La crisi de Grècia

Sembla mentida recordar que Grècia, i més concretament la seva capital Atenes, va organitzar a l'any 2004 els XXVIII Jocs Olímpics. Després del que ha passat en els darrers 12 mesos, la celebració d'aquell esdeveniment en terres hel·lenes sembla una espècie de somni màgic: el somni de Morfeu. Però igual com va succeir en la mitologia grega, en la que s'explica que Morfeu va ser fulminat per Zeus per explicar secrets dels déus als humans, en la història recent han estat els mercats qui han fulminat a Grècia.

I ho han fet amb raó: Grècia no ha fet bé els deures econòmics. A més, pel que sembla ha estat anys falsejant dades macroeconòmiques, fet que no crec que ens hagi d'estranyar si tenim en compte que és el país europeu amb més frau fiscal d'Europa (Espanya ocupa una bona posició en aquest particular ranking per cert). I també és un problema de negligència, ja que segons notícies recents, sembla que s'han passat anys pagant pensions a milers de persones difuntes que han anat a parar a les arques dels seus familiars. En moments així, és inevitable no tenir al cap la idea d'una Unió Europea que s'ha comportat com un forat negre (a vegades no cal buscar-los a l'univers: ja els tenim al planeta terra) en el que hi ha entrat absolutament qualsevol país.

A dia d'avui, la rendibilitat del bo grec a 10 anys ha assolit un brutal 15,47%. I l'anomeno brutal perquè significa (deixant a banda que en qualsevol escola de negocis et diran que et malfïis de qualsevol TIR o Taxa de Rendibilitat que superi els dos dígits en el teu projecte d'empresa) que senzillament és incapaç de trobar inversors oferint un preu menor. I no existeixen "duros a quatre pessetes" (expressió que fa uns anys es podia considerar anacrònica i que potser -esperem que no- en el futur tornarà a estar a l'ordre del dia si aquesta divisa ressucita). El cert és que en aquests moments, únicament els bancs grecs i en definitiva el Banc Central Europeu estan comprant aquests bons tòxics (almenys així els defineixen ara les agències de rating).

Per entendre de forma objectiva i clara perquè, tot i que la rendibilitat esperada és tant elevada, no hi ha quasi ningú que vulgui comprar aquests Bons, imaginem-nos que disposem de 1.000 euros en Bons grecs i que ara els volem vendre en un mercat secundari (perquè els Bons tenen el seu mercat també, encara que molt més il·líquid que les accions): la nostra sorpresa serà que ens trobarem que no hi ha cap comprador que estigui disposat a pagar-nos més del 60% del nominal del Bo, és a dir, 600 euros. Per tant, potser sí que tindrem una rendibilitat anual del 15% al venciment, però d'entrada ja sabem que hem perdut el 40% del valor del que hem pagat.

El que està passant és que aquests mercats ja descompten un futur hipotètic (i amb possibilitats de ser realista) que amenaça l'estabilitat financera de la Unió Europea: que calgui fer quites al deute grec, és a dir, que el Banc Central Europeu i els països tenedors d'aquest deute hagin de condonar aquest 40% a Grècia perquè sinó és impossible que aquest país pugui retornar el deute a aquests preus insostenibles i a aquests venciments.

Mentre no quedi clar què passa amb tots aquests riscos de deutes sobirans de països perifèrics i països no tant periferics, la incertesa farà molt de mal als mercats financers de la zona euro. Semblava, sobretot en les breus èpoques dels anomenats "brots verds", que els sistemes keynesians (intervenció estatal en l'economia mitjançant la injecció d'elevades quantitats de diner) estaven funcionant. El problema és que els polítics i els economistes de la dita vessant no s'esperaven que els mercats posarien en dubte tant aviat que els països no serien capaços de tornar el seu deute.