Ser o no ser (universitari)

Nota prèvia: el 26 abril de l'any 2010 vaig escriure una nota al Facebook sobre el sistema educatiu i la realitat econòmica d'Espanya. Malauradament, el contingut de la mateixa segueix essent perfectament vàlid per al dia 31 de maig de 2011. Tant debó d'aqui un any no hagi de tornar a publicar-lo perquè voldrà dir que alguna cosa ha canviat per bé. Reprodueixo la nota a continuació:

Avui estava llegint el PAIS (no és el meu diari preferit) i m'he parat en un article relacionat amb l'educació en el que es resumien una sèrie d'estadístiques en les que es comparava l'educació espanyola amb l'educació promig de la OCDE. La idea general que es pot extreure és que els estudiants espanyols surten menys preparats i el fracàs escolar és superior al promig de la OCDE.

Però deixant a banda la idea general (que en qualsevol cas no és una sorpresa), m'han cridat especialment l'atenció els següents punts:

1) A Espanya el diferencial de sou (un 32% més) que es paga a un universitari respecte a algú amb estudis secundaris és molt menor al promig de la OCDE (52%) i en especial en comparació amb USA (86%).

2) A Espanya en comparació al promig de la OCDE hi ha més universitaris (56% contra 48%) i menys estudiants en formació professional (31% contra 37%).

3) A Espanya les ofertes de treball per a universitaris (78%) és inferior al promig de la OCDE (92%).

Que ens està passant? A què es deu que tenir un títol universitari hagi perdut tant valor? Una explicació la podem trobar des del punt de vista de l'oferta: a que degut a l'afany de l'estat del benestar de preservar el igualatarisme, la quantitat d'universitaris ha crescut per sobre del que el mercat laboral pot absorbir. El motiu pel qual el mercat laboral no pot absorbir aquesta massa d'estudiants qualificats es deu a l'excessiva dependència d'Espanya en sectors en els que la major part de treballadors no requerien grans qualificacions: construcció i turisme. La insuficient quantitat d'empreses tecnològiques, industrials, etc. Conclusió final: Ha crescut més rapidament el benestar social o l'igualatarisme que la productivitat de les empreses privades. I és important fixar-se en un aspecte (provocat pel fet que a Espanya quan l'economia "va bé" l'atur és d'un desmesurat 10%): fins i tot en l'època de creixement econòmic molts universitaris (principalment de carreres de lletres) no aconseguien trobar feina de la seva especialitat.

Per altra part, ja des del punt de vista de la demanda, tampoc hi ajuda el fet que la majoria de les nostres universitats no estiguin entre les millors del món ni que els estudiants en surtin suficientment preparats ja que, entre altres, (1) el mètode d'aprenentatge està desfasat i que (2) no realitzen prou pràctiques d'empresa durant el curs (un altre punt en el que Espanya està clarament per sota del promig de la OCDE). El millor mesurador que un universitari no està prou preparat és el que diu el mercat: les empreses no confien en les habilitats dels universitaris (crec que especialment en el curt termini) ja que no veuen una gran diferència de preparació respecte a un titulat de segon grau i en conseqüència no estan disposats a pagar un diferencial de sou gaire elevat pels mateixos.

Un tercer punt que explica aquest enorme GAP en el mercat laboral és la mentalitat pròpia creada per l'estat del benestar que serà molt difícil de canviar: la majoria de recent graduats universitaris creuen que per el seu status recent assolit tenen dret una feina de jornada intensiva i a poder ser de funcionaris incrementant l'enorme bombolla pública. Com solucionar aquest gran problema? Solucions a curt termini no existeixen, totes han de ser a almenys 10 anys vista. Les solucions serien canviar el sistema productiu (oblidar-nos de la construcció i crear un marc favorable a les empreses de tot tipus), el sistema educatiu (invertint més en la competitivitat dels estudiants, incentivant les seves idees i "democratitzant" les classes per part dels professors) i la mentalitat, encara que això últim haurà de ser a base de viure la dura crisi actual.

Guerra de dipòsits (estiu 2011)

Ja la tenim aqui. Juntament amb els càlids aires estiuencs, les entitats financeres han iniciat una nova guerra desenfrenada per captar recursos de clients.

L'explicació és senzilla: fa precisament un any es va produïr una altra guerra de dipòsits generalment a 12 mesos de venciment, tenint precisament com a principals protagonistes a les grans entitats financeres espanyoles. Per tant, un allau de liquiditat torna a estar disponible en aquests dies i les entitats com que en tenen coneixement i en tenen necessitat per cobrir els seus forats immobiliaris (que ningú sap exactament quant en són de grans), han començat a oferir productes d'estalvi a preus atractius.

És important tenir en compte que fa unes setmanes, com vaig explicar en aquest blog, el govern espanyol va manifestar que tenia previst penalitzar a les entitats que oferissin retribucions superiors a les que serien desitjables, determinant que el "tipus d'interès raonable" havia de ser com a màxim un 3,1%. I aqui ja tenim servida la polèmica: perquè un 3,1% i no un altre? Dubto que existeixin raons suficients per justificar que un 3,1% és "raonable" si tenim en compte que aquest any el tipus legal del diner és del 4% o que la taxa d'IPC també és molt superior a aquest tipus determinat com a raonable. El tipus d'interès raonable hauria de ser el que dictamini el mercat: aquell tipus d'interès que les entitats estan diposades a oferir i que els ciutadans estan disposats a rebre. Per tant, un cop més, el govern (influït per lobbys) s'interposa en economia i en les decisions lliures dels ciutadans.

A més, és conegut i lògic que si les entitats financeres que no són les "big three" o que estan poc sanejades (en especial caixes d'estalvi -que també es podrien anomenar ara "caixes de deute") volen obtenir finançament, hagin d'oferir productes més atractius perquè els dipositants els hi exigiran un tipus d'interès més elevat per compensar la prima de risc que suposa deixar recursos monetaris a aquesta entitat. Per tant, si el govern decideix que aquestes entitats no poden finançar-se lliurement, perquè no adopta mesures per acabar d'una vegada amb les que no són solvents (que irònicament voldria dir no adoptar mesures)?

Sigui com sigui, aquests dies les entitats financeres estan oferint retribucions molt per sobre d'aquest teòric 3,1% (mentre no s'aprovin legalment les penalitzacions que podria ser en unes setmanes). Els mitjans de comunicació ens ofereixen exemples de diverses entitats com Bankinter, Banc Mare Nostrum, Unnim o Unicaja que ofereixen un 4% o més sense vinculacions: és una imposició estalvi pura i dura. Crec que és aconsellable aprofitar aquests dies aquestes oportunitats (en tota guerra també hi ha vencedors) per destinar els recursos destinats a estalvi en aquestes imposicions (mai per més de 100.000 euros per titular en una mateixa entitat) que estan garanties per llei ja que és possible que a mig termini hi hagi dipòsits menys atractius (tot i que sóc escèptic respecte aquest escenari). En qualsevol cas, sense oblidar que el rendiment real és negatiu, ja que la tendència de la taxa d'inflació és que acabi superant el 4%.

Com alternativa més arriscada, La Caixa està oferint bons al 7% de rendibilitat convertibles en accions de Criteria al venciment. Probablement La Caixa sigui una bona entitat, però això no vol dir que quan arribi el venciment dels Bons el valor de l'acció de Criteria no hagi caigut respecte a l'actualitat (que està a 5 euros). El sector financer espanyol presenta un risc molt elevat més enllà de la viabilitat particular de cada entitat. El risc país segueix sacsejant la cotització d'aquest sector.

Com mesurar la nostra riquesa

En la societat d'avui en dia és més fàcil trobar persones que et responguin amb precisió a una pregunta trivial relacionada amb el món de l'esport com "Quin va ser el resultat del Barça en el seu últim partit?", "Quina posició ocupa el Sporting de Gijón a la lliga?" o "Qui és l'últim campió de la lliga xipriota?", que a una pregunta vital i transcendental relacionada amb la seva riquesa personal: "quin grau de riquesa tens" o "quant ric ets"?

El problema no és que normalment no es respongui a aquesta pregunta tant marcadament personal, sinó que és no saber la resposta amb gens de precisió! I poques preguntes hi ha més importants en la nostra existència que tenir clar quin és el teu nivell de riquesa o dit d'una manera anàloga, de quanta llibertat financera disposes.

L'origen d'aquest desconeixement està primer de tot en l'escassa cultura financera d'aquest país: s'ha d'insistir en introduïr classes i cursos relacionats amb temàtica financera a les escoles i universitats. No vull desmerèixer la importància d'aprendre a jugar a badminton i d'estudiar noms d'ocells i d'arbres, però tenint en compte que les regles del joc de la vida es basen en diners, es fa imprescindible tocar aquest tema tant estranyament tabú. Moltes vegades prefereixo no pensar que potser aquesta absència de cultura financera vingui provocada i causada de per se per algunes forces interessades en que així sigui.

El segon motiu pel qual generalment som incapaços de donar una resposta fiable a la (auto)pregunta "quant ric sóc" es deu a que intentem respondre-la en termes monetaris (diners als comptes bancaris) o en termes de béns (nombre de cases en propietat, cotxes, etc). Aqui rau l'error perquè apart d'aquests actius també has de tenir present quants deutes has de pagar i en quins venciments.

Per tant, per mesurar el nostre coeficient de riquesa ens hem d'oblidar d'usar termes monetaris. Enlloc d'això, amb clara inspiració amb el que Robert Kiyosaki afirma en les seves obres, hem de respondre a aquesta pregunta usant termes temporals, és a dir, "quants dies, mesos o anys ric sóc". Concretant més, calcular quant de temps podria mantenir el meu nivell de despeses habitual si demà deixo de treballar.

És important matissar que el concepte clau és "si demà deixo de treballar" i no "en cas que m'acomiadin (i per tant cobri una indemnització + atur)": mesurar la riquesa (com a sinònim de llibertat financera) ha de partir de decisions unilaterals, lliures i en cap cas condicionades a factors externs que no depenen dels teus actes. Per això, si prens la decisió lliure de deixar la teva feina implica automàticament que no disposes de subsidis als efectes de calcular el grau de riquesa en termes temporals.

També vull concretar el concepte de "nivell de despeses habitual": no hem de calcular només les despeses necessàries per viure, sinó també les que permeten mantenir el teu nivell de vida actual que suposa els ciments sobre els que es sosté la teva felicitat i equilibri social i emocional.

Per tant, aclarats els diversos conceptes d'aquesta particular teoria, passo a continuació a mostrar un exemple simplificat sobre com calcular el coeficient de riquesa de la Sra. Juanita que s'està plantejant si deixa el seu actual lloc de treball demà. Dades a tenir en compte actualitzades a dia d'avui:

Saldo als comptes corrents i d'estalvis : 100.000 euros (no considerem en el càlcul interessos futurs a cobrar)

Despeses habituals:

Quotes hipoteca a pagar cada any (fins d'aqui 10 anys): 20.000 euros

Despeses d'alimentació per any: 10.000 euros

Despeses per atenció personal per any: 5.000 euros

Despeses per imprevistos: 1.000 euros

Despeses per viatges anuals: 2.000 euros

Despeses per restaurants per any: 1.000 euros

Despeses per altres capricis: 1.000 euros

Amb totes aquestes dades ja estem en condicions de saber que el coeficient de riquesa i de llibertat financera de la Sra. Juanita és de 2 anys i mig. Aquest és el temps màxim que podria estar sense treballar a partir de l'endemà.

Un dels grans problemes de la darrera crisi financera és que molts ciutadans es van endeutar amb una hipoteca essent només uns pocs dies o pocs mesos rics. Fins i tot, en els casos en que vivien exclusivament de la targeta de crèdit, essent rics dies o mesos negatius. Per tant, tenir clar de quant de temps de llibertat financera gaudim és essencial per prendre moltes de les nostres decisions en la vida.

PD El campió de l'última lliga xipriota ha estat el Apollon de Nicosia (gentilesa de http://www.soccerway.com/):

La cultura de negoci dels xinesos (I)

Fa unes setmanes, aprofitant una visita a Barcelona, vaig anar a un local xinès de perruqueria, estètica i massatges (el nom del qual no recordo ara mateix) del que havia rebut bones recomanacions per tal de poder disfrutar d'una sessió de reflexologia: massatges que es practiquen en els peus sota la idea que aquests estan dotats de punts que representen els reflexes dels diversos òrgans de tot el cos. Per exemple, en la part superior del dit gros hi ha el punt reflexe del cap o en la part interior del peu que segueix al dit gros hi ha el punt reflexe relatiu a les cervicals. Si a més aquest dia anteriorment has caminat uns quants quilòmetres, la sessió de massatges és absolutament reparadora i gratificant.

A mitja sessió, a la sala entrà un altre xinès (mentre visionava diversos videos amb el Iphone4) un noi xinès de poc més de 25 anys d'edat. Vàrem començar a parlar i la meva sorpresa fou que parlava un castellà molt fluïd, fins i tot massa en alguns moments. El més sorprenent és que aquest noi també vivia en la mateixa població que un servidor (a més de 100 kms de Barcelona) i que allà tenia diversos negocis de roba amb "mucho trabajo" i que tenia en projecte obrir-ne de nous.

Són uns exemples del fascinant que arriba a ser la facilitat amb que els xinesos (independentment de la seva edat) creen i desenvolupen negocis. Ahir dilluns a la nit per la Televisió de Catalunya es va emetre un programa molt interessant que aconsello mirar per TV3.cat (jo ho faré de nou) perquè explica les interioritats dels negocis i de les formes de pensar dels xinesos.

Segons el programa, a la cultura xinesa està mal vist que una persona no disposi o no intenti obrir algun negoci. Així mateix, és habitual que entre famílies i amics es prestin minicrèdits (sense tipus d'interès) per tal que sigui possible ajudar a algun membre de la família a iniciar un projecte de negoci. La xarxa familiar en el crèdit i el fluxe de diner és un aspecte clau en la seva forma d'actuar. No sóc expert en cultura xinesa, però suposo que aquest fenòmen en part es podria explicar perquè a la Xina històricament sempre ha estat especialment complicar obtenir préstecs de les entitats financeres (que són supervisades estatalment) i que per tant la cultura de l'estalvi és predominant a l'hora d'actuar.

Mentrestant, en el nostre país veièm com tot són pedres a les rodes: per una banda les entitats financeres ja no deixen diners a cap nou emprenedor (a menys que no avali i no aporti garanties de forma desproporcionada al capital que arrisca), i en cas que li deixin sempre serà a uns tipus d'interès molt elevats, i per altra banda, tanmateix és difícil trobar inversors individuals, business angels o empreses de capital risc disposades a prestar fons monetaris a un nou emprenedor (hi ha escassa cultura en aquest sentit). Per si a més ja no hi ha prou obstacles, fins i tot és complicat i especialment car obtenir préstecs que provinguin d'un familiar (a l'estil xinès), perquè segons la polèmica Llei d'Operacions vinculades (vigent des del 2007 i que està essent molt discutida, no descartant que en el futur pugui ser determinada judicialment com una llei anticonstitucional), qualsevol préstec que una empresa obtingui d'un familiar o persona vinculada (i quan diem "vinculat" suposa un ventall molt ampli que arriba fins als nebots) ha de pagar interessos a tipus de mercat (i ara el tipus d'interès de mercat per al finançament a empreses ja supera el 5,5%).

No ens hem d'enganyar: en aquests moments la majoria de països occidentals (especialment USA, Japó, Espanya i la majoria dels europeus) tenen els deutes, mentre que Xina (i altres països emergents i en part Alemanya) disposa dels estalvis mundials, i per tant, la seva capacitat econòmica, tal i com està demostrant, li permet obrir nous negocis i comprar grans quantitats d'empreses de tot el món. Un exemple recent que ens toca d'aprop: un grup d'inversors xinesos ha comprat el 20% de l'empresa hotelera NH Hotels segons noticia de fa una setmana.

Xina ja ha assolit (en línia a la previsió de Nouriel Roubini en el seu llibre "Com ens en surtirem") al 2010 el segon PIB més gran del món en termes absoluts, essent aquest la meitat del PIB de USA. En termes de per capita però, també s'ha de tenir present que Xina només és una vuitena part el PIB per càpita de cada ciutadà nordamericà. Segueix existint una diferència significativa entre les dues principals potències econòmiques en termes de riquesa per habitant, però al mateix temps aquesta distància es va reduïnt a passes agegantades.

La casa de colònies

Un dia 9 de juliol (me'n recordo perquè és el dia del meu aniversari) de fa un parell de dècades, amb 11 anys recent complerts, vaig anar a passar uns deu dies de vacances a una casa de colònies a les muntanyes.

Durant els dies que dura l'estada en les colònies, els monitors solen organitzar tota mena d'activitats per tal que el grup de xicots i xicotes estigui entretingut absolutament tot el dia (gimcames, partits de futbol, jocs varis, concursos d'estirar cordes, excursions...i la millor activitat de totes que sempre es reserva per l'últim dia: fer la neteja de la casa de colònies).

Però a vegades uns marrecs de 11 anys també desitgen tenir temps lliure i poder fer una de les coses més importants i alhora més oblidades per la nostra educació actual: fer volar la seva imaginació. Un dels primers dies, un grup de 4 o 5 xicots vam aprofitar una estona lliure per anar a "explorar" (perquè abans una bona part dels nois de 11 anys volien ser Indiana Jones quan fossin grans) pels boscos que envoltaven a la casa de colònies, i vam cercar el que nosaltres en aquell moment vam considerar com un lloc fantàstic: uns arbres que estaven col·locats d'una manera tant especial que semblava que tinguessin una forma de cabanya. Era un lloc en el que vam somniar que podríem passar-hi un temps i on podríem viure les aventures que la nostra imaginació tant celebrava poder recrear. A més era el nostre lloc, el nostre descobriment, i això representava quelcom encara més especial i únic ja que era un èxit exclusiu del grup.

Després de tant joiosa experiència, vam tornar a la casa de colònies i unes hores més tard, quan era el vespre, li vam explicar amb gran dosi de satisfacció a un dels monitors que havíem trobat un lloc maravellós que era secret. La nostra sorpresa fou que enlloc de rebre la felicitació que hauria correspòs per un èxit d'aquestes característiques, el monitor ens va castigar sense poder jugar a la nit (o millor dit sense poder realitzar una de les activitats programades) i ens va obligar a quedar-nos tancats a la casa. L'explicació que ens va donar fou "que no estava bé que no haguéssim compartit el nostre descobriment amb la resta del grup" i que "no podia tornar a passar aquesta mala conducta". Recordo com un sentiment d'injustícia i de decepció em va recòrrer per les venes perquè si aquella forma de fer en la vida havia de ser "la correcta" significava que una persona ja ni tant sols podia divertir-se de la forma que ella volia i la vida futura realment pintava molt avorrida.

Després del càstig, en els dies restants fins que vam tornar a casa, cap de nosaltres va tornar a anar al bosc a investigar per veure si trobava nous tresors amagats. En aquell moment el nostre conscient no ho entenia, però el nostre inconscient sí (perquè un nen és molt intel·ligent): s'havien acabat tots els incentius per anar a explorar al bosc i per fer activitats diferents a les programades pels monitors. No importava gens el que tu volies o desitjaves, sinó que importava per sobre de tot el grup.

Sense donar-me'n compte, probablement per primera vegada a la meva vida, m'havia topat amb el comunisme. És curiós com fa breus dies em va venir al cap de sobte aquest vell record i vaig entendre immediatament què havia passat aquella nit a la casa de colònies.

La lletra petita del Fons de Competitivitat

Al mes de juliol de l'any 2009 l'anterior govern de la Generalitat es va penjar unes quantes medalles perquè havien aconseguit treure-li al govern espanyol (als seus companys de partit) "el millor acord de finançament de la història de Catalunya". Un dels punts estrelles d'aquest acord era que per fi Espanya compensaria a Catalunya pel fet de contribuir en impostos més que la mitjana i per ser un territori de creixement econòmic superior també al promig. Aquesta compensació es faria mitjançant l'anomenat "Fons de competitivitat". Segons les bases de càlcul del mateix, al llarg dels últims mesos han sortit diferents interpretacions sobre les quantitats que s'haurien de cobrar. Curiosament han anat disminuïnt amb el temps, passant de més de 2.000 milions d'euros (segons un informe de valoració de l'acord que es va penjar a la web de la Generalitat al 2010) a ser 1.500 la quantitat oficial reclamada (tot i que sembla que Madrid fins i tot discuteix aquesta quantitat).

Avui s'ha viscut la culminació de la farsa d'aquest tant celebrat acord de finançament: els mateixos que van negociar amb els seus companys socialistes de Madrid han votat NO a la moció de censura per tal d'instar a que per fi Catalunya cobri aquest Fons. Els mateixos que van negociar malament en el seu moment (perquè sinó no estaríem en el punt que estem) no han reconegut l'error i no han permès que és pugui fer quelcom a favor de Catalunya degut exclusivament a fins electoralistes ja que no poden perjudicar als seus companys de partit. Crec que haurien de donar una explicació als ciutadans perquè igual no ho hem entès i resulta que hi ha una explicació més noble que desconeixem.

Un dels grans orígens de tots els mals està en que hi ha una lletra petita en l'acord de finançament que bloqueja la possibilitat de cobrar amb agilitat aquest Fons de competitivitat. Segons els que van pactar aquest acord aquesta clàusula no existeix ja que ells van negociar un acord sense cap punt feble ni escletxa.

Si donem un cop d'ull al "Acuerdo 6/2009, de 15 de julio, para la reforma del sistema de financiación de las comunidades autónomas", podem llegir diverses frases textuals, en referència explícita al Fons de competitivitat, com per exemple la següent: "Este nuevo fondo se repartirá anualmente entre las CCAA con financiación per capita inferior a la media o a su capacidad fiscal".

Però també existeix a la part final del document una última clàusula (que podríem considerar com la lletra petita) que té per títol "5. Política de estabilidad económica y presupuestaria" en la que s'indica, de forma resumida, que aquest nou acord de finançament serà liquidat de forma gradual i paral·lela a que les comunitats autònomes cumpleixin amb un control estricte del seu dèficit fiscal. I com tots sabem i com s'ha expressat en més d'un article en aquest blog, en el cas de Catalunya existeix un dèficit fiscal molt important, que està suposant a més un estira i arronsa amb el govern espanyol. A continuació penjo una captura (directament des del document original de l'Acord de Finançament) d'aquesta famosa "lletra petita" per tal que puguem comprovar que efectivament existeix (i degut al seu contingut obert a interpretacions el govern espanyol ha pogut aplaçar el seu pagament):

Els pensaments ineficients

Ryan Bingham, interpretat per l'actor del Nespresso, és el protagonista principal de la pel·lícula "Up in the air" i es caracteritza, en línia amb el seu modus vivendi, per donar unes populars conferències que tracten sobre la importància de les despreocupacions i de gaudir de llibertat plena.

Concretament utilitza un símil amb una motxil·la que portes carregant a la teva esquena: quan més plena de coses (pensaments i preocupacions) està, més pesa i per tant més et cósta caminar. És cert que Ryan considerava que les anomenades preocupacions es referien especialment a les responsabilitats familiars que sempre volia evitar però l'aspecte interessant aqui no és valorar si és més o menys adequat aquest punt de vista, sinó la idea que proporciona: les preocupacions (siguin les que siguin) poden arribar a assolir un pes que ens dificulti caminar, respirar...viure.

Anant una mica més enllà i en relació amb l'esmentada motxil·la, en el llibre "El símbol perdut" de Dan Brown (hi ha dos tipus de llibres en el món: uns són els que llegeixes i altres són els que devores, i aquest és del segon tipus) es descriu un interessant concepte (del que desconec els fonaments científics que disposa però de nou la idea és molt bona): cada pensament que emet el nostre cervell té un pes. Només són uns milígrams, és quelcom imperceptible però existeix.

Per tant, quants més pensaments (i preocupacions) tenim en el nostre cervell, més pes hem de carregar i llavors més difícil és que poguem moure'ns física i mentalment. En un entorn d'aquestes característiques, ja tenim plantada la llavor perquè la nova malaltia sorgida en les últimes dècades floreixi de forma fatídica: l'estrés. I el motiu pel qual aquesta malaltia no existia al segle abans del segle XIX és senzillament perquè l'esperança de vida llavors era tant reduïda que "no hi havia temps de tenir estrés". Per tant, la ironia és que quan més vivim (quelcom que a priori hauria de ser positiu) més ens estressem. Aquest sense sentit ve provocat perquè el nostre sistema genètic no ha tingut temps d'assimilar que som un animal que gairebé de cop hem passat de viure 30 o 40 anys a viure'n 80, i aquests 40 anys extres, sinó els portem d'una forma adequada, acabarem essent un pes mort.

En aquest punt hem d'enllaçar amb les ides que ens transmet Emilio Duró: hem après a pensar negativa i pesismistament, a preocupar-nos per moltes coses que MAI ens han passat ni mai ens passaran. Si comptem tot el temps que en la nostra vida l'hem dedicat a pensar preocupacions que mai han succeït encara ens preocuparíem més (i entraríem en una espiral infinita). És cert que és bo tenir els peus a terra i ser realistes perquè quan passi algun esdeveniment negatiu inesperat estiguem preparats per poder-lo superar amb èxit, però és realment rendible pensar continuament en que passarà quelcom negatiu i què hauríem de fer si passés? L'ésser humà és l'únic animal (almenys del planeta terra) que pateix el mateix sofriment tant si viu com si pensa un dolor o una experiència negativa en concret.

Enlloc de pensaments preocupacions fossin diners, seria equivalent a contractar totes les assegurances possibles per evitar tots els riscos potencials. És cert que quedaríem coberts contra tot, però també és cert que ens hauríem gastats tots els diners i seria una operació absolutament ineficient perquè ens hauríem gastat molts més diners que els que podríem cobrar si passés la contingència negativa que tanta por ens fa.

Per tant, treiem-li el greix (la preocupació) als pensaments de manera que puguem tornar a sentir-nos lleugers espiritualment. Oblidem-nos dels pensaments pesimistes i dels pensaments "no negatius" (pensaments dirigits a desitjar que no passi una cosa negativa), i centrem-nos en els pensaments optimistes i positius.

El pròxim article el dedicaré a parlar del molt interessant "coeficient d'optimisme" d'Emilio Duró, que completa les reflexions expressades al llarg d'aquest article.

Sucre i altres drogues: sense efectes secundaris

Una de les coses més curioses d'aquest Blog és que el seu article més llegit amb molta diferència és el del "Zombies party" (avui dilluns 2 de maig ha estat llegit per una quantitat sorprenent de persones). Segurament serà degut a que la gent, quan realitza cerques al Google, li interessa molt més els zombis que l'economia o altres coses de les que es parlen en aquest blog. De fet, des de fa un cert temps, la temàtica Zombi ha ressucitat novament i el nombre de pel·lícules i llibres relacionats amb aquest gènere ha adquirit una especial rellevància: des de la mateixa "Zombies party", passant per "Zombies nazis", i acabant amb "Bienvenidos a Zombieland".

Un altre dels posts que sembla que ha agradat o que almenys ha disposat de cert posicionament als cercadors és el relacionat amb el "sucre i altres drogues" de fa uns mesos en el que es feia esment a que invertir en productes agrícoles era una opció interessant per una sèrie de motius. A dia d'avui no crec que la inversió en aquest tipus de subjacents tingui tantes probabilitats d'èxit com llavors. Per una banda, estem entrant en una època de noves collites en diversos punts del món i per altra, els mercats reals de productes agrícoles ja comencen a pressupostar preus relativament a la baixa. A més, ja des d'un simple punt de vist d'anàlisi tècnic, el gràfic d'un ETF com el DBA:NYSE (Power DB Agriculture), una de les maneres més directes i atractives per invertir en aquest tipus de productes, mostra una clara tendència lateral des de fa setmanes:

Això no significa necessàriament que la tendència no pugui tornar a trencar a l'alça, però ara mateix els motius tècnics i fonamentals ja no són tant clars com podien ser al desembre 2010 o gener 2011. El cert és que a dia d'avui no podem dir que la tendència sigui alcista. Per tant, la opinió personal és sortir amb el cap ben alt (de moment).

En el pròxim capítol el tema anirà relacionat amb Josef Ajram...o pot ser amb el Fons de competitivitat (i la seva famosa lletra petita). O potser no va relacionat amb cap d'ells i el tema simplement tracta de què és la felicitat.