diumenge, 8 de maig del 2011

Els pensaments ineficients







Ryan Bingham, interpretat per l'actor del Nespresso, és el protagonista principal de la pel·lícula "Up in the air" i es caracteritza, en línia amb el seu modus vivendi, per donar unes populars conferències que tracten sobre la importància de les despreocupacions i de gaudir de llibertat plena.




Concretament utilitza un símil amb una motxil·la que portes carregant a la teva esquena: quan més plena de coses (pensaments i preocupacions) està, més pesa i per tant més et cósta caminar. És cert que Ryan considerava que les anomenades preocupacions es referien especialment a les responsabilitats familiars que sempre volia evitar però l'aspecte interessant aqui no és valorar si és més o menys adequat aquest punt de vista, sinó la idea que proporciona: les preocupacions (siguin les que siguin) poden arribar a assolir un pes que ens dificulti caminar, respirar...viure.




Anant una mica més enllà i en relació amb l'esmentada motxil·la, en el llibre "El símbol perdut" de Dan Brown (hi ha dos tipus de llibres en el món: uns són els que llegeixes i altres són els que devores, i aquest és del segon tipus) es descriu un interessant concepte (del que desconec els fonaments científics que disposa però de nou la idea és molt bona): cada pensament que emet el nostre cervell té un pes. Només són uns milígrams, és quelcom imperceptible però existeix.




Per tant, quants més pensaments (i preocupacions) tenim en el nostre cervell, més pes hem de carregar i llavors més difícil és que poguem moure'ns física i mentalment. En un entorn d'aquestes característiques, ja tenim plantada la llavor perquè la nova malaltia sorgida en les últimes dècades floreixi de forma fatídica: l'estrés. I el motiu pel qual aquesta malaltia no existia al segle abans del segle XIX és senzillament perquè l'esperança de vida llavors era tant reduïda que "no hi havia temps de tenir estrés". Per tant, la ironia és que quan més vivim (quelcom que a priori hauria de ser positiu) més ens estressem. Aquest sense sentit ve provocat perquè el nostre sistema genètic no ha tingut temps d'assimilar que som un animal que gairebé de cop hem passat de viure 30 o 40 anys a viure'n 80, i aquests 40 anys extres, sinó els portem d'una forma adequada, acabarem essent un pes mort.




En aquest punt hem d'enllaçar amb les ides que ens transmet Emilio Duró: hem après a pensar negativa i pesismistament, a preocupar-nos per moltes coses que MAI ens han passat ni mai ens passaran. Si comptem tot el temps que en la nostra vida l'hem dedicat a pensar preocupacions que mai han succeït encara ens preocuparíem més (i entraríem en una espiral infinita). És cert que és bo tenir els peus a terra i ser realistes perquè quan passi algun esdeveniment negatiu inesperat estiguem preparats per poder-lo superar amb èxit, però és realment rendible pensar continuament en que passarà quelcom negatiu i què hauríem de fer si passés? L'ésser humà és l'únic animal (almenys del planeta terra) que pateix el mateix sofriment tant si viu com si pensa un dolor o una experiència negativa en concret.




Enlloc de pensaments preocupacions fossin diners, seria equivalent a contractar totes les assegurances possibles per evitar tots els riscos potencials. És cert que quedaríem coberts contra tot, però també és cert que ens hauríem gastats tots els diners i seria una operació absolutament ineficient perquè ens hauríem gastat molts més diners que els que podríem cobrar si passés la contingència negativa que tanta por ens fa.




Per tant, treiem-li el greix (la preocupació) als pensaments de manera que puguem tornar a sentir-nos lleugers espiritualment. Oblidem-nos dels pensaments pesimistes i dels pensaments "no negatius" (pensaments dirigits a desitjar que no passi una cosa negativa), i centrem-nos en els pensaments optimistes i positius.




El pròxim article el dedicaré a parlar del molt interessant "coeficient d'optimisme" d'Emilio Duró, que completa les reflexions expressades al llarg d'aquest article.