Credit Default Swaps

Els Credit Default Swaps (CDS) són contractes de cobertura de risc d'impagament de l'instrument financer (normalment un Bon o un Crèdit) en el que has invertit. Per exemple si has comprat Bons (seguim parlant de Renda Fixa en aquest blog) emesos pel govern del país de Grècia, doncs pots contractar els CDS per assegurar-te el cobrament. Són per tant primes d'assegurances per cobrir un risc. De fet, la paraula Default significa impagament.

La veritat és que els CDS s'han posat de moda especialment des de la primavera d'aquest any arran de la crisi sorgida del deute dels països perifèrics europeus ja que suposen un indicador del risc que l'emisor del producte financer que has comprat no pagui. Un CDS no té un preu fix evidentment. En la mesura que la inversió que vols assegurar sigui més arriscada ja que hi ha més probabilitats que l'emisor no et torni el nominal i/o els interessos, més cara serà la prima de l'assegurança. Sembla lògic!

Però en el meu cas vaig tenir coneixement d'aquests contractes anomenats Credit Default Swaps el 24 de febrer de 2009 en una nota publicada en el facebook del meu admirat Xavier Sala i Martín en el que ens explicava que els preus dels CDS del Bons a 5 anys (ja us vaig dir en el post anterior que els Bons no s'emeten a un any) del govern dels Estats Units havien anat augmentant des de setembre 2008 fins a febrer 2009.

En base a l'evolució de les primes d'aquests CDS s'havia pogut determinar quina era la probabilitat a febre de 2009 que el govern de USA no pugués pagar el retorn d'aquests Bons. Ho teniu en el següent gràfic (font Bloomberg):

El que podem visualitzar en aquest gràfic (potser amb una lupa) és que en aquell moment es considerava que existia més d'un 6% de probabilitats que existís impagament dels Bons. Pot ser no és percentatge molt elevat però quin rendiment exigirieu per aquests Bons si sabessiu que hi ha un 6% de probabilitats de no cobrar? Sense dubtes en aquell moment semblava una bestiesa. Un govern occidental que no pot pagar? Semblava a priori impossible, més propi d'una altra època, però Estats Units ja havia començat la major onada d'endeutament de la seva història...

En aquella nota Xavier Sala i Martín ja avisava que la següent crisi podia estar en el deute dels estats que s'havien endeutat de forma desproporcionada, seguint els postulats de Keynes, per tal d'incentivar la demanda a base d'injectar diners públics a l'economia.

El que fa un any semblava la gran solució s'ha acabat convertint en el gran malson. A mes de novembre de l'any 2010 ja tenim clar que la crisi del deute sobirà ha esclatat i segueixen molts dubtes sobre la capacitat dels països europeus perifèrics de pagar el seu deute públic en el futur.

Tot això provoca que les primes d'assegurances siguin més cares perquè ha augmentat el risc i aquest tanmateix fa que la rendibilitat dels Bons hagi de ser més alta (per exemple els d'Irlanda estan al 8% de rendibilitat).

Respecte al deute d'Espanya, els CDS estan en màxims de juny: aproximadament 260 punts, que traduït en termes monetaris vol dir que si vols assegurar 10.000 euros de deute que has comprat, hauràs de pagar 260 euros, és a dir, un 2,6% del nominal, la qual cosa significa menjar-te un bon grapat de la rendibilitat de la inversió!

Punt i seguit. Pròxim capítol: New York!