Un dia 9 de juliol (me'n recordo perquè és el dia del meu aniversari) de fa un parell de dècades, amb 11 anys recent complerts, vaig anar a passar uns deu dies de vacances a una casa de colònies a les muntanyes.
Durant els dies que dura l'estada en les colònies, els monitors solen organitzar tota mena d'activitats per tal que el grup de xicots i xicotes estigui entretingut absolutament tot el dia (gimcames, partits de futbol, jocs varis, concursos d'estirar cordes, excursions...i la millor activitat de totes que sempre es reserva per l'últim dia: fer la neteja de la casa de colònies).
Però a vegades uns marrecs de 11 anys també desitgen tenir temps lliure i poder fer una de les coses més importants i alhora més oblidades per la nostra educació actual: fer volar la seva imaginació. Un dels primers dies, un grup de 4 o 5 xicots vam aprofitar una estona lliure per anar a "explorar" (perquè abans una bona part dels nois de 11 anys volien ser Indiana Jones quan fossin grans) pels boscos que envoltaven a la casa de colònies, i vam cercar el que nosaltres en aquell moment vam considerar com un lloc fantàstic: uns arbres que estaven col·locats d'una manera tant especial que semblava que tinguessin una forma de cabanya. Era un lloc en el que vam somniar que podríem passar-hi un temps i on podríem viure les aventures que la nostra imaginació tant celebrava poder recrear. A més era el nostre lloc, el nostre descobriment, i això representava quelcom encara més especial i únic ja que era un èxit exclusiu del grup.
Després de tant joiosa experiència, vam tornar a la casa de colònies i unes hores més tard, quan era el vespre, li vam explicar amb gran dosi de satisfacció a un dels monitors que havíem trobat un lloc maravellós que era secret. La nostra sorpresa fou que enlloc de rebre la felicitació que hauria correspòs per un èxit d'aquestes característiques, el monitor ens va castigar sense poder jugar a la nit (o millor dit sense poder realitzar una de les activitats programades) i ens va obligar a quedar-nos tancats a la casa. L'explicació que ens va donar fou "que no estava bé que no haguéssim compartit el nostre descobriment amb la resta del grup" i que "no podia tornar a passar aquesta mala conducta". Recordo com un sentiment d'injustícia i de decepció em va recòrrer per les venes perquè si aquella forma de fer en la vida havia de ser "la correcta" significava que una persona ja ni tant sols podia divertir-se de la forma que ella volia i la vida futura realment pintava molt avorrida.
Després del càstig, en els dies restants fins que vam tornar a casa, cap de nosaltres va tornar a anar al bosc a investigar per veure si trobava nous tresors amagats. En aquell moment el nostre conscient no ho entenia, però el nostre inconscient sí (perquè un nen és molt intel·ligent): s'havien acabat tots els incentius per anar a explorar al bosc i per fer activitats diferents a les programades pels monitors. No importava gens el que tu volies o desitjaves, sinó que importava per sobre de tot el grup.
Sense donar-me'n compte, probablement per primera vegada a la meva vida, m'havia topat amb el comunisme. És curiós com fa breus dies em va venir al cap de sobte aquest vell record i vaig entendre immediatament què havia passat aquella nit a la casa de colònies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada