Les conclusions de "Inside Job" (2a edició)

Islàndia és un petit país nòrdic de 300.000 habitants que, després d'haver experimentat durant anys una elevada taxa de creixement econòmic basada en una bombolla financera i immobiliària de dimensions descomunals, va veure, en el moment d'explosió de la bombolla, com els seus tres grans bancs nacionals havien assolit un deute igual a 10 vegades el PIB de tot el país que eren incapaços de retornar als seus creditors (estalviadors islandesos, inversors estrangers, etc). De cop els banquers havien passat de ser herois a enemics públics números u del país (perquè de fet que fina és la línia que separa l'èxit i el fracàs). En un context dramàtic d'aquestes característiques, els ciutadans van votar NO a salvar els bancs i a pagar als seus creditors internacionals (especialment holandesos i anglesos, tot i que conec algun cas de catalans que van perdre el 100% dels diners que van invertir en algun banc islandès). I dic dramàtic, perquè un deute de 10 vegades el PIB nacional supera per molt en termes relatius els deutes que han assolit darrerament altres països perifèrics. Si l'estat islandès hagués decidit amb càrrec als ciutadans pagar la totalitat del deute dels seus bancs, hauria assumit un deute equivalent al 1000% del seu PIB nacional. Impossible. Enlloc d'això va prendre la decisió de castigar als que no havien fet els seus deures (polítics i banquers) i als inversors i especuladors estrangers. Aquesta és l'essència última del capitalisme per bé i per mal.

Amb l'exemple de la crisi econòmica islandesa comença la pel·lícula/documental "Inside Job" que ha estat estrenada aquest any i ha tingut un enorme èxit en taquilla. No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de veure-la i he de dir que em va encantar perquè ofereix una explicació molt gràfica, didàctica i profunda sobre les causes i conseqüències de la crisi financera nord-americana i en conseqüència mundial (tot i que en alguns casos com Espanya la crisi hauria existit igual). I particularment gracioses són les entrevistes a personatges concrets, que van tenir un paper clau en mantenir la desregulació i en aprofitar-se del sistema, que davant davant preguntes concretes i directes realitzades pels creadors de la pel·lícula són incapaços de respondre de forma convincent a cap d'elles. De fet, és gairebé impossible sentir-se indiferent davant els missatges que transmet aquesta pel·lícula.

Una frase que defineix perfectament quina idea ens vol transmetre "Inside Job" és la següent: "El gran problema de les entitats financeres no és només que són massa grans, sinó que també estan massa interconnectades per caure". Aquesta és una de les frases estrella de l'economista Nouriel Roubini en el seu darrer llibre "Com ens en surtirem". La veritat és que les anàlisis i conclusions que Roubini expressa en aquest llibre tenen un paral·lelisme clar amb el fons d'aquest documental-pel·lícula.

Parlar de "d'entitats financeres massa grans i massa interconnectades" significa que existeix un relativament petit nombre d'entitats financeres als Estats Units que aglutinen una sobredosi de línees de negoci i que provoquen un risc moral latent: mesclen estalvis amb inversions arriscades. Fins a principis dels anys 80 això no es podia fer: en aquell moment existien, per una part, entitats financeres anomenades "bancs comercials" que captaven estalvis dels ciutadans (comptes corrents, dipòsits) i els destinaven a inversions amb un alt grau de seguretat (per exemple bons de l'estat). A més aquestes entitats estaven dins el marc de la llei de garantia de dipòsits de l'estat. Per altra part, existien els "bancs d'inversió", entitats que captaven recursos financers de ciutadans i els invertien en operacions d'alt risc. Si aquesta entitat s'arruïnava, els inversors perdien tot el seu capital invertit i aqui s'acabava: el dany es limitava a capitals privats de gent que ja sabia a on s'havia ficat.

El problema des dels anys 80 resideix en que els petits bancs comercials i els bancs d'inversió s'han mesclat en un de sol gegant, de forma que els ciutadans estalviadors estan deixant diners a un banc que invertirà una part important dels mateixos en operacions d'alt risc. I si aquest banc entra en números vermells, el tsunami financer pot ser enorme perquè afectarà a estalvis necessaris per viure d'una enorme quantitat de gent. Per això caldria que les entitats financeres es fessin més petites i tradicionals (que "el negoci bancari es tornés avorrit" tal i com expressa Roubini) per evitar el risc moral d'haver de socialitzar via impostos les pèrdues d'aquestes entitats com ha passat en els darrers anys.

I no només hi ha massa interconnexió de negocis, també hi ha massa interconnexió amb la política: el film ens mostra múltiples exemples de persones amb alts càrrecs polítics que també han disposat de càrrecs en aquestes entitats financeres.

També caldria que la regulació millorés substancialment (des d'evitar els forats del Pacte de Basilea en quant a l'error de no computar els Conduits dins els mínims necessaris de capital, a estandarditzar i regular els productes derivats), però això, tot i les manifestacions del president Obama, no sembla probable que es solucioni a curt termini perquè tots els responsables econòmics que ha anat elegint en els darrers temps han tingut relació directa amb la creació dels fonaments per a l'esclat de la crisi financera, i el cert és que a dia d'avui les mesures preses en aquesta línia han estat molt poc rellevants.

De fet, a dia d'avui es pot dir que tots els responsables d'entitats financeres i polítics han superat la crisi financera amb mínimes penalitzacions, obtenint grans sumes de diners (fins i tot per haver invertit en assegurances contra la fallida d'actius que ells mateixos venien) i seguint treballant en la mateixa línia que llavors. Mentrestant, milions de ciutadans s'hauran de passar anys pagant via impostos tot el que el govern ha fet per salvar a aquestes entitats, sense oblidar-nos de tota la gent que ha perdut les seves propietats i els seus llocs de treball.

La pel·lícula fa referència a la forma de funcionament del mercat immobiliari: agència immobiliària que tenia incentius absoluts per vendre-li una propietat a qualsevol persona (sense interessar-li en absolut si podria cobrar o no) perquè immediatament un cop venuda, li venia la hipoteca a alguna entitat financera (que com he comentat abans usava els estalvis i dipòsits de ciutadans per adquirir inversions com aquesta), que amb la suma d'aquesta hipoteca i moltes més (fins i tot préstecs personals per a cotxes o per a estudiants) es dedicava a crear un producte financer anomenat CDO (en múltiples i complicades fórmules creades per enginyers financers) que l'acabava venent a inversors sota promeses d'altes rendibilitats esperades. La clau última d'aquest CDO és que els propietaris paguessin la hipoteca. Però perquè els inversors se'n fiaven i compraven massivament aquests actius financers? Doncs perquè les Agències de Rating certificaven amb una AAA (la màxima nota) que aquests productes eren molt segurs.

Segons alguns dels entrevistats que tenien càrrecs en Agències de Rating, els seus certificats només eren "opinions" i que per tant, no anaven a missa. Davant l'absoluta irresponsabilitat d'aquestes entitats (cobrada amb elevats honoraris), cal canviar el sistema de les agències de rating de forma definitiva: lliberalitzar el sector (només n'hi ha 3!) i establir un sistema diferent a l'actual en quant als perills dels incentius que provoca "que el client et pagui el teu certificat". De moment tampoc s'ha fet res al respecte i aquestes entitats (que semblen déu i no ho són, o almenys ho semblen per la seva impunitat en tot l'assumpte dels CDO) segueixen dinamitant mercats financers: ara sí toca dir que Grècia té un "CCC". Una altra patata calenta no solucionada.

La pel·lícula també fa referència als productes derivats i, concretament, als Credit Default Swaps (CDS). No és estranyar que Warren Buffet els definís com "armes de destrucció massiva". En la recent crisi financera s'ha pogut observar clarament. Els CDS, tal com s'ha explicat en més d'una ocasió en aquest blog, són assegurances contra el impagament de crèdits. El problema, però, radica en que aquests CDS es podien comprar sense tenir la propietat del subjacent, és a dir, podies comprar un CDS basat un actiu que no havies comprat del que t'assegurava el nominal en cas que hi hagués impagament. És el que Roubini afirma en el seu llibre: "existien tots els incentius per cremar la casa del veí". I el més increïble és que el film explica que diverses entitats van acabar cobrant totes aquestes primes (que al final eren pagades pel govern perquè la companyia asseguradora era incapaç de cobrir tots els deutes) gràcies a l'enfosament de valor dels títols CDO i altres. Per tant, les entitats van ser beneficiàries indirectament que els ciutadans perdessin les seves cases o es quedessin arruïnats.

Al final només una entitat financera va caure pel seu propi pes. El govern va estimar, en aquella fatídica tardor de l'any 2008, que si deixava caure a Lehman Brothers els mercats es calmarien. Desgraciadament no ho van fer i la cadena de desastres va continuar, portant al govern a haver de salvar indiscriminadament una gran quantitat d'entitats financeres.

És important tenir present dos aspectes: primer que el fet que la regulació de les entitats fos insuficient no és el mateix que dir que el capitalisme ha estat la causa de la greu crisi financera. Per una banda la regulació és pública i va ser molt mal feta per una sèrie de motius (segons el film pel "lobby" bancari), i per altra part, si el capitalisme s'hagués aplicat realment, les entitats financeres o no existirien o no haurien gaudit de tots els privilegis que han gaudit i segueixen gaudint.

I aqui rau el gran risc futur que ens pot portar a una nova crisi financera: a USA (origen de la mateixa) s'ha tapat l'enorme forat negre del deute privat que han generat tots els bancs en la recent crisi financera amb una enorme quantitat de diner públic. I aqui pràcticament s'ha acabat tot. Ni s'ha canviat el sistema bancari (allò de "massa grans i massa interconnectats"), ni s'ha jutjat als responsables bancaris i polítics, ni s'ha fet una investigació a fons, ni s'ha canviat el sistema de les agències de rating i ni en prou feines s'han pres mesures a l'hora d'estandarditzar els productes derivats. Gairebé totes les variables que han provocat el problema segueixen funcionant sense fre i, si torna a passar, l'estat no podrà fer res per salvar el vaixell que s'enfonsa. És important prendre mesures en aquesta línia perquè el risc és latent i suposa una altra amenaça (potser a més mig-llarg termini) a la ja més a curt termini de la crisi del deute públic.

Mentrestant, Islàndia segueix sobrevivint a la seva duríssima crisi econòmica a base de vulcans de noms impronunciables (que segons un article de The Economist estan essent aprofitats precisament com a ganxo turístic per a un país d'indubtable bellesa natural que algun dia espero visitar) i amb unes perspectives de creixement poc positives però sembla que podrien ser millors que les d'un país que ha resolt de forma molt diferent la seva crisi particular (amb una forta intervenció de la Unió Europea i amb una restructuració d'un deute que teoricament haurà de pagar). Estem parlant d'Irlanda.