Les Agències de Rating: problemes i solucions

Divendres 12 de setembre de 2008. Molts inversors d'arreu del món se'n van anar de cap de setmana (excepte els inversors catalans que ja havien marxat un dia abans) amb la tranquil·litat de saber que les seves inversions en l'enorme i històrica entitat financera Lehman Brothers estaven qualificades per les infalibles i tot poderoses Agències de Rating amb una puntuació de A2/A, un rating que significava en termes qualitatius que invertir en accions o bons d'aquest banc era suficientment atractiu i amb un grau de risc baix. Quan el dilluns 15 de setembre tots aquests inversors van tornar a treballar, van veure amb sorpresa com Lehman Brothers es declarava en bancarrota i els seus títols passaven a no valer absolutament res! Com podia ser que una de les empreses més grans i suposadament solvents del món fes fallida en un sol cap de setmana? Benvinguts i benvingudes al fabulós món de les Agències de Rating.

Les Agències de Rating també en aquelles èpoques (molt més properes del que sembla) van qualificar amb una triple A a tots els productes financers CDO. És a dir, segons aquestes Agències, aquests productes d'inversió, que basaven el seu èxit en que una sèrie de propietaris de cases (una bona part dels quals tenia la consideració de subprime, és a dir, aturats o amb rendes molt baixes) anés tornant els seus préstecs hipotecaris, "eren absolutament fiables i amb un risc mínim". També d'un dia per l'altre molts inversors en aquests productes van veure com el valor de les seves inversions va començar a caure en picat (mentre les grans entitats financeres s'aprofitaven de la situació perquè havien contractat assegurances contra la pèrdua de valor d'aquests instruments).

La crisi financera ha estat més o menys superada i una part molt important dels bancs, bancs a l'ombra, asseguradores i agències de rating han vist com, tot i ser parcialment culpables de la crisi, han estat poc penalitzats, ajudats amb fons públics astronòmics i actualment disposen de via lliure per seguir fent el mateix tipus de pràctiques plenes de risc moral.

Però centrem-nos en el problema de les Agències de Rating i el seu paper de catalitzador de les armes de destrucció massives (terme amb el que Warren Buffet va definir als productes financers derivats). Des de fa anys existeixen 3 grans companyies de rating (Moody's Investors Service, Fitch Ratings i Standard & Poor's) que es reparteixen gairebé tot el pastís de les valoracions, que van des de grans empreses privades i públiques fins a estats. El sistema funciona de la següent forma: aquestes entitats contracten els serveis de les companyies de rating perque revisin la seva situació financera i acabin emetent un informe amb una qualificació sobre la seva salut financera(la seva capacitat de retorn de deute) als efectes de transmetre la transparència necessària al mercat. Aqui tenim el primer incentiu pervers per aquestes empreses: és el client (l'entitat emissora del deute) qui paga perquè aquestes agències facin un estudi de la seva situació financera i emetin un informe amb una qualificació (fet que no sempre ha estat així ja que fins a l'any 1980 era absolutament al revés: eren els inversors els que contractaven els serveis d'aquestes companyies perquè valoressin a empreses a les que estaven interessades a invertir). I el segon incentiu pervers és la situació oligopolística de la que gaudeixen ja que només són 3! Perquè un sector tant important i necessari com aquest no gaudeix del lliure mercat?

Actualment les Agències de Rating segueixen valorant segons cap a on va la tendència. Ara per exemple toca sistemàticament rebaixar qualificacions a les economies perifèriques (i no tant perifèriques) europees sacsejant el sistema financer de la Unió Europea. No estic afirmant que algunes economies europees estiguin millor del que les agències de rating posen de manifest, simplement afirmo que arribats a aquest punt crec que està clar que aquestes companyies no són ni divines ni omnipotents i han demostrat que igual que poden cometre errors en sobrevalorar (exemple crisi financera), també poden cometre errors infravalorant. S'equivoquen i molt, però alhora tenen una responsabilitat de la que semblen defugir quan arriba al moment. Recordaré molt de temps alguns moments de l'entrevista, que està enmarcada dins el reportatge "Inside Job", a un exdirectiu d'una companyia de rating en el que aquest afirmava que ells es limitaven a donar opinions i venia a dir que si la gent havia comprat CDOs no era problema seu...ells només opinaven (sí, com el que va al bar a opinar sobre si l'alineació del Barça és l'adequada però percebent remuneracions molt elevades).

El diagnòstic del problema és clar: els incentius són perversos i el poder que disposen no és proporcional a la responsabilitat que assumeixen. Com solucionar el problema de les Agències de Rating? Per començar hem de tenir clar que aquestes companyies són necessàries ja que calen "opinions independents" en el sistema que afavoreixin la transparència per als inversors. Explico a continuació quines podrien ser les mesures que podrien solucionar el problema de les Agències de Rating per tal que recuperin la seva credibilitat, i el seu paper imprescindible i de gran utilitat en el sistema financer:

(1) Establir una competició en el regne privilegiat de les companyies de rating, facilitant entrada a noves companyies que puguin desenvolupar aquest paper i eliminar el paper d'entitats semioficials que posseixen actualment les tres companyies de rating (fet que les fa encara més intocables). La competència entre un nombre més elevat de companyies (en aquest cas no és aplicable allò de "tres són multitud") posaria fi a la situació oligopolística actual.

(2) Retornar total o parcialment al model anterior a l'any 1980 en el que eren els inversors (i no els emissors) els que pagaven les qualificacions de les agències de rating, situació òptima per a la transparència però de no fàcil aplicació a la pràctica. Per a poder-ho fer, una solució seria que els inversors institucionals (o fins i tot fons d'inversió lliure) paguessin un fons comú que fos administrat per uns reguladors. Per a cada nova emissió de deute, aquest fons s'utilitzaria per adquirir les qualificacions (font: Nouriel Roubini - "Com ens en sortirem"). Com analogia, el sistema actual és comparable a tenir estudiants que paguen als professors (amb plaça fixa pública) per obtenir una nota. Evidentment els professors més permissius seran els que cobraran més, creant un efecte diabòlic sobre la resta que acabarà derivant en un tsunami d'estudiants altament qualificats que invadirà els mercats de treball sense trobar feina perquè no disposen dels coneixements ni les capacitats adequades per al lloc de treball que aspiren.

(3) Estandarditzar els productes derivats. Per molt que es solucionin amb major o menor mesura els punts anteriors, dificilment les agències de rating podran fer bé la seva feina a l'hora de valorar productes financers tant complicats com els derivats (dels quals un exemple clar són la gran varietat de CDO's o de CDS que van inundar el mercat financer). Per això aquests productes s'haurien de simplificar, dotar-los de major transparència, reduïr-los en diversitat i fer-los comparables. Però no és fàcil.