La bombolla pública

En l'actualitat es considera que existeixen una sèrie de bombolles que podrien esclatar en qualsevol moment i que són, entre altres, les següents: l'or, el sector immobiliari xinès, les matèries primeres agrícoles , les accions d'Apple o fins i tot el deute del govern d'USA.

Ja a més petita escala, a nivell d'Espanya i de Catalunya, seria interessant parlar d'una altra bombolla que es manté amenaçadora des que va esclatar la crisi financera i immobiliària. Estem parlant de la bombolla de les Administracions Públiques en el sentit de les seves elevadíssimes despeses, especialment les corresponents a personal.

Es poden exposar vàries raons per justificar aquesta temor manifest:

Per començar, una raó de sentit comú basada en l'incompliment d'una les lleis més importants que mouen el planeta terra: quan més gran és el risc, més gran és la rendibilitat. Per tant, com s'explica, parlant en termes generals, que al sector públic (on no es treballen més hores que al sector privat i no existeix a la pràctica cap risc que t'acomiadin), es cobri més que al sector privat (on es treballen 8 hores al dia com a mínim i existeix un risc que t'acomiadin no només si no fas bé la teva feina, sinó també per causes alienes a tu: que l'empresa faci fallida o rebaixi la seva activitat)? És una clara ruptura de la màxima: a més risc més rendibilitat, i quan trenquem una llei universal, les conseqüències acaben arribant tard o d'hora.

Una altra raó la podem trobar en la forma que ha crescut l'Administració Pública en els darrers anys, és a dir, en base a ingressos que mai han deixat de ser excepcionals (impostos derivats de l'activitat immobiliària que ocupava un excepcional i atípic 20% del PIB perquè no ens enganyem, als països normals aquest percentatge sol ser del 4%). És cert que quant uns ingressos són recurrents durant gairebé 10 anys al final es dubta de si són ordinaris o extraordinaris, però us asseguro que a dia d'avui ja ha quedat clar que d'ordinaris no en tenen res perquè han desaperagut completament.

Com a tercera raó, crec que també ens ha quedat ben clar que durant la crisi han desaperagut en el sector privat les anomenades gangues, és a dir, treballs molt ben remunerats amb poca responsabilitat (en proporció a la remuneració) i sense necessitat de disposar de qualificació elevada. Durant l'època de bonança en el sector privat solien passar, amb més o menys mesura, dues coses. Per una part, que existien empreses (sobretot immobiliàries però també d'altres sectors com per exemple la Televisió sense anar més lluny) gaudien d'alts beneficis que les feien ser menys diligents i menys exigents amb el seu volum de despeses i amb la seva productivitat (és un dels problemes dels beneficis: et fan ser menys auto-exigent perquè tenen el defecte d'amagar les coses mal fetes), i per altra part, existien altres empreses que gaudien així de beneficis ficticis originats per un crèdit excessivament fàcil provocant no necessàriament que s'enganyés sistemàticament al banc que li concedia el crèdit, sinó quelcom pitjor: auto-enganyant-se a elles mateixes creient que el seu negoci funcionava quan la realitat és que el cost financer dels diners deixats pels bancs era més gran que la rendibilitat que aquestes empreses treien als seus actius. Aquesta segona cosa implicava el mateix que a la primera: poca exigència amb les despeses. Per tant, igual que al sector privat han desaperagut gairebé totes les anomenades gangues (provocades per la ineficència), igual ha de passar en el sector públic.

I caldria matissar, en relació amb tot el dit en el paràgraf anterior, un aspecte relacionat amb tot això: les empreses immobiliàries durant el boom van generar una enorme demanda de treball amb altes retribucions salarials a treballadors sense o amb poca qualificació, que va provocar (llei d'oferta i demanda) que les empreses dels altres sectors (des de supermercats a panaderies) haguessin de competir i pujar els seus respectius sous.

Tot això que ha acabat suposant? Doncs que a la que ha arribat la crisi i les empreses privades han tingut problemes (de major o menor índole), els sous en forma de ganga o han desaperagut totalment o s'han retallat considerablement.

De fet, en el sector públic aquesta retallada de la ganga ja s'ha iniciat (reducció del 5% en promig dels sous), però en comparació al sector privat segueix essent escassa, i molt em temo que no deixarà de ser un aperitiu del que ha de venir que seran reformes més profundes perquè la bombolla pública és un fet.

Els tres motius exposats anteriorment que justifiquen que sigui imprescindible prendre noves mesures per tal d'optimitzar la despesa pública en el futur, són fruit del simple sentit comú. I a més, fixem-nos com els darrers esdeveniments succeïts no deixen de ser símptomes d'aquesta bombolla en vies d'explotar completament: (1) l'emissió desesperada a un any (amb excessiva retribució) de 3.000 milions d'euros en Bons per part de la Generalitat (després de dècades sense fer-ho), (2) els múltiples casos d'ajuntaments grans (alguns extremadament grans) i no tant grans, amb greus problemes per pagar els seus propis sous i les seves pròpies festes majors, i (3) l'enorme retard (que ja existia en l'època bona) de totes les Administracions en el pagament del seus deutes (per molta Llei de Morositat que s'hagi aprovat les Administracions segueixen pagant a molt més de 55 dies), i en l'agilització dels seus tràmits (perquè difícilment tingui pitjor enemic un empresari que un ajuntament). Per tant, és imprescindible prendre noves mesures dirigides a agilitzar i modernitzar aquesta actual Administració envellida i ineficient per tal que pugui ser competitiva en els temps actuals.

Perquè esclaten les bombolles? Doncs perquè el sentit comú s'acaba imposant, el problema és que a vegades tarda molt en fer-ho...