dimarts, 30 de novembre del 2010

Novembre dolç


Avui és el darrer dia del mes novembre i aprofito per acomiadar-lo amb la satisfacció d'haver publicat 9 posts i haver assolit un nombre de visites prou raonable per aquest humil blog que va adquirint rodatge i experiència.
Per això vull acabar aquest mes recordant la pel·lícula "Novembre dolç", una comèdia romàntica protagonitzada per Keanu Reeves i per Charlize Theron que esdevé una autèntica història d'amor i felicitat. El seu argument tracta d'un executiu massa absort en el seu treball i emocionalment aïllat que quan coneix a Sara canvia radicalment la seva forma de veure la vida. Al final els dos s'enamoren....
Ironies apart, perquè crec que a la gent que llegeix aquest blog no li va l'auto-engany (a diferència de molts dels nostres polítics), tenim bastant clar que desafortunadament aquest mes de novembre ha estat realment amarg en temes econòmics (en canvi en termes polítics i futbolístics hem pogut gaudir una mica més...veure post anterior).
Les pressions dels mercats estan provocant una crisi de grans dimensions a la Unió Europea que salpica ja no només a Portugal i Espanya sinó que també a Itàlia i Bèlgica. Volen mesures dràstiques i no volen més "propostes" i "compromisos".
Els mercats ens poden agradar més o menys, però al final són sobirans, i no hem de perdre de vista que a diferència del slogan de la pel·lícula ("ella solo necesita un mes para cambiar su vida para siempre") cal adoptar profundes reformes estructurals molt importants en diversos àmbits. Tampoc hem d'oblidar que moltes de les entitats financeres europees (i nord-americanes) tenen un forat al balanç molt més gran del que s'està venent "oficialment" i no està gens clar que puguin absorbir-lo en els pròxims anys (de fet és difícil absorbir-lo quan han reduït significativament l'activitat que els hi deixa marge elevat -préstecs a llarg termini o pòlisses de crèdit a empreses- i quan per altra banda han d'obtenir passiu a preus molt elevats). Imagineu-vos (potser no caldrà imaginar-ho) que algun dia alguna entitat financera decideix retallar o eliminar els seus dividents (que històricament solen ser molt generosos). Els mercats tot això ho témen amb força i ja ho estan descomptant via disminucions bestials en les cotitzacions de les seves accions.
Una reflexió addicional que podríem fer és perquè a nivell mundial hem salvat (amb càrrec al contribuent) a les entitats financeres amb greus problemes (el que Roubini diria "cadàvers vivents") si igualment aquestes un cop salvades no fan la seva feina que és deixar diners.
Feia anys que el Ibex 35 no patia un mes tant terrible com el mes de novembre. Si bé alguns inversors han decidit, degut al pànic, vendre les seves accions per evitar més pèrdues, també paral·lelament altres inversors (de caire més professional) han invertit via futurs a la baixa (adoptant "posicions en curt") i que obtenen amb certa mesura rendibilitats positives degut a la tendència baixista. De fet, no hem d'oblidar que els petits i grans inversors sempre volen guanyar sigui de la forma que sigui i que la situació baixista actual de la borsa espanyola no significa necessàriament que ningú vulgui estar en borsa: només cal observar que ens els últims dies el volum de negociació ha estat especialment elevat. Malgrat tot, aquesta pràctica baixista que he explicat funciona mentre encara quedi algú que vulgui comprar perquè creu que "les accions ja han caigut prou". Si la tendència segueix absolutament baixista al final la confiança desapareixerà completament i les conseqüències poden ser terribles perquè no existiran compradors. Per tant, el risc d'invertir en aquests moments (també per als que inverteixen a la baixa) és realment molt elevat.
On es pot invertir en renda variable sinó? Per exemple tant els anomenats valors refugis (matèries primeres) com les tecnològiques USA o el Franc Suís estan en màxims...això no significa que no puguin ser una mala opció ni molt menys però cal tenir en compte que també incorporen un cert risc.
Per cert, és interessant l'anàlisi de Michael Hewson que, vista la debilitat de l'euro, considera que la divisa Euro-dòlar pot anar-se'n a 1,15 (avui està a 1,299 després d'una caiguda d'un 5% en molts pocs dies), dit d'una altra manera, que el euro encara es pot depreciar molt més respecte al dolar (la qual cosa no diu res a favor de l'euro perquè precisament la intenció dels nord-americans és depreciar la seva moneda després de la última Quantitative Easing i respecte a l'euro ha passat exactement el contrari).
I com a curiositat final dir-vos que tant el valor de les accions del Banco Santander i del BBVA estan en aquests moments molt aprop del seu valor mínim en tot l'any 2010 (7,03 i 6,96 respectivament). Si també perforen aquest suport, poden baixar als inferns però si són capaços d'aguantar podem tenir (sempre des del punt de vista d'anàlisi tècnic) bones notícies.
Ja veurem. Que disfruteu la pel·lícula i l'entrada de desembre. ;)

dilluns, 29 de novembre del 2010

Conclusions eleccions 28N

No em considero un fanàtic de la política però després d'haver viscut 7 anys amb un Tripartit ple de despropòsits que ha debilitat moltíssim la posició de Catalunya en tots els sentits, des del cultural fins a l'econòmic, i sumant-li a més el factor crisi, crec com evidencia un percentatge de participació superior a l'esperat, que com a molta gent, he viscut amb més interès aquesta campanya i aquestes eleccions celebrades ahir diumenge 28 de novembre.
Segurament un dels grans errors del Tripartit ha estat haver-se cregut que ells són més intel·ligents que el ciutadà de peu i que ells saben més bé què vol i què necessita el ciutadà de peu que ell mateix sota la bandera de polítiques socials progressistes. Perquè una cosa és fer política social i una altra llançar els diners en excés de controls, de prohibicions, de supervisors, d'empleats públics, etc. La clau de l'èxit no és quant gastes o quant inverteixes, sinó quins rendiments obtens. Per tant, sota la bandera de les polítiques socials no es pot tenir llicència per gastar inútilment tots els diners dels ciutadans i de les empreses que calgui. Cal una millor gestió. I no ho dic jo, ho diuen els mercats: Catalunya té el pitjor rating creditici de totes les autonomies d'Espanya i per això s'ha hagut de finançar amb Bons a preus astronòmics. Dit això, no deixa de ser irònic tenir el pitjor rating tenint en compte el molt que Catalunya contribueix via impostos a altres autonomies, fet que ens fa recordar el greu perjudici econòmic que ens crea que un 33% del nostres impostos no tornin i se'n vagin precisament a aquestes autonomies menys productives però amb millor rating. I per acabar amb aquest cercle viciós, aquest dèficit fiscal provoca per tant que hàgim de demanar prestats diners a fora o als propis ciutadans a un tipus d'interés molt alt.
Per tant, està clar que Catalunya té dos problemes: una mala gestió i un mal acord del finançament. De fet, no sé si algú del Tripartit, ara que ja no governaran, s'atrevirà encara a dir que Catalunya ha obtingut un fantàstic acord pel finançament. Sense dubtes, que el Tripartit no hagi sumat és una de les millors notícies per a Catalunya dels últims anys.
Un cop fet l'anàlisi prèvia, passo a comentar les meves conclusions partit a partit:

CIU: Molt merescuda victòria amb el plantejament més sòlid i coherent. Seran un bons gestors en la situació de crisi (espero i desitjo que prenguin les mesures valentes que calen), recuperaran l'essència nacionalista catalana (molt més del que ha pogut oferir en 7 anys ERC), suposaran el retorn de la importància de valors que injustament s'havien infravalorat amb el Tripartit que són molt importants en tot líder: demostració de bona oratòria, estudis qualificats, esforç, competència... i tindran sense dubtes un repte en la defensa que hauran de fer del concert econòmic a Madrid. També cal destacar que han sabut treballar perfectament les noves tecnologies i el web 2.0 (amb l'inestimable assessorament de Marc Vidal) als efectes de la seva promoció online.
PSC: Aquesta baixada ha estat ben merescuda per la seva enorme incoherència ideològica i la seva mala gestió. El problema és que han perdut absolutament la brújula i ara mateix existeix una important divisió de punts de vista dins el partit. El que sí és cert és que el pobríssim paper de Montilla en tots els sentits (a qualsevol empresa privada del món exigirien més curriculum i més capacitats que les que té el fins ahir President de Catalunya), la llarguíssima ombra del PSOE i la seva espanyolització l'han acabat d'enfonsar.

PP: Veient les seves celebracions sembla que hagin guanyat ells les eleccions però crec que ha estat un increment purament conjuntural d'alguns escons en un entorn que era favorable als seus interessos (l'espanyolització i misèries del PSC li han fet captar vots). A les municipals retornaran a la realitat. Per tant, que a Intereconomia no s'enganyin perquè els partits nacionalistes catalans han tornat a créixer per sobre dels altres partits.
ICV: Perdre 2 escons quan només en tenies 12 no és gaire bon resultat, però en comparació a la resta de companys del Tripartit, ha perdut poc. I no deixa de ser curiós tenint en compte que ha comès segurament els despropòsits polítics més flagrants i sonats del govern (que ja és dir): l'incendi de Horta de Sant Joan, participar a la vaga general (quan el govern català havia manifestar que estava en contra) o la famosa imposició del límit de 80 kms per hora (quan no està demostrat científic que circular a una velocitat superior sigui perjudicial pel medi ambient).

ERC: Hi ha poc a dir. Després de 7 anys al govern està clar que han traït els seus ideals. Han governat a qualsevol preu. Perdre més del 50% dels escons és molt just.
SI: En temps record han entrat al Parlament gràcies a un enorme i frenètic treball, un missatge catalanista i independista clar (que ha captat vots d'ERC) i el factor Laporta. Ara podran adquirir experiència i rodatge polític. Serà interessant veure la seva evolució.
C': En una conjuntura molt favorable (com el PP i amb l'ajuda inestimable de Intereconomia que els hi ha fet gratis la campanya) han acabat igual. Per tant, no es pot parlar d'èxit sinó d'un estancament en la seva ideologia.

Per acabar aquestes reflexions, és agradable poder dir que el Barça ha guanyat (amb golejada inclosa) al Madrid. El Barça no ha canviat (almenys esportivament) perquè segueix guanyant. Ara esperem que Catalunya faci el canvi realment i torni a guanyar.

dijous, 25 de novembre del 2010

Irlanda: el tigre celta


En els darrers dies totes les mirades internacionals han estat dirigides al país d'Irlanda que ha hagut de ser intervingut finalment per la Unió Europea, perquè sinó el seu sistema financer hauria acabat absolutament col·lapsat i els seus ciutadans haurien vist com es perdien bona part dels seus estalvis dipòsitats en els bancs...i Ireland no és Iceland.


Segurament ens recordarà a alguna cosa la causa dels problemes que està patint aquest país: l'esclat d'una bombolla immobiliària de dimensions descomunals (amb el detall que el deute privat pendent de pagament per immobles hipotecats suposa un 400% del seu PIB mentre a Espanya representa només 4 vegades menys). Explicat en símil d'oci nocturn, és com si vas a un pub del centre de Dublin anomenat "McLovin's Tavern" en el que t'ofereixen una barra lliure de cerveses Guinness que dura 4 vegades més que la barra lliure de cerveses Estrella del "Bar Manolo" de Madrid.


Evidentment dit en terme de cerveses sembla lògic (en el meu punt de vista la Guinness és més bona), però està clar que la resaca per al visitant del pub McLovin serà també 4 vegades més gran, o dit d'una altra manera, serà com l'espesa boira dublinesa (del que no tinc foto, o sigui que ens haurem de conformar amb una foto de la cervesa).

Molta gent, des del catedràtic en ciéncies polítiques Vicenç Navarro a alguns candidats a la presidència de Catalunya, han aprofitat l'avinentesa per criticar que el sistema ultralliberal irlandès ha portat aquest país "a la pràctica ruïna i ha haver de ser intervingut". No crec que sigui prudent fer aquestes declaracions quan Espanya, paradigma de l'estat del benestar als últims anys, també està a l'ull de l'huracà i està a les apostes de ser un dels pròxims països intervinguts.

Però deixant a banda això, el que m'agradaria destacar és que si bé és cert que Irlanda està patint una greu crisi, també és cert que els mateixos individus que aprofiten per criticar el model neolliberal irlandès i exaltar la importància de seguir models econòmics on l'estat sigui el que planifiqui l'economia (i no el laissez faire de l'economia de mercat), no esmenten ni se'n volen enrecordar d'una sèrie d'aspectes a tenir molt en compte sobre el passat, el present i el futur d'Irlanda que no són precisament fruit del seu model. Els comento a continuació:

1) Fa 30 anys Irlanda era el país més pobre de l'Europa occidental. Des de llavors, va créixer un espectacular 674%, convertint-se a l'any 2008 en el 6è país del món amb major PIB per càpita que era de 61.810 dòlars, mentre Espanya al 2008 ocupava la 25a posició amb un PIB per capita de 35.331 dòlars, poc més de la meitat que l'irlandès...I aquest creixement s'ha assolit a base de crear un marc molt favorable per a que les empreses privades de tot el món puguin desenvolupar els seus negocis.


2) Gràcies a mesures fiscals molt favorables a les empreses (un Impost sobre Beneficis del 12,5% quan a Espanya, França o Alemanya és pròxim al 30%), en els últims anys més de 1000 empreses tecnològiques multinacionals (Google, Apple, Compac, Intel...) s'han instal·lat a Irlanda. Degut a aquest fenomen, s'han creat durant anys moltíssims llocs de treball altament qualificats per a treballadors de tot el món (de fet era en certa mesura usual que espanyols amb estudis tecnològics haguessin d'emigrar a Irlanda ja que allà era més fàcil trobar una feina molt més ben remunerada que a Espanya...on en tecnologia sempre ha anat coixa). Un exemple, simplement per observar les borses de treball que movia tot just a l'any 2008, el podeu trobar en aquest web.


3) Bona part de la culpa d'aquesta bombolla immobiliària la té el govern irlandès ja que en el seu moment va assegurar els possibles impagaments que sofrissin les entitats financeres per part dels ciutadans que no puguessin pagar els préstecs hipotecaris. Això és una altra barra lliure, però no de cerveses Guinness precisament. Si el banc sap que l'estat estarà tot darrera si algun prestatari no li paga...doncs no mirarà prim concedint préstecs! Mai ens hem d'oblidar de la importància dels incentius en el comportament humà.


4) Hi haurà pressió a Irlanda perquè, a canvi de salvar-la, augmenti els seus impostos a les empreses. Hem de ser clars, hi ha indiscutibles interessos polítics i econòmics, per part dels paísos europeus que han ajudat a Irlanda, per captar precisament aquestes empreses multinacionals (Google, Intel...) que han ajudat a créixer a aquest país, per tal que s'instal·lin en els seus respectius territoris ja que poden suposar una demanda de treball molt important.


L'aspecte clau del que gaudeix Irlanda, i no altres paisos com Espanya, és que ha generat el seu propi Silicon Valley. Això fa que aquest país, sempre i quan el preu de la intervenció no surti massa car, pugui veure el futur amb cert optimisme, ja que un cop vagi païnt les conseqüències negatives de l'esclat de la bombolla immobiliària, podrà tornar a experimentar creixement econòmic pel fet de gaudir d'una potent base d'empreses tecnològiques i d'una renda per capita molt més alta que altres paísos europeus, aspecte que li dóna un important avantatge. Per tant, potser el final del túnel per a l'anomenat tigre celta no sigui tant llunyà ni sigui tant emboirat com el que espera a altres paísos europeus, que encara creuen que els seus models econòmics són els millors a nivell mundial o fins i tot a nivell intergalàctic.

dilluns, 22 de novembre del 2010

El miracle Singapur



Un dels petit plaers que et brinda el país de Singapur és degustar el "Singapore Sling", un dels coctails més famosos del món en l'emblemàtic Hotel Raffles. Aquest hotel fou fundat a l'any 1887, és d'un estil colonial que et trasllada completament a una altra època i té una particularitat que és que el sól dels seus bars està cobert totalment per peles de cacauet. El motiu no és que no els hi agradi netejar, sinó que és una curiosa tradició. De fet, el Coctail te'l serveixen juntament amb un bol de cacauets que un cop consumits pots llençar-ne (sense que ningú et miri malament) la pel·la al terra. Per tant, és recomanable no anar amb xancletes si vas a prendre un coctail. I no ho dic pel terra, sinó que ho dic perquè si vas a un dels millors hotels del món has d'anar ben vestit (suit it up!).



Pel que fa al Singapore Sling, per si algun lector vol fer proves, els seus ingredients estrictament són: 40ml de Gin, 20 ml de Cherry Brandy, 5 ml Cointreau, 5 ml licor benedictine, 10 ml granadina, 80 ml suc de pinya, 30 ml suc de llimona i 1 Dash Bitter Angostura. El producte final resultant de mesclar tots aquests ingredients el teniu a continuació:



Una curiosa tradició personal, des del meu viatge a Singapur a l'any 2007, ha estat prendre, quan ha existit la oportunitat, aquest coctail en diversos bars del món: Mollerussa, Leipzig, Dubai (en una discoteca de salsa) o Tokyo (en un pub aprop de Roppongi Hills) són alguns exemples.


Però què ha passat a Singapur? Fa 45 anys era un pobre i petit país asiàtic que s'ha convertit en
un termini de temps record (com altres petits països del sud-est asiàtic: els anomenats dracs) en un país prosper, independent i punter a nivell mundial.

I aqui és on enllaço amb un altre dels petits plaers que rarament et brinda el viatjar: tenir la oportunitat de conèixer un nadiu del país que visites. Gràcies a aquest detall, pots conèixer interioritats i detalls que mai hauries conegut si haguessis estat un simple turista.
Al llarg del viatge amb les converses amb l'amic singaporenc vam poder entendre perquè un país tant petit s'ha convertit en un dels ponts entre Europa i Àsia, essent un dels països més competitius, amb millor base tecnològica i on és fàcil desenvolupar un negoci (ocupen la segona posició del ranking del doingbusiness.com).
El primer punt essencial és saber de quina manera s'ha crescut: a través de la cultura de l'esforç i del treball. Aquesta gent i els seus predecessors han treballat molt. Almenys en aquell any 2007, els treballadors singaporencs únicament tenien dret a 15 dies naturals de vacances per any! Justament la meitat que aqui!
A més, una jornada de 9 hores al dia i treballar dissabtes és del més habitual. A més, aquest noi ens va explicar que, apart del seu treball en una companyia discogràfica, estava estudiant un master relacionat amb business. Segons ens digué, l'estudi i la formació continua és un altre dels valors de la societat.
Una altra de les característiques d'aquest país és la obligació per a tots els homes d'anar al servei militar durant 2 anys...sense excepció insisteixo. L'argument: "som un país massa petit i necessitem gent per defensar-lo".
Una particularitat més de Singapur és la seva mesura dràstica envers l'idioma ja que han decidit adoptar l'anglès com idioma oficial, deixant l'idioma nadiu com a secundari i col·loquial. És una forma directa de fer que els seus habitants siguin competitius i oberts a tots els inversors estrangers que s'instal·laran a aquest país. Perquè aquest país ha atret els inversos a base de convertir-se en un país comercialment obert, amb costos de transacció reduïts, barat en termes de nivell de vida i en termes fiscals.
Altres coses que em van encantar de Singapur són el clima càlid però agradable, l'amabilitat de la gent i la netedat. És un país espectacularment net!
No hi ha dubtes que tot això no deixa indiferent. Però també s'ha de dir que Singapur és un cas estrany: econòmicament representa lliberalisme però políticament viu sota una dictadura. Està prohibit (almenys fins al 2007) sota greus multes: menjar xiclet (no es venien xiclets enlloc!), escopir al terra, fer graffitis, ser homosexual i...ja sota pena de mort prendre o traficar amb drogues.
Però d'una cosa sí que en saben els singapurencs: sortir de festa fins a altes hores de la matinada ;).
Singapur té coses bones i coses no tant bones, però segueix essent un dels meus països preferits!

dijous, 18 de novembre del 2010

La bombolla pública

En l'actualitat es considera que existeixen una sèrie de bombolles que podrien esclatar en qualsevol moment i que són, entre altres, les següents: l'or, el sector immobiliari xinès, les matèries primeres agrícoles , les accions d'Apple o fins i tot el deute del govern d'USA.

Ja a més petita escala, a nivell d'Espanya i de Catalunya, seria interessant parlar d'una altra bombolla que es manté amenaçadora des que va esclatar la crisi financera i immobiliària. Estem parlant de la bombolla de les Administracions Públiques en el sentit de les seves elevadíssimes despeses, especialment les corresponents a personal.

Es poden exposar vàries raons per justificar aquesta temor manifest:

Per començar, una raó de sentit comú basada en l'incompliment d'una les lleis més importants que mouen el planeta terra: quan més gran és el risc, més gran és la rendibilitat. Per tant, com s'explica, parlant en termes generals, que al sector públic (on no es treballen més hores que al sector privat i no existeix a la pràctica cap risc que t'acomiadin), es cobri més que al sector privat (on es treballen 8 hores al dia com a mínim i existeix un risc que t'acomiadin no només si no fas bé la teva feina, sinó també per causes alienes a tu: que l'empresa faci fallida o rebaixi la seva activitat)? És una clara ruptura de la màxima: a més risc més rendibilitat, i quan trenquem una llei universal, les conseqüències acaben arribant tard o d'hora.


Una altra raó la podem trobar en la forma que ha crescut l'Administració Pública en els darrers anys, és a dir, en base a ingressos que mai han deixat de ser excepcionals (impostos derivats de l'activitat immobiliària que ocupava un excepcional i atípic 20% del PIB perquè no ens enganyem, als països normals aquest percentatge sol ser del 4%). És cert que quant uns ingressos són recurrents durant gairebé 10 anys al final es dubta de si són ordinaris o extraordinaris, però us asseguro que a dia d'avui ja ha quedat clar que d'ordinaris no en tenen res perquè han desaperagut completament.

Com a tercera raó, crec que també ens ha quedat ben clar que durant la crisi han desaperagut en el sector privat les anomenades gangues, és a dir, treballs molt ben remunerats amb poca responsabilitat (en proporció a la remuneració) i sense necessitat de disposar de qualificació elevada. Durant l'època de bonança en el sector privat solien passar, amb més o menys mesura, dues coses. Per una part, que existien empreses (sobretot immobiliàries però també d'altres sectors com per exemple la Televisió sense anar més lluny) gaudien d'alts beneficis que les feien ser menys diligents i menys exigents amb el seu volum de despeses i amb la seva productivitat (és un dels problemes dels beneficis: et fan ser menys auto-exigent perquè tenen el defecte d'amagar les coses mal fetes), i per altra part, existien altres empreses que gaudien així de beneficis ficticis originats per un crèdit excessivament fàcil provocant no necessàriament que s'enganyés sistemàticament al banc que li concedia el crèdit, sinó quelcom pitjor: auto-enganyant-se a elles mateixes creient que el seu negoci funcionava quan la realitat és que el cost financer dels diners deixats pels bancs era més gran que la rendibilitat que aquestes empreses treien als seus actius. Aquesta segona cosa implicava el mateix que a la primera: poca exigència amb les despeses. Per tant, igual que al sector privat han desaperagut gairebé totes les anomenades gangues (provocades per la ineficència), igual ha de passar en el sector públic.


I caldria matissar, en relació amb tot el dit en el paràgraf anterior, un aspecte relacionat amb tot això: les empreses immobiliàries durant el boom van generar una enorme demanda de treball amb altes retribucions salarials a treballadors sense o amb poca qualificació, que va provocar (llei d'oferta i demanda) que les empreses dels altres sectors (des de supermercats a panaderies) haguessin de competir i pujar els seus respectius sous.

Tot això que ha acabat suposant? Doncs que a la que ha arribat la crisi i les empreses privades han tingut problemes (de major o menor índole), els sous en forma de ganga o han desaperagut totalment o s'han retallat considerablement.

De fet, en el sector públic aquesta retallada de la ganga ja s'ha iniciat (reducció del 5% en promig dels sous), però en comparació al sector privat segueix essent escassa, i molt em temo que no deixarà de ser un aperitiu del que ha de venir que seran reformes més profundes perquè la bombolla pública és un fet.

Els tres motius exposats anteriorment que justifiquen que sigui imprescindible prendre noves mesures per tal d'optimitzar la despesa pública en el futur, són fruit del simple sentit comú. I a més, fixem-nos com els darrers esdeveniments succeïts no deixen de ser símptomes d'aquesta bombolla en vies d'explotar completament: (1) l'emissió desesperada a un any (amb excessiva retribució) de 3.000 milions d'euros en Bons per part de la Generalitat (després de dècades sense fer-ho), (2) els múltiples casos d'ajuntaments grans (alguns extremadament grans) i no tant grans, amb greus problemes per pagar els seus propis sous i les seves pròpies festes majors, i (3) l'enorme retard (que ja existia en l'època bona) de totes les Administracions en el pagament del seus deutes (per molta Llei de Morositat que s'hagi aprovat les Administracions segueixen pagant a molt més de 55 dies), i en l'agilització dels seus tràmits (perquè difícilment tingui pitjor enemic un empresari que un ajuntament). Per tant, és imprescindible prendre noves mesures dirigides a agilitzar i modernitzar aquesta actual Administració envellida i ineficient per tal que pugui ser competitiva en els temps actuals.
Perquè esclaten les bombolles? Doncs perquè el sentit comú s'acaba imposant, el problema és que a vegades tarda molt en fer-ho...

dilluns, 15 de novembre del 2010

New York: el meu primer dia

Nota prèvia: segurament el lector pensarà que aquest post s'allunya del tema principal que és essencialment l'economia. De fet en principi no és l'objectiu d'aquest blog centrar-se únicament en aquesta temàtica sinó també experimentar altres camps. Dit això, per sorprenent que pugui semblar, aquest post no s'allunya tant de l'economia ja que no oblidem, que al cap i a la fi, l'economia és la ciencia que estudia el comportament humà.


M'agradaria començar recordant una de les frases preferides de Hannibal: "Me gusta que los planes salgan bien". Evidentment (i afortunadament) no em refereixo a aquest Hannibal:




Sinó que em refereixo a aquest:


I és que quan en un dia els plans surten bé, aquest dia viscut es converteix en una experiència vital per recordar sempre. Com algú diria (per exemple Barney), es converteix en una història llegendària per explicar a la gent del teu voltant. De fet, penso que malgrat que parlo de plans, per tal que el dia sigui perfecte és important que sigui imperfecte! Dit d'una altra manera: que existeixi una improvisació i flexibilitat dins la planificació de forma que puguis assolir l'equilibri perfecte. Per tant, el més important és planificar el camí i alhora deixar obertes les decisions sobre de quina manera volem fer aquest camí i a quina meta volem arribar. Per això vull recordar el meu primer dia a New York el 6 d'agost de l'any 2008. No sé si és una història llegendària, però sí que va ser una gran experiència vital.

Vàrem agafar el vol de Continental Airlines des de l'Aeroport del Prat a les 13 hores que era directe fins a l'aeroport de Newark (zona de New Jersey). El més sobtant i important quan viatges als Estats Units és que has de tenir la lliçó ben apresa de diferents temàtiques: com et dius (sigui o no el teu nom real), quins dies exactement estàs allà, a on t'allotges, motiu de la visita...perquè t'ho preguntaran en 3 idiomes diferents de forma oral i escrita. I no s'hi val copiar!

Després de 9 hores de vol en ple dia (que poden semblar moltes però sempre penso que quantes més hores necessites per arribar al destí més atractiu es converteix aquest), a les 16 hores arribaríem finalment a Newark, i allà ja començaria la verdadera acció, perquè la veritat és que no és fàcil recollir la teva gran maleta de la cinta d'equipatges mentre una policia amb un gos (o gosset) t'olora l'equipatge de mà i te'l fan obrir i ensenyar tot el que tens a dins, però són coses que es fan per tal que el turista valori molt més l'entrada al país.

I quan vàrem creuar les portes, i vam ser a USA de forma oficial, començava el contrarellotge perquè en qüestió de 2 hores havíem d'arribar a la illa de Manhattan, deixar les maletes al hotel (situat a la zona de Upper East) i descobrir la manera per anar al mític Giants Stadium que estava a les afores (precisament a New Jersey!), i tot això en una ciutat com New York. Però perquè tanta pressa en el que se suposa és el primer dia de relax i existeix un teòric jet lag? Doncs perquè jugava el FC Barcelona un partit de pretemporada contra l'equip local (els New York Red Bull -precisament actual equip d'Henry i Márquez-)! Mesos abans, amb la reserva d'avió ja feta, vam descobrir que coincidia que el dia d'arribada era el dia que el Barça jugava allà. Podia fer mandra, podia ser difícil, la resposta fàcil era oblidar-se'n...però no. Perquè una cosa és clara: si assolir quelcom bonic fos fàcil, ja no seria bonic ni excitant.

Va ser curiós baixar (amb la boca oberta mentre experimentàvem la ciutat per primer cop) a marxes forçades (i fent de pas la mini-marató de New York) unes quantes avingudes i carrers des del Upper East fins a la zona oest, ja que havíem de dirigir-nos aprop del Madison Square Garden (on juguen els Knicks de New York), on hi havia la Penn Station en la que havíem d'agafar un tren que ens portaria a les afores de Manhattan. Llavors agafaríem un bus que ens portaria finalment fins el Giants Stadium. No us podeu imaginar el molt que va costar fer tot això...

I allà ens trobàvem: al Giants Stadium, un mític estadi on juguen els Giants de New York (futbol americà). És cert que havíem arribat tard ja que tot just havia acabat la primera part, però també és cert que qualsevol error logístic hauria fet que ens perdéssim tot el partit. I vàrem aprofitar per tastar la primera cervesa i el primer frankfurt nord-americà en la mitja part. Va ser el sopar mentre vam veure com a la segona part el Barça resolia brillantment per 2-6 el partit amb un gran Eto'o. Va ser divertit veure la passió d'una família de color animant a Henry al nostre costat. Qui ho diria que Henry acabaria essent jugador del rival newyorki del Barça (els Red Bull).

Vàrem tornar a Manhattan de nou i ja era fosc i una mica tard. Però érem a New York! El primer dia encara no podia acabar sense visitar el mític Times Square. Un bon consell és que la primera nit que passeu a New York us seieu al mig del Times Square i us preneu una cervesa (vigilant de reull la comissaria que hi ha sota el logo del Yahoo!) mentre disfruteu de l'espectacle vivent que és. Perquè Times Square és un espectacle de llums, de gent excèntrica i no tant excèntrica, d'informació en totes les formes possibles...és com estar al centre àlgid del món occidental.

Per cert, sempre recordaré que una de les notícies escopides per un dels edificis era que el jugador de la NBA Lebron James havia manifestat que "no descartava jugar a Europa algun dia".

dijous, 11 de novembre del 2010

Credit Default Swaps

Els Credit Default Swaps (CDS) són contractes de cobertura de risc d'impagament de l'instrument financer (normalment un Bon o un Crèdit) en el que has invertit. Per exemple si has comprat Bons (seguim parlant de Renda Fixa en aquest blog) emesos pel govern del país de Grècia, doncs pots contractar els CDS per assegurar-te el cobrament. Són per tant primes d'assegurances per cobrir un risc. De fet, la paraula Default significa impagament.


La veritat és que els CDS s'han posat de moda especialment des de la primavera d'aquest any arran de la crisi sorgida del deute dels països perifèrics europeus ja que suposen un indicador del risc que l'emisor del producte financer que has comprat no pagui. Un CDS no té un preu fix evidentment. En la mesura que la inversió que vols assegurar sigui més arriscada ja que hi ha més probabilitats que l'emisor no et torni el nominal i/o els interessos, més cara serà la prima de l'assegurança. Sembla lògic!


Però en el meu cas vaig tenir coneixement d'aquests contractes anomenats Credit Default Swaps el 24 de febrer de 2009 en una nota publicada en el facebook del meu admirat Xavier Sala i Martín en el que ens explicava que els preus dels CDS del Bons a 5 anys (ja us vaig dir en el post anterior que els Bons no s'emeten a un any) del govern dels Estats Units havien anat augmentant des de setembre 2008 fins a febrer 2009.


En base a l'evolució de les primes d'aquests CDS s'havia pogut determinar quina era la probabilitat a febre de 2009 que el govern de USA no pugués pagar el retorn d'aquests Bons. Ho teniu en el següent gràfic (font Bloomberg):
El que podem visualitzar en aquest gràfic (potser amb una lupa) és que en aquell moment es considerava que existia més d'un 6% de probabilitats que existís impagament dels Bons. Pot ser no és percentatge molt elevat però quin rendiment exigirieu per aquests Bons si sabessiu que hi ha un 6% de probabilitats de no cobrar? Sense dubtes en aquell moment semblava una bestiesa. Un govern occidental que no pot pagar? Semblava a priori impossible, més propi d'una altra època, però Estats Units ja havia començat la major onada d'endeutament de la seva història...
En aquella nota Xavier Sala i Martín ja avisava que la següent crisi podia estar en el deute dels estats que s'havien endeutat de forma desproporcionada, seguint els postulats de Keynes, per tal d'incentivar la demanda a base d'injectar diners públics a l'economia.
El que fa un any semblava la gran solució s'ha acabat convertint en el gran malson. A mes de novembre de l'any 2010 ja tenim clar que la crisi del deute sobirà ha esclatat i segueixen molts dubtes sobre la capacitat dels països europeus perifèrics de pagar el seu deute públic en el futur.
Tot això provoca que les primes d'assegurances siguin més cares perquè ha augmentat el risc i aquest tanmateix fa que la rendibilitat dels Bons hagi de ser més alta (per exemple els d'Irlanda estan al 8% de rendibilitat).
Respecte al deute d'Espanya, els CDS estan en màxims de juny: aproximadament 260 punts, que traduït en termes monetaris vol dir que si vols assegurar 10.000 euros de deute que has comprat, hauràs de pagar 260 euros, és a dir, un 2,6% del nominal, la qual cosa significa menjar-te un bon grapat de la rendibilitat de la inversió!
Punt i seguit. Pròxim capítol: New York!

dimecres, 10 de novembre del 2010

Els Bons de la Generalitat (II)

Diuen que no hi ha segones parts bones i no sé si serà falta d'inspiració, però m'agradaria completar amb alguna reflexió més el primer post publicat fa uns dies respecte als ja famosos Bons de la Generalitat.


El Sr. Montilla fa uns dies va denunciar que fa 7 anys quan va començar a governar a la Generalitat es va trobar amb la sorpresa que hi havia un forat de 3.000 milions d'euros de deutes pendents de pagament. També va dir que ells quan acabin la legislatura, a diferència del govern anterior, sí deixaran els deures fets i hauran pagat els deutes.

Ara és quan ens hem de preguntar...i els Bons? Els Bons no són un deute per a la Generalitat que suposadament ha de pagar als ciutadans al novembre del 2011? O és que el Sr. Montilla ni compta en pagar-los? Si som estrictes, amb el comentari que ha fet que el seu govern no deixa ni forats ni deutes el que hem d'entendre és que ell no compta amb pagar els nominals dels bons ni els seus interessos que deu als ciutadans.

També és divertit que digui que es va trobar amb 3.000 milions d'euros de deutes quan ara la Generalitat està anunciant que possiblement acabarà arribant a emetre, vist l'èxit, 3.000 milions d'euros en Bons! Si això hi sumem els interessos al 4,75% més el 3% de les comissions a les entitats financeres...ja no sé si la paraula forat és massa suau per aquest cas.

Igual com ha fet la Generalitat o com fa els govern d'Espanya i altres països, les empreses privades també solen emetre Bons als efectes d'obtenir liquidesa per acometre a noves inversions. La diferència radica en que mentre la Generalitat ha emès amb venciment a un any, les empreses privades ho solen fer a 3. 4 o 5 anys perquè la finalitat d'aquests Bons no és solucionar problemes corrents a curt termini sinó obtenir recursos per créixer a llarg termini. Per exemple, fa un any el Banc Popular va emetre Bons al 7% a 4 anys o Zinkia (l'empresa del Pocoyó) ha emés recentment Bons al 9,75% a 3 anys. Per tant, que la Generalitat de Catalunya emeti Bons a un sol any -amb la finalitat d'obtenir recursos per solucionar els seus problemes de tresoreria a curt termini- està clar que és per preocupar-nos, perquè si bé sabem que a priori recuperarem la inversió amb un 4,75% al cap de només 12 mesos, també hem de pensar veient els problemes financers de la Generalitat junt amb la greu crisi econòmica nacional i internacional, que potser la seva decisió de tornar la inversió als ciutadans a un sol any hagi estat molt més desesperada que raonable i potser no obeeix a un anàlisi financer fred i transparent. Que d'aqui un any es puguin tornar (evidentment sense emetre nous Bons per als ciutadans que ja seria entrar en sistemes piramidals) els 3.000 milions més interessos vol dir que molt hauran d'haver millorat les coses en només 12 mesos. De fet, un aspecte clau que hauria de millorar és que la Generalitat assoleixi un Rating que permeti recuperar la confiança dels mercats financers, de forma que aquests tornin a concedir-li finançament amb molta més facilitat que ara. Però recuperar aquesta confiança no és tant fàcil. Calen canvis profunds i un any no és molt de temps.
Per cert, si a algú li agrada el risc i a més és molt fan de Pocoyó, els Bons de Zinkia estan a la venda fins el 11 de novembre! Sí, només queda un dia...

dimecres, 3 de novembre del 2010

La fal·làcia dels percentatges

Fa un temps la companyia aèria de low cost Ryan Air es va dedicar a publicar uns anuncis en diversos mitjans de comunicació en els que denunciava els preus (i per defecte les comissions) de companyies d'intermediació com Atrapalo o Edreams, posant de manifest que aquestes companyies venien bitllets d'avió de Ryan Air per un preu un 400% més car que si els compraves per la pròpia RyanAir!

Per tant, la idea és que si no volíem pagar un 400% més, el millor que podíem fer és connectar-nos directament a Ryan Air a comprar el bitllet i oblidar-nos d'aquestes malvades webs intermediàries que cobraven unes comissions i uns preus superelevats.

Si repassem algunes matemàtiques no gaire complicades, veurem que quan més petits són els números que comparem més fàcil és que hi hagi grans variacions de percentatge entre ells. Per exemple, si tu vas al mercat de roba, i veus que a la "parada A" venen uns mitjons per un euro i uns quants metres més enllà veus que a la "parada B" els mateixos mitjons es venen per dos euros, llavors resulta que a la "parada B" estan aplicant un preu que és un 100% més car. Podria semblar salvatge una diferència d'un 100%...però només és un euro!
Per tant, el exemples que Ryan Air mostrava en el seu anunci eren de bitllets amb preus molt petits. Per exemple, comparava un vol a Granada que si el compraves directament a aquesta companyia aèria et costava 2 euros (per alguna oferta en dies de fora de temporada), mentre que a través d'alguna de les companyies d'intermediació valia 10 euros. En conseqüència, el preu era un 400% més gran (o dit d'una altra manera: 5 vegades més gran, la qual cosa pot crear confusió també)!
Si tenim clar que és més fàcil que els percentatges siguin elevats quan comparem números petits, també tindrem clar que en el cas contrari (quan comparem números alts) és més difícil que el percentatge sigui més alt. La diferència entre 2 i 10 és de 8 en valor absolut i és del 400% en valor percentual, mentre que la diferència entre 16 i 24 és també de 8 en valor absolut i és de (només) el 50% en increment percentual.
Dit això, aqui és on tenim clara l'enèssima fal·làcia del govern envers la última dada de l'atur mensual que ha sortit anunciada aquesta setmana. Segons ha manifestat, la bona notícia és que tot i haver augmentat l'atur un cop més, no ha crescut tant com anteriorment. I és que la ironia és que quan més gran sigui el nombre d'aturats, més probable serà que el percentatge amb el que es compara cada periode amb el seu immediatament anterior vagi disminuïnt. O dit d'una manera més simplificada, si el nombre d'aturats augmenta cada mes en 1.000 persones, el percentatge d'aturats de cada mes respecte l'anterior anirà disminuïnt. Per tant, sempre existeix alguna excusa possible per vendre un fals missatge positiu!