Les conclusions de "Inside Job" (2a edició)

Islàndia és un petit país nòrdic de 300.000 habitants que, després d'haver experimentat durant anys una elevada taxa de creixement econòmic basada en una bombolla financera i immobiliària de dimensions descomunals, va veure, en el moment d'explosió de la bombolla, com els seus tres grans bancs nacionals havien assolit un deute igual a 10 vegades el PIB de tot el país que eren incapaços de retornar als seus creditors (estalviadors islandesos, inversors estrangers, etc). De cop els banquers havien passat de ser herois a enemics públics números u del país (perquè de fet que fina és la línia que separa l'èxit i el fracàs). En un context dramàtic d'aquestes característiques, els ciutadans van votar NO a salvar els bancs i a pagar als seus creditors internacionals (especialment holandesos i anglesos, tot i que conec algun cas de catalans que van perdre el 100% dels diners que van invertir en algun banc islandès). I dic dramàtic, perquè un deute de 10 vegades el PIB nacional supera per molt en termes relatius els deutes que han assolit darrerament altres països perifèrics. Si l'estat islandès hagués decidit amb càrrec als ciutadans pagar la totalitat del deute dels seus bancs, hauria assumit un deute equivalent al 1000% del seu PIB nacional. Impossible. Enlloc d'això va prendre la decisió de castigar als que no havien fet els seus deures (polítics i banquers) i als inversors i especuladors estrangers. Aquesta és l'essència última del capitalisme per bé i per mal.

Amb l'exemple de la crisi econòmica islandesa comença la pel·lícula/documental "Inside Job" que ha estat estrenada aquest any i ha tingut un enorme èxit en taquilla. No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de veure-la i he de dir que em va encantar perquè ofereix una explicació molt gràfica, didàctica i profunda sobre les causes i conseqüències de la crisi financera nord-americana i en conseqüència mundial (tot i que en alguns casos com Espanya la crisi hauria existit igual). I particularment gracioses són les entrevistes a personatges concrets, que van tenir un paper clau en mantenir la desregulació i en aprofitar-se del sistema, que davant davant preguntes concretes i directes realitzades pels creadors de la pel·lícula són incapaços de respondre de forma convincent a cap d'elles. De fet, és gairebé impossible sentir-se indiferent davant els missatges que transmet aquesta pel·lícula.

Una frase que defineix perfectament quina idea ens vol transmetre "Inside Job" és la següent: "El gran problema de les entitats financeres no és només que són massa grans, sinó que també estan massa interconnectades per caure". Aquesta és una de les frases estrella de l'economista Nouriel Roubini en el seu darrer llibre "Com ens en surtirem". La veritat és que les anàlisis i conclusions que Roubini expressa en aquest llibre tenen un paral·lelisme clar amb el fons d'aquest documental-pel·lícula.

Parlar de "d'entitats financeres massa grans i massa interconnectades" significa que existeix un relativament petit nombre d'entitats financeres als Estats Units que aglutinen una sobredosi de línees de negoci i que provoquen un risc moral latent: mesclen estalvis amb inversions arriscades. Fins a principis dels anys 80 això no es podia fer: en aquell moment existien, per una part, entitats financeres anomenades "bancs comercials" que captaven estalvis dels ciutadans (comptes corrents, dipòsits) i els destinaven a inversions amb un alt grau de seguretat (per exemple bons de l'estat). A més aquestes entitats estaven dins el marc de la llei de garantia de dipòsits de l'estat. Per altra part, existien els "bancs d'inversió", entitats que captaven recursos financers de ciutadans i els invertien en operacions d'alt risc. Si aquesta entitat s'arruïnava, els inversors perdien tot el seu capital invertit i aqui s'acabava: el dany es limitava a capitals privats de gent que ja sabia a on s'havia ficat.

El problema des dels anys 80 resideix en que els petits bancs comercials i els bancs d'inversió s'han mesclat en un de sol gegant, de forma que els ciutadans estalviadors estan deixant diners a un banc que invertirà una part important dels mateixos en operacions d'alt risc. I si aquest banc entra en números vermells, el tsunami financer pot ser enorme perquè afectarà a estalvis necessaris per viure d'una enorme quantitat de gent. Per això caldria que les entitats financeres es fessin més petites i tradicionals (que "el negoci bancari es tornés avorrit" tal i com expressa Roubini) per evitar el risc moral d'haver de socialitzar via impostos les pèrdues d'aquestes entitats com ha passat en els darrers anys.

I no només hi ha massa interconnexió de negocis, també hi ha massa interconnexió amb la política: el film ens mostra múltiples exemples de persones amb alts càrrecs polítics que també han disposat de càrrecs en aquestes entitats financeres.

També caldria que la regulació millorés substancialment (des d'evitar els forats del Pacte de Basilea en quant a l'error de no computar els Conduits dins els mínims necessaris de capital, a estandarditzar i regular els productes derivats), però això, tot i les manifestacions del president Obama, no sembla probable que es solucioni a curt termini perquè tots els responsables econòmics que ha anat elegint en els darrers temps han tingut relació directa amb la creació dels fonaments per a l'esclat de la crisi financera, i el cert és que a dia d'avui les mesures preses en aquesta línia han estat molt poc rellevants.

De fet, a dia d'avui es pot dir que tots els responsables d'entitats financeres i polítics han superat la crisi financera amb mínimes penalitzacions, obtenint grans sumes de diners (fins i tot per haver invertit en assegurances contra la fallida d'actius que ells mateixos venien) i seguint treballant en la mateixa línia que llavors. Mentrestant, milions de ciutadans s'hauran de passar anys pagant via impostos tot el que el govern ha fet per salvar a aquestes entitats, sense oblidar-nos de tota la gent que ha perdut les seves propietats i els seus llocs de treball.

La pel·lícula fa referència a la forma de funcionament del mercat immobiliari: agència immobiliària que tenia incentius absoluts per vendre-li una propietat a qualsevol persona (sense interessar-li en absolut si podria cobrar o no) perquè immediatament un cop venuda, li venia la hipoteca a alguna entitat financera (que com he comentat abans usava els estalvis i dipòsits de ciutadans per adquirir inversions com aquesta), que amb la suma d'aquesta hipoteca i moltes més (fins i tot préstecs personals per a cotxes o per a estudiants) es dedicava a crear un producte financer anomenat CDO (en múltiples i complicades fórmules creades per enginyers financers) que l'acabava venent a inversors sota promeses d'altes rendibilitats esperades. La clau última d'aquest CDO és que els propietaris paguessin la hipoteca. Però perquè els inversors se'n fiaven i compraven massivament aquests actius financers? Doncs perquè les Agències de Rating certificaven amb una AAA (la màxima nota) que aquests productes eren molt segurs.

Segons alguns dels entrevistats que tenien càrrecs en Agències de Rating, els seus certificats només eren "opinions" i que per tant, no anaven a missa. Davant l'absoluta irresponsabilitat d'aquestes entitats (cobrada amb elevats honoraris), cal canviar el sistema de les agències de rating de forma definitiva: lliberalitzar el sector (només n'hi ha 3!) i establir un sistema diferent a l'actual en quant als perills dels incentius que provoca "que el client et pagui el teu certificat". De moment tampoc s'ha fet res al respecte i aquestes entitats (que semblen déu i no ho són, o almenys ho semblen per la seva impunitat en tot l'assumpte dels CDO) segueixen dinamitant mercats financers: ara sí toca dir que Grècia té un "CCC". Una altra patata calenta no solucionada.

La pel·lícula també fa referència als productes derivats i, concretament, als Credit Default Swaps (CDS). No és estranyar que Warren Buffet els definís com "armes de destrucció massiva". En la recent crisi financera s'ha pogut observar clarament. Els CDS, tal com s'ha explicat en més d'una ocasió en aquest blog, són assegurances contra el impagament de crèdits. El problema, però, radica en que aquests CDS es podien comprar sense tenir la propietat del subjacent, és a dir, podies comprar un CDS basat un actiu que no havies comprat del que t'assegurava el nominal en cas que hi hagués impagament. És el que Roubini afirma en el seu llibre: "existien tots els incentius per cremar la casa del veí". I el més increïble és que el film explica que diverses entitats van acabar cobrant totes aquestes primes (que al final eren pagades pel govern perquè la companyia asseguradora era incapaç de cobrir tots els deutes) gràcies a l'enfosament de valor dels títols CDO i altres. Per tant, les entitats van ser beneficiàries indirectament que els ciutadans perdessin les seves cases o es quedessin arruïnats.

Al final només una entitat financera va caure pel seu propi pes. El govern va estimar, en aquella fatídica tardor de l'any 2008, que si deixava caure a Lehman Brothers els mercats es calmarien. Desgraciadament no ho van fer i la cadena de desastres va continuar, portant al govern a haver de salvar indiscriminadament una gran quantitat d'entitats financeres.

És important tenir present dos aspectes: primer que el fet que la regulació de les entitats fos insuficient no és el mateix que dir que el capitalisme ha estat la causa de la greu crisi financera. Per una banda la regulació és pública i va ser molt mal feta per una sèrie de motius (segons el film pel "lobby" bancari), i per altra part, si el capitalisme s'hagués aplicat realment, les entitats financeres o no existirien o no haurien gaudit de tots els privilegis que han gaudit i segueixen gaudint.

I aqui rau el gran risc futur que ens pot portar a una nova crisi financera: a USA (origen de la mateixa) s'ha tapat l'enorme forat negre del deute privat que han generat tots els bancs en la recent crisi financera amb una enorme quantitat de diner públic. I aqui pràcticament s'ha acabat tot. Ni s'ha canviat el sistema bancari (allò de "massa grans i massa interconnectats"), ni s'ha jutjat als responsables bancaris i polítics, ni s'ha fet una investigació a fons, ni s'ha canviat el sistema de les agències de rating i ni en prou feines s'han pres mesures a l'hora d'estandarditzar els productes derivats. Gairebé totes les variables que han provocat el problema segueixen funcionant sense fre i, si torna a passar, l'estat no podrà fer res per salvar el vaixell que s'enfonsa. És important prendre mesures en aquesta línia perquè el risc és latent i suposa una altra amenaça (potser a més mig-llarg termini) a la ja més a curt termini de la crisi del deute públic.

Mentrestant, Islàndia segueix sobrevivint a la seva duríssima crisi econòmica a base de vulcans de noms impronunciables (que segons un article de The Economist estan essent aprofitats precisament com a ganxo turístic per a un país d'indubtable bellesa natural que algun dia espero visitar) i amb unes perspectives de creixement poc positives però sembla que podrien ser millors que les d'un país que ha resolt de forma molt diferent la seva crisi particular (amb una forta intervenció de la Unió Europea i amb una restructuració d'un deute que teoricament haurà de pagar). Estem parlant d'Irlanda.

Apple, Google i altres tecnològiques USA

Que la borsa i l'economia real no van gaire de la mà (s'entenen però sense que tinguin una relació estable) és un fet conegut i es pot aplicar en el cas de Google: una empresa multinacional que es caracteritza per beneficis molt elevats, per la seva reinvenció tecnològica continua que no para de sorprendren's continuament ja sigui per creació o per compra de nous productes que es converteixen en noves línees de negoci per a clients. L'últim exemple de Google com empresa super innovadora és l'aplicació que, gràcies a la tecnologia satèl·lit, ens permet saber amb exactitud el temps de retard que porta un avió o un bus (de moment aplicable a unes determinades ciutats, aeroports...). A més, Google presenta aquest any 2011 unes fantàstiques perspectives de vendes mundials del seu sistema Android per a mòbils que competirà amb Apple. Estem davant un escenari molt positiu.

Doncs bé, la realitat borsària en aquest cas és absolutament al revés: no és que el preu de la seva acció no pugi, és que baixa i amb molta força. Des de mitjans de mes de febrer quan l'empresa va anunciar un canvi en la composició jeràrquica de la seva direcció, l'acció ha passat de 640$ als actuals 5o9$ (una disminució del 20% en 4 mesos). A més, les perspectives a nivell d'anàlisi tècnic no són especialment bones: el següent suport no el trobem fins a 450$ (mínim relatiu de setembre 2010). S'ha de dir però que és una acció que a la que presenti dos màxims relatius i que la situació macro acompanyi (amb Índex Nasdaq alcista), pot ser molt interessant de tenir en cartera.

El cas d'Apple també és paradigmàtic per una empresa que funciona perfectament bé: està en un canal lateral que té per suport precisament els 325$ en els que va tancar a l'última sessió. Per tant, està a les portes d'iniciar una perillosa correcció.

En canvi existeix un exemple d'acció que sí mostra a nivell fonamental i tècnic una realitat: la mala situació de RIMM (Research in Motion, l'empresa que prové la tecnologia de la Blackberry) en quant a la seva davallada de vendes. La seva caiguda és absolutament lliure i sense fre: ha baixat un 50% en 4 mesos. El mateix podem afirmar sobre Cisco Systems.

Altres empreses que són gegants tecnològics presenten gràfics i perspectives baixistes realment preocupants: Microsoft està molt aprop del suport de 23,46$ amb risc de noves fortes caigudes, o Intel, que portava un inici de primavera molt bo, s'està enfonsant fortament els darrers dies.

Fins i tot la recent arribada al mercat borsari, Linkedin, ja ha iniciat la seva caiguda: baixada del 30% des de les primeres sessions. De fet, Linkedin, com altres xarxes socials (RenRen: el "facebook" xinès) són autèntiques muntanyes russes dirigides per l'especulació més salvatge perquè no té cap sentit (i és excessivament sinònim de nova bombolla super inflada) que presenti PERs (vegades que l'acció paga el benefici) per sobre de 300. És important recordar en aquest punt que els PER a desembre 2010 d'Apple i Intel eren (a títol d'exemple) de 23 i 10 respectivament.

Però no totes les empreses del Nasdaq100 han tingut una última setmana negativa. Exemples d'empreses menys conegudes com Bed Bath & Beyond, Costco Wholesale, Infosys, Garmin, sí han pujat. Sempre hi ha oportunitats...

En resum, que l'evolució en borsa per les grans tecnològiques USA a dia d'avui no són precisament positives, tot i que cal tenir un ull posat perquè a la que giri mínimament la tendència poden convertir-se en bones oportunitats.

Perspectiva macro USA (11-6-11)

La darrera enquesta sobre el sentiment inversor als Estats Unitats ha deparat uns resultats que mostren que el sentiment baixista i pessimista sobre l'economia està agafant força.

El context no és favorable: (1) el fet que USA estigui essent incapaç de crear llocs de treball (malgrat que les empreses estan obtenint bons resultats) ja que manté un 9% d'atur que és totalment inacceptable en la seva cultura (quan aqui un 9% ens portaria directament a la Champions), i (2) els dubtes sobre la seva capacitat de retorn del seu deute públic gigantesc (el més gran de la història que suposa aproximadament el 100% del PIB USA) no són precisament bones notícies. A més, (3) les perspectives que no hi hagi un tercer QE (Quantitative Easing: ajustaments que fa el govern per injectar dòlars al sistema a través de compra de bons estatals o d'actius immobiliaris emminentment tòxics), tampoc no esta agradant als mercats.

Quan el govern va decidir, a canvi de quantitats enormes de diners, salvar de forma indiscriminada a totes les entitats financeres (des de les entitats bancàries fins als anomenats "bancs a l'ombra" -que no eren bancs en la seva forma jurídica però sí en la seva pràctica funcionalitat-), va assumir que definitivament passaria a absorbir el deute privat d'aquestes entitats.

El problema existent que provoca dubtes en la capacitat de retorn del deute governamental és que (a) no es creen nous llocs de treball i això suposa més despesa fiscal i menys recaptació fiscal perquè la gent ni cobra renda ni consumeix més: efecte negatiu doble per a les arques de l'estat, que (b) el forat negre provinent de bancs és extraordinàriament gran (i no està clar si potser se n'haurà d'absorbir més), i que (3) a sobre, aquesta política keynesiana ha provocat que el risc moral segueixi existint amb força: a dia d'avui totes les entitats que van realitzar inversions massa arriscades (gairebé dignes d'anar al bingo o de comprar pagarés de Nueva Rumasa -com el germanastre-), al ser ajudades per l'estat (excepte casos molt puntuals com Lehman Brothers que sí es va deixar caure) segueixen actuant amb gairebé tota impunitat. Aquesta situació crea els fonaments per una altra crisi financera.

Un altre punt que és conseqüència (tot i que també causa en part) de la situació actual és la debilitat relativa de la moneda Dòlar: està perdent força com a actiu refugi. Per una banda, els inversors s'han dirigit massivament al llarg d'aquest any a la compra de matèries primeres (hi ha una relació clara entre dòlar dèbil i matèries primeres fortes) i per altra, es pot observar per exemple en el EUR-USD que la divisa nord-americana s'ha debilitat al llarg d'aquest any mantenint-se en la banda 1,40-1,50 (dòlars per cada unitat d'euro). A més, cada cop hi ha més veus que aposten (Roubini inclòs) perquè la moneda refugi adopti una altra forma.

De totes maneres, també cal dir que els dubtes sobre els bons USA no és nou: a octubre 2009 el valor dels CDS ja marcava que existia una probabilitat del 5% que es produís impagament. Malgrat tots els dubtes i incerteses existents, mai no s'ha d'infravalorar la capacitat de recuperació dels Estats Units ni oblidar que el motor empresarial està tornant a créixer de forma molt important.

Els óssos de la borsa espanyola

En el món salvatge de la borsa existeixen dos tipus d'animals: els braus (considerats com "alcistes", és a dir, que creuen que el preu de l'acció que han comprat pujarà) i els óssos (considerats com "baixistes", és a dir, que creuen que el preu de l'acció que han comprat baixarà). Els braus són considerats alcistes per el seu moviment d'atac a les seves preses va de dalt a baix. En contrapartida, els óssos són considerats baixistes perquè ataquen de dalt a baix (per confirmar-ho veure reportatges de National Geographic).

I en aquests moments cada cop sembla més clar que els reis de la selva són els óssos: els moviments baixistes s'han apoderat tant a l'IBEX35 com en altres mercats estrangers.

El darrer divendres IBEX va tancar la sessió marcant menys de 10.000 punts (concretament 9.950), sortint finalment de la seva lateralitat en la que estava sotmesa que anava en el rang de 10 mil a 11 mil punts. Un cop trencat el suport (o floor) d'aquest rang, poden passar sobretot dues coses: o un fort rebot temporal o la continuació d'una forta tendència baixista.

Si analitzem valors en concret, veurem per exemple que Telefónica, que va tancar a un preu de 16,19, ha perforat el mínim relatiu de 16,35 euros de 30 de novembre de 2010. El següent preu suport està ni més ni menys que en 15,00 euros (potencial caiguda addicional de 6%). Sembla aparentment impossible que pugui baixar fins aquest preu i fins i tot podem considerar que el preu actual possibilita una bona inversió "a llarg termini". Però mentre no es demostri el contrari i mentre el risc país continuii (perquè Telefónica per molta empresa internacionalitzada que sigui pateix el fet de cotitzar al mercat espanyol), la perspectiva d'aquest valor és baixista. Pel que fa als bancs espanyols, la perspectiva és tanmateix negativa com és d'esperar: Santander i BBVA tenen probabilitats raonables d'anar directes a 7,38 i a 7,07.

Per tant, invertir en un ETF negatiu sobre Ibex o invertir a la baixa en determinades accions mitjançant CFD's sembla una bona idea per als pròxims dies perquè aquesta és la tendència actual. És possible que de cop per alguna sèrie de circumstàncies especials giri la tendència, però per això serveixen els stop-loss.

Com a contrast, més enllà del IBEX (i relativament amagada de les mirades internacionals i allunyada del risc país), integrant el mercat continu, podem trobar la millor acció del mercat espanyol: Jazztel, que ha duplicat el seu preu en 11 mesos (ha passat de 2,5 a 4,5 euros) i que fins i tot ha pujat durant el període lateral del Ibex. El més divertit és que per algun motiu o un altre, els suposats experts mai et recomanen les accions que són realment bones i alcistes. Perquè passi el que passi, sempre es poden trobar bones accions a les que invertir. Però és més fàcil dir que fer.

Sortint de les fronteres espanyoles, trobo tanmateix preocupant el panorama del mercat USA. Les males dades de l'atur (no hi ha manera de reduïr aquesta taxa d'atur del 9%) i els grans dubtes que genera la gegant quantitat de deute emès pel govern nord-americà està sacsejant els mercats. Parlarem dels mercats USA en un altre article.

La crisi de Grècia

Sembla mentida recordar que Grècia, i més concretament la seva capital Atenes, va organitzar a l'any 2004 els XXVIII Jocs Olímpics. Després del que ha passat en els darrers 12 mesos, la celebració d'aquell esdeveniment en terres hel·lenes sembla una espècie de somni màgic: el somni de Morfeu. Però igual com va succeir en la mitologia grega, en la que s'explica que Morfeu va ser fulminat per Zeus per explicar secrets dels déus als humans, en la història recent han estat els mercats qui han fulminat a Grècia.

I ho han fet amb raó: Grècia no ha fet bé els deures econòmics. A més, pel que sembla ha estat anys falsejant dades macroeconòmiques, fet que no crec que ens hagi d'estranyar si tenim en compte que és el país europeu amb més frau fiscal d'Europa (Espanya ocupa una bona posició en aquest particular ranking per cert). I també és un problema de negligència, ja que segons notícies recents, sembla que s'han passat anys pagant pensions a milers de persones difuntes que han anat a parar a les arques dels seus familiars. En moments així, és inevitable no tenir al cap la idea d'una Unió Europea que s'ha comportat com un forat negre (a vegades no cal buscar-los a l'univers: ja els tenim al planeta terra) en el que hi ha entrat absolutament qualsevol país.

A dia d'avui, la rendibilitat del bo grec a 10 anys ha assolit un brutal 15,47%. I l'anomeno brutal perquè significa (deixant a banda que en qualsevol escola de negocis et diran que et malfïis de qualsevol TIR o Taxa de Rendibilitat que superi els dos dígits en el teu projecte d'empresa) que senzillament és incapaç de trobar inversors oferint un preu menor. I no existeixen "duros a quatre pessetes" (expressió que fa uns anys es podia considerar anacrònica i que potser -esperem que no- en el futur tornarà a estar a l'ordre del dia si aquesta divisa ressucita). El cert és que en aquests moments, únicament els bancs grecs i en definitiva el Banc Central Europeu estan comprant aquests bons tòxics (almenys així els defineixen ara les agències de rating).

Per entendre de forma objectiva i clara perquè, tot i que la rendibilitat esperada és tant elevada, no hi ha quasi ningú que vulgui comprar aquests Bons, imaginem-nos que disposem de 1.000 euros en Bons grecs i que ara els volem vendre en un mercat secundari (perquè els Bons tenen el seu mercat també, encara que molt més il·líquid que les accions): la nostra sorpresa serà que ens trobarem que no hi ha cap comprador que estigui disposat a pagar-nos més del 60% del nominal del Bo, és a dir, 600 euros. Per tant, potser sí que tindrem una rendibilitat anual del 15% al venciment, però d'entrada ja sabem que hem perdut el 40% del valor del que hem pagat.

El que està passant és que aquests mercats ja descompten un futur hipotètic (i amb possibilitats de ser realista) que amenaça l'estabilitat financera de la Unió Europea: que calgui fer quites al deute grec, és a dir, que el Banc Central Europeu i els països tenedors d'aquest deute hagin de condonar aquest 40% a Grècia perquè sinó és impossible que aquest país pugui retornar el deute a aquests preus insostenibles i a aquests venciments.

Mentre no quedi clar què passa amb tots aquests riscos de deutes sobirans de països perifèrics i països no tant periferics, la incertesa farà molt de mal als mercats financers de la zona euro. Semblava, sobretot en les breus èpoques dels anomenats "brots verds", que els sistemes keynesians (intervenció estatal en l'economia mitjançant la injecció d'elevades quantitats de diner) estaven funcionant. El problema és que els polítics i els economistes de la dita vessant no s'esperaven que els mercats posarien en dubte tant aviat que els països no serien capaços de tornar el seu deute.

Dubai World

A l'estiu de l'any 2009 vaig visitar Dubai, un dels emirats que integren el país dels Emirats Àrabs Units. El més impactant del viatge és descobrir que les coses més "alguna cosa" del món estan allà: l'edifici més alt del món anomenat Burj Dubai o Burj Khalifa (que en aquell moment encara estava en obres davant la nostra sorpresa), el centre comercial més gran del món anomenat Dubai Mall, que disposava de més de 1.200 botigues (i que precisament està just al costat del Burj Dubai), l'hotel amb més estrelles del món: el Burj Al Arab (que per visitar-lo calia tramitar una sol·licitud amb antel·lació), el parc d'atraccions aquàtiques més gran del món, o fins i tot el coctail més car del món, del qual no recordo el nom però sí el preu: uns 4.000,00 euros...

Jo no sé si algú (califes i xeics apart) ha arribat a prendre aquest coctail de 4.000 euros ni sé si a Dubai concedeixen préstecs personals per a poder prendre'l, però el que sí sé és que Dubai estava creixent a un ritme desenfrenat i embogit a nivell immobiliari. I la font de finançament no era el petroli! És important tenir en compte que només el 6% dels ingressos de Dubai procedeixen del petroli (matèria primera que en canvi si té un pes molt rellevant a la capital del país, Abu Dhabi).

Les fonts de finançament per a la construcció procedeixen bàsicament del xeic de Dubai Maktum bin Rashid al-Maktum (un dels homes més rics del món) i de la inversió estrangera. I precisament aqui rau el problema: l'excessiva dependència en els capitals estrangers va provocar que al mes de novembre de 2009 (no és l'únic cop que ha passat en un lloc una cosa negativa pocs mesos després que jo el visiti) Dubai World anunciés que havia de restructurar el seu deute, aplaçant-ne el pagament. La noticia va tenir volada i els seus CDS (Credit Default Swaps), que són el cost d'assegurar els crèdits concedits a Dubai World, es van disparar fins a 655 punts. Perquè ens serveixi de punt de referència, aquesta puntuació era similar al de algunes entitats financeres espanyoles com Bancaja.

Per tant, en aquell moment, el mite Dubai semblava que començava a esfondre's davant la incertesa en la seva capacitat de retorn del deute. Fins i tot alguns mitjans ja començaven a anunciar que Dubai podia convertir-se en una ciutat fantasma enmig del desert.

Després d'un temps sense sentir a parlar gaire de Dubai, fa uns dies per la televisió van fer un programa sobre espanyols que hi viuen i treballen que em va agradar especialment perquè em va transmetre la sensació que tot havia tornat a la normalitat. El fluxe d'estrangers que anaven a treballar a Dubai semblava que seguia en auge com abans davant les bones oportunitats professionals i econòmiques que podien trobar-hi.

I aquesta percepció ha quedat confirmada fa escassement dos dies amb l'última dada dels Credit Default Swaps: si fa un any i mig aquests eren de 655, ara ja només són de 325 (la meitat), o sigui que el risc d'impagament s'ha reduït substancialment. Me'n alegro perquè Dubai representa una finestra al món per anar a cercar feina (excepte sector finances que pel que sembla està reservat per als habitants nadius).

Hi ha gent que diu que no els hi agrada Dubai per la seva artificialitat. A mi en canvi Dubai em va agradar i em va sorprendre. És una excel·lent oportunitat de viure unes vacances a low cost (perquè tot i l'aparent luxe és fàcil residir en hotels fantàstics per 30 euros per persona la nit) en un clima agradable (però extremadament càlid als mesos d'estiu), exòtic i alhora segur. Si una cosa té Dubai és la seguretat. No em va agradar tant veure tantes dones amb burques, tot i que em va sorprendre veure-les menjant en un McDonalds o assistint amb efusivitat als centres comercials. Tampoc em va agradar veure treballadors filipins o pakistanís treballant en la construcció en dures condicions per pocs diners, però també cal dir que almenys és una oportunitat per a treballar.

El que sí que Dubai s'ha de replantejar és l'oci nocturn si vol ser un target més important per al turisme jove. No pot ser que a les 3h del matí ja no quedi ni un pub ni una discoteca oberta! Temps al temps...algun dia sabrem que la discoteca més gran del món ha estat inaugurada a Dubai.