euros en turista.

A més, hi hauria una explicació addicional per la qual el preu de volar en primera gairebé sempre és tant alt: la rigidesa de la demanda. Quan una companyia aèria sap que una part important de la demanda del seu servei anomenat "business class" és personal de l'administració pública, sap que pot establir preus més elevats del que podria aplicar si el seu públic fos totalment del sector privat. Per tant, això acaba provocant una externalitat negativa a la gent del carrer, ja que o no viatja mai en primera o ha de pagar un preu de mercat excessiu que està distorsionat perquè un dels operadors del mercat (administració pública) no té incentius en pagar menys.

Amb això no vull dir que els principals càrrecs polítics no hagin de viatjar en primera, simplement dic que hi hauria d'haver molt més criteri i raonabilitat econòmica en la forma en que es gasten els diners del contribuent.

Bombolla Pública (II)

El darrer 18 de novembre en aquest blog es va publicar un article anomenat "la bombolla pública" en el que s'anunciava que estàvem al principi del crash del sector públic i que caldrien de forma imprescindible, per una sèrie de raons, reformes profundes en aquest àmbit.

Precisament des que ha entrat el nou govern de la Generalitat la paraula "retallada" i "aprimament" del sector públic han estat a l'ordre del dia, per sorpresa de molta gent que encara no s'havien enterat que hi havia una greu crisi econòmica.

Si les retallades públiques ara són tant radicals (tot i que crec que n'hi haurà unes quantes més) és perquè el govern sortint no va fer els deures els mesos abans de perdre les eleccions. El expresident anunciava que deixarien la Generalitat sense deutes i ara resulta que el deute que van deixar era aproximadament de 10 mil milions d'euros.

Quan una situació està fatal (com l'actual) vol dir que abans ha existit una situació menys fatal. I aqui és on està el problema, quan la situació no era tant dramàtica, el tripartit (irònicament per por a perdre encara més escons ja que hauria estat una conducta massa neolliberal) no es va atrevir a prendre cap mesura de retallada pública. L'únic que va poder fer va ser emetre uns Bons a un any pagant un elevadíssim 7,75% per tal de poder pagar les nòmines de novembre. És com si tenim la casa bruta, i enlloc de netejar-la amb profunditat, anem al basar a comprar una alfombra per tal de tenir un lloc on amagar tota la pols acumulada.

Apart de no reconèixer que van deixar una Generalitat súper endeutada, els membres del Tripartit -i especialment el partit socialista- crítiquen al govern per fer les retallades públiques i socials però al mateix temps estan a favor de la política de retallades establerta pel seus companys del govern espanyol. Aquestes contradiccions crec que són una falta de respecte al ciutadà.

Un dels raonaments (si es pot anomenar raonament) de la oposició és que "el Govern aprofita la crisi per fer retallades" perquè és neolliberal salvatge. Què significa aprofitar una crisi per fer retallades?. No crec que els neolliberals sentin algun tipus d'atracció i adicció perquè la gent visqui pitjor. És molt populista això d'acusar al capitalisme. És un raonament que de nou torna a ser una falta de respecte. A més, quin sentit tindria adoptar mesures radicals de retalls "per caprici" havent-hi unes eleccions el 22 de maig?

Per cert, parlant del terrible neolliberalisme i capitalisme, segons un estudi publicat al The Economist fa uns pocs dies, en un país amb arrels absolutament comunistes com la Xina (actualment segon país del món amb més PIB amb creixements anuals de dos dígits), la percepció dels seus ciutadans que l'economia de mercat i el capitalisme són bones per al creixement econòmic ja està al nivell d'un país com Alemanya, paradigma neolliberal.