Ja la tenim aqui. Juntament amb els càlids aires estiuencs, les entitats financeres han iniciat una nova guerra desenfrenada per captar recursos de clients.
L'explicació és senzilla: fa precisament un any es va produïr una altra guerra de dipòsits generalment a 12 mesos de venciment, tenint precisament com a principals protagonistes a les grans entitats financeres espanyoles. Per tant, un allau de liquiditat torna a estar disponible en aquests dies i les entitats com que en tenen coneixement i en tenen necessitat per cobrir els seus forats immobiliaris (que ningú sap exactament quant en són de grans), han començat a oferir productes d'estalvi a preus atractius.
És important tenir en compte que fa unes setmanes, com vaig explicar en aquest blog, el govern espanyol va manifestar que tenia previst penalitzar a les entitats que oferissin retribucions superiors a les que serien desitjables, determinant que el "tipus d'interès raonable" havia de ser com a màxim un 3,1%. I aqui ja tenim servida la polèmica: perquè un 3,1% i no un altre? Dubto que existeixin raons suficients per justificar que un 3,1% és "raonable" si tenim en compte que aquest any el tipus legal del diner és del 4% o que la taxa d'IPC també és molt superior a aquest tipus determinat com a raonable. El tipus d'interès raonable hauria de ser el que dictamini el mercat: aquell tipus d'interès que les entitats estan diposades a oferir i que els ciutadans estan disposats a rebre. Per tant, un cop més, el govern (influït per lobbys) s'interposa en economia i en les decisions lliures dels ciutadans.
A més, és conegut i lògic que si les entitats financeres que no són les "big three" o que estan poc sanejades (en especial caixes d'estalvi -que també es podrien anomenar ara "caixes de deute") volen obtenir finançament, hagin d'oferir productes més atractius perquè els dipositants els hi exigiran un tipus d'interès més elevat per compensar la prima de risc que suposa deixar recursos monetaris a aquesta entitat. Per tant, si el govern decideix que aquestes entitats no poden finançar-se lliurement, perquè no adopta mesures per acabar d'una vegada amb les que no són solvents (que irònicament voldria dir no adoptar mesures)?
Sigui com sigui, aquests dies les entitats financeres estan oferint retribucions molt per sobre d'aquest teòric 3,1% (mentre no s'aprovin legalment les penalitzacions que podria ser en unes setmanes). Els mitjans de comunicació ens ofereixen exemples de diverses entitats com Bankinter, Banc Mare Nostrum, Unnim o Unicaja que ofereixen un 4% o més sense vinculacions: és una imposició estalvi pura i dura. Crec que és aconsellable aprofitar aquests dies aquestes oportunitats (en tota guerra també hi ha vencedors) per destinar els recursos destinats a estalvi en aquestes imposicions (mai per més de 100.000 euros per titular en una mateixa entitat) que estan garanties per llei ja que és possible que a mig termini hi hagi dipòsits menys atractius (tot i que sóc escèptic respecte aquest escenari). En qualsevol cas, sense oblidar que el rendiment real és negatiu, ja que la tendència de la taxa d'inflació és que acabi superant el 4%.
Com alternativa més arriscada, La Caixa està oferint bons al 7% de rendibilitat convertibles en accions de Criteria al venciment. Probablement La Caixa sigui una bona entitat, però això no vol dir que quan arribi el venciment dels Bons el valor de l'acció de Criteria no hagi caigut respecte a l'actualitat (que està a 5 euros). El sector financer espanyol presenta un risc molt elevat més enllà de la viabilitat particular de cada entitat. El risc país segueix sacsejant la cotització d'aquest sector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada