Quan ens volem rentar les dents i apretem més del compte el tub de la pasta (de manera que ens surt molta més de la que necessitem), ens trobem en la difícil o quasi impossible tasca de tornar-la a entrar al tub per tal de no malbaratar-la. Doncs una situació semblant succeeix amb la inflació: quan el govern ha injectat una gran massa monetària (mitjançant obres públiques, compra de bons estatals a empreses i inversors, etc) i aquesta gran quantitat de diner comença a circular a una velocitat cada cop més elevada que provoca una alça en els preus, la situació es pot tornar tant incontrolable i complicada com quan intentem tornar a introduir la pasta de dents al tub.
El risc d'una inflació descontrolada és un dels grans problemes al que s'enfronta els Estats Units amb la seva política expansiva. Sembla que in extreminis els republicans (contraris a intervenció pública en l'economia) i socialdemòcrates (partidaris de la intervenció pública en l'economia) arribaran a un acord per tal d'incrementar el sostre del deute un cop més, assolint el nou límit de 2,4 bilions de dòlars (màxim històric) sota una sèrie de condicions a complir en el futur. Què significa augmentar el sostre? Doncs que en essència, el govern podrà tornar a crear massa monetària i la injectarà al sistema als efectes de no caure en un default (impagament) parcial: gràcies a aquests nous diners, es podran atendre els pròxims deutes més immediats a canvi de més deute futur.
Que s'estigui apunt d'arribar a aquest acord no vol dir que sigui la solució més bona, sinó que és la solució menys dolenta. Si es produís un default de la principal economia mundial, es produiria un caos financer absolutament global ja que el concepte "confiança" (essencial per als mercats) es desplomaria completament i passaria en el mes més inhàbil de l'any (l'agost).
Dit això, l'acord no és més que una solució per calmar els mercats a curt termini ja que al cap i a la fi això es pot veure de dues maneres: com un augment del sostre del deute o com un augment de la distància de caiguda fins al terra. Moltes ombres i riscos planegen en el futur i per després d'estiu no és descartable cap escenari.
Per una part, la inflació esmentada anteriorment: en un entorn de poc creixement econòmic i poca productivitat amb incapacitat per crear llocs de treball, un increment de preus per sobre del increment del PIB provocaria una recessió sense sortida immediata. No oblidem que USA en aquests moments manté els tipus d'interès a mínims.
Per altra part, el debilitament moneda i augment de preus de matèries primeres: el dòlar anirà perdent més pes com a moneda refugi i les inversions aniran derivant en altres actius com l'or (que manté la seva línia ascendent), el petroli o el productes alimentaris, derivant en un augment en els preus dels mateixos, fet que sense dubtes dificultarà encara més el creixement econòmic.
Sense dubtes estem entrant de ple en una altra crisi: la del deute governamental i els seus efectes col·laterals. I com a símptoma del que està passant, només cal veure que la fins ara major empresa del món (el govern USA) actualment ja disposa de menys líquid que una empresa privada anomenada Apple Inc. I precisament, els bons resultats de bona part de les empreses privades (les que en gran part no van ser ajudades ni intervingudes pel govern americà durant la darrera crisi financera) són de les poques bones notícies que pot presumir USA actualment. Mentrestant, ni el propi govern USA ni la majoria de les grans entitats que va ajudar atravessen un bon moment. I aquesta situació no és culpa del capitalisme ni del liberalisme salvatge. És precisament culpa de no haver aplicat el capitalisme en la seva màxima essència, o si més no de no haver près mesures dirigides a salvaguardar els seus principis després de la crisi financera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada