Els Porsches de Larissa (Grècia)

Larissa és una modesta ciutat grega de 250.000 habitants que es troba situada a la regió agrícola de Tesalia que té el privilegi de ser la ciutat del món amb més Porsches Cayennes per persona, superant en aquest particular ranking a metropolis com New York o Londres. I aquesta població no és una excepció en el país hel·lè, ja que també Grècia en general és considerada un gran client per a aquesta marca de cotxes alemanys.

El crim no és que els habitants de Grècia sentin una especial predilecció pels Porsches Cayennes, sinó que en aquest país existeixin més cotxes matriculats d'aquest tipus que persones que declarin fiscalment que les seves rendes anuals són majors a 50.000 euros. Si tenim present que el preu de mercat d'un d'aquests cotxes pot oscil·lar entre els 60 i els 130 mil euros, està clar que es produeix una incoherència que forma part malauradament de la cultura mediterrània d'evadir impostos no declarant la totalitat dels ingressos percebuts. Un altre exemple és que les illes gregues, destinacions turístiques per excel·lència, han estat anys sense ingressar impostos. Però no només existeix aquesta cultura per part dels contribuents, sinó també per part del govern que és incapaç de controlar a quines persones paga les pensions: durant anys s'han pagat enormes quantitats de rendes a difunts.

Realment els dirigents europeus creuen que Grècia, tot i l'acord de la darrera setmana en que es va decidir condonar el 50% dels seus deutes, podrà cumplir els compromisos de pagament (de deutes equivalents a un 120% del seu PIB tot i la quita) en un context de creixement econòmic nul, i amb unes mesures fiscals que li obliguen a prendre que és impossible que es cumpleixin ni a curt ni a mig termini perquè en la seva arraigada cultura (del govern i dels contribuents) no estan present les paraules disciplina fiscal?

Si Grècia decidís en aquest hipotètic referendum no acceptar l'acord de la darrera setmana, les conseqüències més probables serien un default molt més potent, la sortida de Grècia de la Unió Europea, el final del seu crèdit a nivell internacional (perquè ja no tindrien a darrera el Banc Central Europeu) i un enorme forat per al sector financer, en especial els alemanys. I un perill encara més gran: que això tot just sigui l'inici d'un terrible efecte dominó.

Mentrestant, els mercats financers s'han tenyit de vermell (amb una volatilitat digne de l'agost negre) i la divisa europea ha iniciat una caiguda lliura en el seu valor, amb una depreciació que arriba, en el moment a 1,36 si la referenciem al Dòlar. No és una mala idea estar invertits en EURUSD o comprar divisa dòlar:

Finalment, en cas que algun lector desitgi conèixer una mica més a Larissa, li proposo que faci una cerca al Google Images. És possible que s'oblidi dels Porches Cayennes i d'altres coses.

Viatge a USA: Las Vegas (I)

Dissabte 13 d'agost de 2011. Agafem un taxi en ple Strip de Las Vegas. El taxista és un senyor d'edat avançada, alt, prim i de color. Li diem que ens porti al Downtown, concretament al Freemont (la part vella de Las Vegas). Al cap de breus instants, mentre ens dirigim a la destinació que li hem sol·licitat, el senyor taxista ens pregunta amablement (l'amabilitat és clarament incentivada en aquest país a través de les propines variables i obligatòries) d'on som "Where are you from guys?" i algú de nosaltres, amb gairebé tanta amabilitat, li contesta From Barcelona. Tot seguit, el taxista respon Ah, you come from Botswana?. En aquest punt cal dir que érem tres nois catalans, de pell especialment blanca (produida tant per una qüestió genètica com pel pobre i poc caluròs estiu català que havíem tingut) i amb capacitat de vocalitzar correctament, sense cap possibilitat de pensar que fòssim precisament de Botswana (malgrat que algunes lletres coincideixen amb Barcelona). Potser com a màxim podíem haver estat uns Boer procedents de Sudàfrica. Molt ràpidament, amb un somriure (entre forçat i sorprès), ens vam afanyar a dir-li al taxista que procedíem de Barcelona i no de Botswana. No fos cas que la següent pregunta fos a quin barri vivíem a Gaborone, la seva capital. Benvinguts a Las Vegas.

El dia anterior, divendres 12 agost, vam agafar a les 10 del matí un avió de Delta Airlines amb l'objectiu de fer un viatge per l'oest dels Estats Units, en el que la seva primera parada seria a Las Vegas, amb transbord previ a Atlanta. Quan viatges a USA és habitual que l'anada sigui en horari diurn i això provoca, especialment quan viatges a l'oest, que el trajecte es faci realment inacabable. Vam aterrar allà a les 19h després d'un total de 14 hores d'avió més 4 hores de transbord, amb algun que altre estricte control (amb preguntes personals poc esperades per parts dels agents de seguretat, dels quals algun d'ells era experts en reconeixament facial), i havent fet gairebé 6 o 7 dinars en avions i en aeroports (la qual cosa en aquest cas la quantitat es contradiu clarament amb la qualitat), a base de pizzes, pollastres, peanuts (un dels aliments preferits de Delta Airlines) i alguna que altra cervesa que serviria per pair aquests complicats àpats i ajudar a agafar el son. Malgrat tot, l'anada sempre és més fàcil perquè la il·lusió ho compensa tot, i perquè existeix aquell principi molt personal que quant més cósta arribar a una destinació, més valor assoleix aquesta.

Trobant-se els Estats Units enmig d'una de les seves situacions econòmiques més complicades dels darrers anys (pocs dies abans les agències de rating li havien retirat als seus Bons la qualificació del Triple A, fet absolutament històric i molt preocupant que ocupava gran part de la premsa de les llibreries dels aeroports), vam aterrar a Las Vegas, una espècie de bombolla aïllada del món real en el que la despreocupació i el relax eren les principals virtuds. Tot just havíem entrat a l'aeroport, i sense encara haver recollit les maletes encara, ja era possible gastar els primers dòlars en les màquines escurabutxaques (com és que la gent hi juga tant tenint aquest nom?) i, ja era possible també connectar-se a internet ja que disponia d'una excel·lent connexió wi-fi gratuïta, un privilegi rar en els aeroports nord-americans.

Las Vegas és una ciutat que es troba situada al vell mig del dessert, perduda en el no res. Aquest fet tant inhòspit és al mateix temps indicador que les temperatures que pot assolir en ple estiu poden ser molt elevades, fins i tot al vespre mateix, en el que els 30 graus es mantenen amb una calor extrema i molt seca (la qual cosa provoca que hi hagi una lleugera sensació de certa falta d'aire i que la suor no faci acte de presència). Això ho vam comprendre perfectament quan, un cop obtingut l'equipatge, vam sortir a l'exterior per tal de cridar un taxi, això sí després d'una llarga i ben organitzada cua de persones. Per desplaçar-te al centre de la ciutat la millor manera és demanar un taxi, ja que no suposa un gran cost perquè el trajecte és curt, tant sols uns 3 o 4 quilòmetres.

És absolutament aconsellable que l'hotel en el que ens allotgem en aquesta ciutat sigui al Strip, el llarg carrer en el que es troben els mítics hotels-casinos del Bellagio, el Caesar's Palace (el que s'allotgen els personatges de la pel·lícula Resacón a las Vegas), el Paris, el New York o el Mirage (en el que s'allotjava Chevy Chase i la seva família a la clàssica Vacaciones en Las Vegas). A diferència del que es pugui creure, l'allotjament a la principal zona de Las Vegas no és extremadament car, ja que és possible reservar alguna habitació al Bellagio, per exemple, per uns 80 euros per persona al dia. Però si la intenció és mantenir una excel·lent ubicació i gaudir d'un molt bon allotjament (valorat en un 8,7 al Booking pels seus usuaris) a un preu molt més econòmic, la opció més recomanable (consell que asseguro és totalment exempt de comissió tant per part del propi hotel com de l'empresa Volkswagen) és el hotel "Polo Towers". Aquest és l'hotel que vam anar, gaudint d'un luxe d'incalculable valor: tenir un llit de matrimoni i una habitació individual per a cada un dels tres, gràcies a que vam reservar la Suite.

(continuarà)

Bons de la Generalitat (IV)

Fa poques setmanes el mediàtic economista Paul Krugman twittejava que segons el seu punt de vista la Seguretat Social no es basa, en cap cas, en un sistema piramidal perquè aquesta, a diferència de l'estafa financera de Madoff, no necessita tenir un creixement geomètric del nombre de persones que hi participen successivament per tal que funcioni adequadament (ja que suposadament el sistema de Madoff busca un lucre mentre que la Seguretat Social no), sinó que en té prou amb que el número d'usuaris que surten del sistema (els que es jubilen) siguin iguals als que hi entren (els que comencen a treballar).

Quelcom similar passa amb els Bons de la Generalitat. Fa 11 mesos es van emetre els primers Bons a un 4,75% (més el 3% de comissió per les entitats financeres que col·locaven el producte) amb venciment a un any i ara, per a poder retornar el capital i els interessos dels primers inversors que venç el 21 de novembre de 2011, bàsicament s'han emès uns nous Bons que aquest cop seran del 4,75% a un any i del 5,25% a dos anys, a elecció del consumidor. Per tant, si ara decidim adquirir aquests nous Bons, els nostres diners invertits acabaran anant a parar als comptes corrents dels primers inversors. No és un comentari gens agosarat tenint en compte que la Generalitat de Catalunya manté uns fons limitats per poder pagar fins i tot les seves despeses corrents més immediates, el seu creixement econòmic segueix limitat i el seu rating creditici és el pitjor de l'estat espanyol, fet que provoca una dificultat enorme per obtenir finançament als mercats financers a uns tipus d'interès raonables.

Si bé, igual com passa amb la Seguretat Social, podem estar més o menys d'acord en que no estem davant un sistema de piràmide, sí que podem estar d'acord almenys en que ens trobem davant un sistema en forma de torre (ja que la successió d'inversors no cal que creixi)...i en el cas concret dels Bons, al no existir una seguretat total que els fonaments de la torre siguin realment sòlids, la seva forma correspón a la de la Torre de Pisa!

No perdem mai de vista que aquests Bons, malgrat que ofereixen una rendibilitat superior als dipòsits (que ara estan per sota el 4% tae) els emet una entitat amb problemes econòmics (fet que ja fa un any es va anunciar en el primer capítol de la saga i que actualment encara és més pal·lès per totes les retallades que s'estan produint) i que aquests no estan protegits pel Fons de Garantia de Dipòsits.

També no oblidem que si decidim comprar aquests Bons i per exemple d'aqui mig any (abans del seu venciment) canviem d'idea i volem vendre'ls (perquè ens posem nerviosos cada dia que mirem les notícies), segurament ho podrem fer i trobarem un comprador (perquè existeix un mercat secundari per a Bons) però segurament haurem d'assumir perdre una part del capital. Almenys això és el que ha passat amb els Bons emessos amb anterioritat, que han cotitzat a preus més barats ja que senzillament han existit més venedors que compradors.

Dit això i per a concloure la quarta part d'aquesta saga dedicada als Bons de la Generalitat, també cal tenir present que des de fa uns mesos la renda variable és absolutament volàtil en un context de perspectives econòmiques gens clares a curt-mig termini i que, per tant, a menys que siguem traders o amants del risc pur, tampoc no és una mala idea invertir alguna quantitat de diners (ociosos, sense necessitat d'utilitzar) a un any al 4,75% de rendibilitat.

Elevar el sostre...o la distància de caiguda

Quan ens volem rentar les dents i apretem més del compte el tub de la pasta (de manera que ens surt molta més de la que necessitem), ens trobem en la difícil o quasi impossible tasca de tornar-la a entrar al tub per tal de no malbaratar-la. Doncs una situació semblant succeeix amb la inflació: quan el govern ha injectat una gran massa monetària (mitjançant obres públiques, compra de bons estatals a empreses i inversors, etc) i aquesta gran quantitat de diner comença a circular a una velocitat cada cop més elevada que provoca una alça en els preus, la situació es pot tornar tant incontrolable i complicada com quan intentem tornar a introduir la pasta de dents al tub.

El risc d'una inflació descontrolada és un dels grans problemes al que s'enfronta els Estats Units amb la seva política expansiva. Sembla que in extreminis els republicans (contraris a intervenció pública en l'economia) i socialdemòcrates (partidaris de la intervenció pública en l'economia) arribaran a un acord per tal d'incrementar el sostre del deute un cop més, assolint el nou límit de 2,4 bilions de dòlars (màxim històric) sota una sèrie de condicions a complir en el futur. Què significa augmentar el sostre? Doncs que en essència, el govern podrà tornar a crear massa monetària i la injectarà al sistema als efectes de no caure en un default (impagament) parcial: gràcies a aquests nous diners, es podran atendre els pròxims deutes més immediats a canvi de més deute futur.

Que s'estigui apunt d'arribar a aquest acord no vol dir que sigui la solució més bona, sinó que és la solució menys dolenta. Si es produís un default de la principal economia mundial, es produiria un caos financer absolutament global ja que el concepte "confiança" (essencial per als mercats) es desplomaria completament i passaria en el mes més inhàbil de l'any (l'agost).

Dit això, l'acord no és més que una solució per calmar els mercats a curt termini ja que al cap i a la fi això es pot veure de dues maneres: com un augment del sostre del deute o com un augment de la distància de caiguda fins al terra. Moltes ombres i riscos planegen en el futur i per després d'estiu no és descartable cap escenari.

Per una part, la inflació esmentada anteriorment: en un entorn de poc creixement econòmic i poca productivitat amb incapacitat per crear llocs de treball, un increment de preus per sobre del increment del PIB provocaria una recessió sense sortida immediata. No oblidem que USA en aquests moments manté els tipus d'interès a mínims.

Per altra part, el debilitament moneda i augment de preus de matèries primeres: el dòlar anirà perdent més pes com a moneda refugi i les inversions aniran derivant en altres actius com l'or (que manté la seva línia ascendent), el petroli o el productes alimentaris, derivant en un augment en els preus dels mateixos, fet que sense dubtes dificultarà encara més el creixement econòmic.

Sense dubtes estem entrant de ple en una altra crisi: la del deute governamental i els seus efectes col·laterals. I com a símptoma del que està passant, només cal veure que la fins ara major empresa del món (el govern USA) actualment ja disposa de menys líquid que una empresa privada anomenada Apple Inc. I precisament, els bons resultats de bona part de les empreses privades (les que en gran part no van ser ajudades ni intervingudes pel govern americà durant la darrera crisi financera) són de les poques bones notícies que pot presumir USA actualment. Mentrestant, ni el propi govern USA ni la majoria de les grans entitats que va ajudar atravessen un bon moment. I aquesta situació no és culpa del capitalisme ni del liberalisme salvatge. És precisament culpa de no haver aplicat el capitalisme en la seva màxima essència, o si més no de no haver près mesures dirigides a salvaguardar els seus principis després de la crisi financera.

Bankia 0,0º

Avui dimecres 20 de juliol Bankia (entitat nascuda de la unió de set caixes d'estalvi d'arreu d'Espanya que són Caja Madrid, Bancaja, Caja Insular Canarias, Caixa Laietana, Caja de la Rioja, Caja Ávila i Caja Segovia) ha començat a cotitzar al mercat continu de la borsa espanyola.

Segurament molts dels lectors hauran rebut en les darreres setmanes propostes per part de les seves entitats financeres per adquirir accions de Bankia. També molts hauran vist els constants anuncis per televisió (dels que ni els més fervents amants del zapping s'han pogut escapar) d'aquesta entitat amb el seu missatge "ser bankero" en l'anomenada nova banca del futur.

Si una cosa és certa en borsa és que ningú té ni idea de què passarà realment al futur perquè ningú té cap bola de cristall que funcioni (que no funcionin sí que hi ha molta gent), i el que interessa realment als inversors és el present i no el futur. En el cas de Bankia, estem davant una entitat financera espanyola que és el resultat d'una suma de caixes d'estalvi i ja sabem com estan les caixes d'estalvi. És cert que si sumem molts forats petits el que acabem tenint és menys costos fixes i un únic forat però aquest ha passat a assolir una grandària considerable.

En el seu primer dia de cotització Bankia ha acabat amb el mateix preu que ha començat: 3,75 euros. Però en borsa, se sol complir que 2+2 = 5-1. És a dir, tot i equilibrar el preu, la jornada ha estat molt volàtil i no apta per cardíacs no acostumats a la borsa (que en són una bona part dels compradors, en especial empleats de la propia Bankia que han rebut la "recomanació" de la seva empresa per comprar accions o persones poc informades sobre renda variable -qui no recorda cas Criteria?-), ja que al principi de sessió ha arribat a 3,50 (baixada momentània del 8%) per després ha anat pujant amb força fins arribar als 3,75. Mostro gràfic a continuació:

Començar amb un empat no és de fet un mal inici, però hi ha alguns aspectes a tenir en compte a l'hora d'invertir en aquestes accions:

Primer de tot, cal tenir present que avui 20 de juliol les accions de banca espanyola (gran i mitjana) han experimentat alces importants: Santander ha pujat 5,02%, Bankinter 5,02% o Banc Sabadell 3,68% per exemple. Per tant és poc alentador que, en un context del sector tant favorable, i essent el seu primer dia, el preu de l'acció de Bankia hagi acabat sense augmentar absolutament res. I sort que va superar els recents stress tests!

També és important disposar alguna referència per saber si el preu de l'acció és car o barat. I existeix un indicador que es fa servir en l'economia financera que s'anomena PER que és igual a la divisió entre benefici esperat i nº accions. Per tant, indica el número de vegades que pagues el benefici esperat de l'empresa. Doncs bé, si comparem el PER de Bankia amb el PER promig d'empreses del seu propi sector (la banca mitjana), arribem a la conclusió que si comprem l'acció a 3,75 euros vol dir que estem pagant bastant més que el promig del sector. En canvi una entitat molt més modesta com Banca Cívica, que surt a cotitzar el dia 21 de juliol, presenta un PER inferior al promig de la banca mitjana. És a dir, a priori és més barata que el promig del sector i molt més que Bankia. Per cert, algú ha rebut propostes per comprar accions de la Banca Cívica?

Juntament amb tot l'anterior hi ha altres riscos inherents a aquest tipus d'empreses i sectors: exposició elevada a sector immobiliari (un 70% del seu actiu és immobiliari), negoci centrat (almenys de moment) al mercat espanyol, i sector financer molt sensible al risc país i risc perifèric europeu.

Evidentment tot això no significa ni assegura quina serà la pròxima tendència de Bankia perquè és sabut que la borsa és un món salvatge. De totes maneres, esperem a veure què passa a la reunió de líders europeus a Brusel·les.

Són útils els "stress test"?

El darrer divendres es van publicar els resultats dels famosos stress-test que van passar un total de 90 entitats financeres del continent europeu.

Els stress test consisteix en veure quins bancs disposarien de prou múscul financer per suportar una hipotètica situació econòmica adversa, i en cas que existissin bancs que no puguessin suportar aquest escenari negatiu, no els hi quedaria més remei que apuntar-se a un gimnàs a guanyar la massa muscular que els permetés ser prou forts per suportar la crisi hipòtetica.

Les entitats que no han passat la prova són cinc espanyoles (Banco Pastor, Catalunya Caixa - que en aquest cas es pot dir que l'ordre dels factors no ha alterat el resultat-, Unnim, Cam i Caja3), dues gregues i una austríaca. Aquí cal dir que si bé el número d'entitats espanyoles que han suspès és molt elevada, també s'ha de dir que és el país que més entitats s'han presentat a les proves, concretament un 92% de tot el seu sector financer.

Quan esmento "apuntar-se al gimnàs" en aquest context vull dir que aquestes 8 entitats hauran de realitzar una ampliació de capital (emetent noves accions que haurien de ser subscrites per inversors privats) per tal que puguin fer front als potencials problemes amb més recursos propis que no deuran a creditors. I aquest aspecte és important, perquè sinó podem còrrer el risc que aquestes entitats que han suspès hagin d'acabar essent salvades amb fons públics.

Fins aqui tot és molt bonic. Però aquests "Stress Test" serviran realment per calmar els mercats? Almenys existeixen diversos motius per posar en dubte el seu efecte.

Per una part, conceptualment aquests tests han infravalorat el temible efecte de la possible "quita" de les inversions en deutes governamentals de països perifèrics, en especials els grecs. Mentre els mercats de bons descompten ja un 40-50% del seu preu, s'ha considerat com a vàlid reconèixer en els balanços dels bancs exposats a deute grec una provisió de només el 25% del seu preu que restaria als seus resultats. Evidentment reconèixer provisions en base el preu de mercat actual probablement hauria provocat suspendre a més entitats, i segurament no interessa políticament valorar com escenari possible una quita quantitativament tant important...però això de per si ja significa no fer cas als mercats. Per tant, una contradicció: no fem cas als mercats però alhora els volem calmar i injectar confiança. A més, tampoc s'ha tingut en compte el possible tsunami, en forma de desconfiança entre inversors (venent accions de la banca) i estalviadors (retirant efectiu), que provocaria el possible efecte de les quites.

I per altra part, la poca predisposició per fer cas als resultats. El divendres al vespre no van tardar gaire els dirigents espanyols a manifestar públicament que els resultats eren exitosos i que no caldria que les entitats que havien suspès fessin cap ampliació de capital perquè segons el seu criteri (el Banc d'Espanya feia el seu particular test a les entitats), ja havien complert amb els mínims. I també durant la setmana passada un banc alemany anomenat Helaba va posar en dubte els criteris de valoració dels test stress i no va permetre que es publiquessin els resultats.

En conclusió, examinar a les entitats financeres és molt útil sempre i quan (1) les proves que superin siguin realment vàlides i exigents, i (2) les receptes a les entitats financeres que no han superat les proves s'acabin aplicant. De moment sembla que les línies d'actuació no són aquestes i ens trobem davant una situació en la que existeixen uns quants pacients als que s'ha donat d'alta tot i encara estar malalts, i uns quants malalts als que no s'ha donat l'alta mèdica però s'han revoltat i no volen prendre medicaments perquè no creuen en l'opinió dels metges.

Les Agències de Rating: problemes i solucions

Divendres 12 de setembre de 2008. Molts inversors d'arreu del món se'n van anar de cap de setmana (excepte els inversors catalans que ja havien marxat un dia abans) amb la tranquil·litat de saber que les seves inversions en l'enorme i històrica entitat financera Lehman Brothers estaven qualificades per les infalibles i tot poderoses Agències de Rating amb una puntuació de A2/A, un rating que significava en termes qualitatius que invertir en accions o bons d'aquest banc era suficientment atractiu i amb un grau de risc baix. Quan el dilluns 15 de setembre tots aquests inversors van tornar a treballar, van veure amb sorpresa com Lehman Brothers es declarava en bancarrota i els seus títols passaven a no valer absolutament res! Com podia ser que una de les empreses més grans i suposadament solvents del món fes fallida en un sol cap de setmana? Benvinguts i benvingudes al fabulós món de les Agències de Rating.

Les Agències de Rating també en aquelles èpoques (molt més properes del que sembla) van qualificar amb una triple A a tots els productes financers CDO. És a dir, segons aquestes Agències, aquests productes d'inversió, que basaven el seu èxit en que una sèrie de propietaris de cases (una bona part dels quals tenia la consideració de subprime, és a dir, aturats o amb rendes molt baixes) anés tornant els seus préstecs hipotecaris, "eren absolutament fiables i amb un risc mínim". També d'un dia per l'altre molts inversors en aquests productes van veure com el valor de les seves inversions va començar a caure en picat (mentre les grans entitats financeres s'aprofitaven de la situació perquè havien contractat assegurances contra la pèrdua de valor d'aquests instruments).

La crisi financera ha estat més o menys superada i una part molt important dels bancs, bancs a l'ombra, asseguradores i agències de rating han vist com, tot i ser parcialment culpables de la crisi, han estat poc penalitzats, ajudats amb fons públics astronòmics i actualment disposen de via lliure per seguir fent el mateix tipus de pràctiques plenes de risc moral.

Però centrem-nos en el problema de les Agències de Rating i el seu paper de catalitzador de les armes de destrucció massives (terme amb el que Warren Buffet va definir als productes financers derivats). Des de fa anys existeixen 3 grans companyies de rating (Moody's Investors Service, Fitch Ratings i Standard & Poor's) que es reparteixen gairebé tot el pastís de les valoracions, que van des de grans empreses privades i públiques fins a estats. El sistema funciona de la següent forma: aquestes entitats contracten els serveis de les companyies de rating perque revisin la seva situació financera i acabin emetent un informe amb una qualificació sobre la seva salut financera(la seva capacitat de retorn de deute) als efectes de transmetre la transparència necessària al mercat. Aqui tenim el primer incentiu pervers per aquestes empreses: és el client (l'entitat emissora del deute) qui paga perquè aquestes agències facin un estudi de la seva situació financera i emetin un informe amb una qualificació (fet que no sempre ha estat així ja que fins a l'any 1980 era absolutament al revés: eren els inversors els que contractaven els serveis d'aquestes companyies perquè valoressin a empreses a les que estaven interessades a invertir). I el segon incentiu pervers és la situació oligopolística de la que gaudeixen ja que només són 3! Perquè un sector tant important i necessari com aquest no gaudeix del lliure mercat?

Actualment les Agències de Rating segueixen valorant segons cap a on va la tendència. Ara per exemple toca sistemàticament rebaixar qualificacions a les economies perifèriques (i no tant perifèriques) europees sacsejant el sistema financer de la Unió Europea. No estic afirmant que algunes economies europees estiguin millor del que les agències de rating posen de manifest, simplement afirmo que arribats a aquest punt crec que està clar que aquestes companyies no són ni divines ni omnipotents i han demostrat que igual que poden cometre errors en sobrevalorar (exemple crisi financera), també poden cometre errors infravalorant. S'equivoquen i molt, però alhora tenen una responsabilitat de la que semblen defugir quan arriba al moment. Recordaré molt de temps alguns moments de l'entrevista, que està enmarcada dins el reportatge "Inside Job", a un exdirectiu d'una companyia de rating en el que aquest afirmava que ells es limitaven a donar opinions i venia a dir que si la gent havia comprat CDOs no era problema seu...ells només opinaven (sí, com el que va al bar a opinar sobre si l'alineació del Barça és l'adequada però percebent remuneracions molt elevades).

El diagnòstic del problema és clar: els incentius són perversos i el poder que disposen no és proporcional a la responsabilitat que assumeixen. Com solucionar el problema de les Agències de Rating? Per començar hem de tenir clar que aquestes companyies són necessàries ja que calen "opinions independents" en el sistema que afavoreixin la transparència per als inversors. Explico a continuació quines podrien ser les mesures que podrien solucionar el problema de les Agències de Rating per tal que recuperin la seva credibilitat, i el seu paper imprescindible i de gran utilitat en el sistema financer:

(1) Establir una competició en el regne privilegiat de les companyies de rating, facilitant entrada a noves companyies que puguin desenvolupar aquest paper i eliminar el paper d'entitats semioficials que posseixen actualment les tres companyies de rating (fet que les fa encara més intocables). La competència entre un nombre més elevat de companyies (en aquest cas no és aplicable allò de "tres són multitud") posaria fi a la situació oligopolística actual.

(2) Retornar total o parcialment al model anterior a l'any 1980 en el que eren els inversors (i no els emissors) els que pagaven les qualificacions de les agències de rating, situació òptima per a la transparència però de no fàcil aplicació a la pràctica. Per a poder-ho fer, una solució seria que els inversors institucionals (o fins i tot fons d'inversió lliure) paguessin un fons comú que fos administrat per uns reguladors. Per a cada nova emissió de deute, aquest fons s'utilitzaria per adquirir les qualificacions (font: Nouriel Roubini - "Com ens en sortirem"). Com analogia, el sistema actual és comparable a tenir estudiants que paguen als professors (amb plaça fixa pública) per obtenir una nota. Evidentment els professors més permissius seran els que cobraran més, creant un efecte diabòlic sobre la resta que acabarà derivant en un tsunami d'estudiants altament qualificats que invadirà els mercats de treball sense trobar feina perquè no disposen dels coneixements ni les capacitats adequades per al lloc de treball que aspiren.

(3) Estandarditzar els productes derivats. Per molt que es solucionin amb major o menor mesura els punts anteriors, dificilment les agències de rating podran fer bé la seva feina a l'hora de valorar productes financers tant complicats com els derivats (dels quals un exemple clar són la gran varietat de CDO's o de CDS que van inundar el mercat financer). Per això aquests productes s'haurien de simplificar, dotar-los de major transparència, reduïr-los en diversitat i fer-los comparables. Però no és fàcil.

Les conclusions de "Inside Job" (2a edició)

Islàndia és un petit país nòrdic de 300.000 habitants que, després d'haver experimentat durant anys una elevada taxa de creixement econòmic basada en una bombolla financera i immobiliària de dimensions descomunals, va veure, en el moment d'explosió de la bombolla, com els seus tres grans bancs nacionals havien assolit un deute igual a 10 vegades el PIB de tot el país que eren incapaços de retornar als seus creditors (estalviadors islandesos, inversors estrangers, etc). De cop els banquers havien passat de ser herois a enemics públics números u del país (perquè de fet que fina és la línia que separa l'èxit i el fracàs). En un context dramàtic d'aquestes característiques, els ciutadans van votar NO a salvar els bancs i a pagar als seus creditors internacionals (especialment holandesos i anglesos, tot i que conec algun cas de catalans que van perdre el 100% dels diners que van invertir en algun banc islandès). I dic dramàtic, perquè un deute de 10 vegades el PIB nacional supera per molt en termes relatius els deutes que han assolit darrerament altres països perifèrics. Si l'estat islandès hagués decidit amb càrrec als ciutadans pagar la totalitat del deute dels seus bancs, hauria assumit un deute equivalent al 1000% del seu PIB nacional. Impossible. Enlloc d'això va prendre la decisió de castigar als que no havien fet els seus deures (polítics i banquers) i als inversors i especuladors estrangers. Aquesta és l'essència última del capitalisme per bé i per mal.

Amb l'exemple de la crisi econòmica islandesa comença la pel·lícula/documental "Inside Job" que ha estat estrenada aquest any i ha tingut un enorme èxit en taquilla. No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de veure-la i he de dir que em va encantar perquè ofereix una explicació molt gràfica, didàctica i profunda sobre les causes i conseqüències de la crisi financera nord-americana i en conseqüència mundial (tot i que en alguns casos com Espanya la crisi hauria existit igual). I particularment gracioses són les entrevistes a personatges concrets, que van tenir un paper clau en mantenir la desregulació i en aprofitar-se del sistema, que davant davant preguntes concretes i directes realitzades pels creadors de la pel·lícula són incapaços de respondre de forma convincent a cap d'elles. De fet, és gairebé impossible sentir-se indiferent davant els missatges que transmet aquesta pel·lícula.

Una frase que defineix perfectament quina idea ens vol transmetre "Inside Job" és la següent: "El gran problema de les entitats financeres no és només que són massa grans, sinó que també estan massa interconnectades per caure". Aquesta és una de les frases estrella de l'economista Nouriel Roubini en el seu darrer llibre "Com ens en surtirem". La veritat és que les anàlisis i conclusions que Roubini expressa en aquest llibre tenen un paral·lelisme clar amb el fons d'aquest documental-pel·lícula.

Parlar de "d'entitats financeres massa grans i massa interconnectades" significa que existeix un relativament petit nombre d'entitats financeres als Estats Units que aglutinen una sobredosi de línees de negoci i que provoquen un risc moral latent: mesclen estalvis amb inversions arriscades. Fins a principis dels anys 80 això no es podia fer: en aquell moment existien, per una part, entitats financeres anomenades "bancs comercials" que captaven estalvis dels ciutadans (comptes corrents, dipòsits) i els destinaven a inversions amb un alt grau de seguretat (per exemple bons de l'estat). A més aquestes entitats estaven dins el marc de la llei de garantia de dipòsits de l'estat. Per altra part, existien els "bancs d'inversió", entitats que captaven recursos financers de ciutadans i els invertien en operacions d'alt risc. Si aquesta entitat s'arruïnava, els inversors perdien tot el seu capital invertit i aqui s'acabava: el dany es limitava a capitals privats de gent que ja sabia a on s'havia ficat.

El problema des dels anys 80 resideix en que els petits bancs comercials i els bancs d'inversió s'han mesclat en un de sol gegant, de forma que els ciutadans estalviadors estan deixant diners a un banc que invertirà una part important dels mateixos en operacions d'alt risc. I si aquest banc entra en números vermells, el tsunami financer pot ser enorme perquè afectarà a estalvis necessaris per viure d'una enorme quantitat de gent. Per això caldria que les entitats financeres es fessin més petites i tradicionals (que "el negoci bancari es tornés avorrit" tal i com expressa Roubini) per evitar el risc moral d'haver de socialitzar via impostos les pèrdues d'aquestes entitats com ha passat en els darrers anys.

I no només hi ha massa interconnexió de negocis, també hi ha massa interconnexió amb la política: el film ens mostra múltiples exemples de persones amb alts càrrecs polítics que també han disposat de càrrecs en aquestes entitats financeres.

També caldria que la regulació millorés substancialment (des d'evitar els forats del Pacte de Basilea en quant a l'error de no computar els Conduits dins els mínims necessaris de capital, a estandarditzar i regular els productes derivats), però això, tot i les manifestacions del president Obama, no sembla probable que es solucioni a curt termini perquè tots els responsables econòmics que ha anat elegint en els darrers temps han tingut relació directa amb la creació dels fonaments per a l'esclat de la crisi financera, i el cert és que a dia d'avui les mesures preses en aquesta línia han estat molt poc rellevants.

De fet, a dia d'avui es pot dir que tots els responsables d'entitats financeres i polítics han superat la crisi financera amb mínimes penalitzacions, obtenint grans sumes de diners (fins i tot per haver invertit en assegurances contra la fallida d'actius que ells mateixos venien) i seguint treballant en la mateixa línia que llavors. Mentrestant, milions de ciutadans s'hauran de passar anys pagant via impostos tot el que el govern ha fet per salvar a aquestes entitats, sense oblidar-nos de tota la gent que ha perdut les seves propietats i els seus llocs de treball.

La pel·lícula fa referència a la forma de funcionament del mercat immobiliari: agència immobiliària que tenia incentius absoluts per vendre-li una propietat a qualsevol persona (sense interessar-li en absolut si podria cobrar o no) perquè immediatament un cop venuda, li venia la hipoteca a alguna entitat financera (que com he comentat abans usava els estalvis i dipòsits de ciutadans per adquirir inversions com aquesta), que amb la suma d'aquesta hipoteca i moltes més (fins i tot préstecs personals per a cotxes o per a estudiants) es dedicava a crear un producte financer anomenat CDO (en múltiples i complicades fórmules creades per enginyers financers) que l'acabava venent a inversors sota promeses d'altes rendibilitats esperades. La clau última d'aquest CDO és que els propietaris paguessin la hipoteca. Però perquè els inversors se'n fiaven i compraven massivament aquests actius financers? Doncs perquè les Agències de Rating certificaven amb una AAA (la màxima nota) que aquests productes eren molt segurs.

Segons alguns dels entrevistats que tenien càrrecs en Agències de Rating, els seus certificats només eren "opinions" i que per tant, no anaven a missa. Davant l'absoluta irresponsabilitat d'aquestes entitats (cobrada amb elevats honoraris), cal canviar el sistema de les agències de rating de forma definitiva: lliberalitzar el sector (només n'hi ha 3!) i establir un sistema diferent a l'actual en quant als perills dels incentius que provoca "que el client et pagui el teu certificat". De moment tampoc s'ha fet res al respecte i aquestes entitats (que semblen déu i no ho són, o almenys ho semblen per la seva impunitat en tot l'assumpte dels CDO) segueixen dinamitant mercats financers: ara sí toca dir que Grècia té un "CCC". Una altra patata calenta no solucionada.

La pel·lícula també fa referència als productes derivats i, concretament, als Credit Default Swaps (CDS). No és estranyar que Warren Buffet els definís com "armes de destrucció massiva". En la recent crisi financera s'ha pogut observar clarament. Els CDS, tal com s'ha explicat en més d'una ocasió en aquest blog, són assegurances contra el impagament de crèdits. El problema, però, radica en que aquests CDS es podien comprar sense tenir la propietat del subjacent, és a dir, podies comprar un CDS basat un actiu que no havies comprat del que t'assegurava el nominal en cas que hi hagués impagament. És el que Roubini afirma en el seu llibre: "existien tots els incentius per cremar la casa del veí". I el més increïble és que el film explica que diverses entitats van acabar cobrant totes aquestes primes (que al final eren pagades pel govern perquè la companyia asseguradora era incapaç de cobrir tots els deutes) gràcies a l'enfosament de valor dels títols CDO i altres. Per tant, les entitats van ser beneficiàries indirectament que els ciutadans perdessin les seves cases o es quedessin arruïnats.

Al final només una entitat financera va caure pel seu propi pes. El govern va estimar, en aquella fatídica tardor de l'any 2008, que si deixava caure a Lehman Brothers els mercats es calmarien. Desgraciadament no ho van fer i la cadena de desastres va continuar, portant al govern a haver de salvar indiscriminadament una gran quantitat d'entitats financeres.

És important tenir present dos aspectes: primer que el fet que la regulació de les entitats fos insuficient no és el mateix que dir que el capitalisme ha estat la causa de la greu crisi financera. Per una banda la regulació és pública i va ser molt mal feta per una sèrie de motius (segons el film pel "lobby" bancari), i per altra part, si el capitalisme s'hagués aplicat realment, les entitats financeres o no existirien o no haurien gaudit de tots els privilegis que han gaudit i segueixen gaudint.

I aqui rau el gran risc futur que ens pot portar a una nova crisi financera: a USA (origen de la mateixa) s'ha tapat l'enorme forat negre del deute privat que han generat tots els bancs en la recent crisi financera amb una enorme quantitat de diner públic. I aqui pràcticament s'ha acabat tot. Ni s'ha canviat el sistema bancari (allò de "massa grans i massa interconnectats"), ni s'ha jutjat als responsables bancaris i polítics, ni s'ha fet una investigació a fons, ni s'ha canviat el sistema de les agències de rating i ni en prou feines s'han pres mesures a l'hora d'estandarditzar els productes derivats. Gairebé totes les variables que han provocat el problema segueixen funcionant sense fre i, si torna a passar, l'estat no podrà fer res per salvar el vaixell que s'enfonsa. És important prendre mesures en aquesta línia perquè el risc és latent i suposa una altra amenaça (potser a més mig-llarg termini) a la ja més a curt termini de la crisi del deute públic.

Mentrestant, Islàndia segueix sobrevivint a la seva duríssima crisi econòmica a base de vulcans de noms impronunciables (que segons un article de The Economist estan essent aprofitats precisament com a ganxo turístic per a un país d'indubtable bellesa natural que algun dia espero visitar) i amb unes perspectives de creixement poc positives però sembla que podrien ser millors que les d'un país que ha resolt de forma molt diferent la seva crisi particular (amb una forta intervenció de la Unió Europea i amb una restructuració d'un deute que teoricament haurà de pagar). Estem parlant d'Irlanda.

Apple, Google i altres tecnològiques USA

Que la borsa i l'economia real no van gaire de la mà (s'entenen però sense que tinguin una relació estable) és un fet conegut i es pot aplicar en el cas de Google: una empresa multinacional que es caracteritza per beneficis molt elevats, per la seva reinvenció tecnològica continua que no para de sorprendren's continuament ja sigui per creació o per compra de nous productes que es converteixen en noves línees de negoci per a clients. L'últim exemple de Google com empresa super innovadora és l'aplicació que, gràcies a la tecnologia satèl·lit, ens permet saber amb exactitud el temps de retard que porta un avió o un bus (de moment aplicable a unes determinades ciutats, aeroports...). A més, Google presenta aquest any 2011 unes fantàstiques perspectives de vendes mundials del seu sistema Android per a mòbils que competirà amb Apple. Estem davant un escenari molt positiu.

Doncs bé, la realitat borsària en aquest cas és absolutament al revés: no és que el preu de la seva acció no pugi, és que baixa i amb molta força. Des de mitjans de mes de febrer quan l'empresa va anunciar un canvi en la composició jeràrquica de la seva direcció, l'acció ha passat de 640$ als actuals 5o9$ (una disminució del 20% en 4 mesos). A més, les perspectives a nivell d'anàlisi tècnic no són especialment bones: el següent suport no el trobem fins a 450$ (mínim relatiu de setembre 2010). S'ha de dir però que és una acció que a la que presenti dos màxims relatius i que la situació macro acompanyi (amb Índex Nasdaq alcista), pot ser molt interessant de tenir en cartera.

El cas d'Apple també és paradigmàtic per una empresa que funciona perfectament bé: està en un canal lateral que té per suport precisament els 325$ en els que va tancar a l'última sessió. Per tant, està a les portes d'iniciar una perillosa correcció.

En canvi existeix un exemple d'acció que sí mostra a nivell fonamental i tècnic una realitat: la mala situació de RIMM (Research in Motion, l'empresa que prové la tecnologia de la Blackberry) en quant a la seva davallada de vendes. La seva caiguda és absolutament lliure i sense fre: ha baixat un 50% en 4 mesos. El mateix podem afirmar sobre Cisco Systems.

Altres empreses que són gegants tecnològics presenten gràfics i perspectives baixistes realment preocupants: Microsoft està molt aprop del suport de 23,46$ amb risc de noves fortes caigudes, o Intel, que portava un inici de primavera molt bo, s'està enfonsant fortament els darrers dies.

Fins i tot la recent arribada al mercat borsari, Linkedin, ja ha iniciat la seva caiguda: baixada del 30% des de les primeres sessions. De fet, Linkedin, com altres xarxes socials (RenRen: el "facebook" xinès) són autèntiques muntanyes russes dirigides per l'especulació més salvatge perquè no té cap sentit (i és excessivament sinònim de nova bombolla super inflada) que presenti PERs (vegades que l'acció paga el benefici) per sobre de 300. És important recordar en aquest punt que els PER a desembre 2010 d'Apple i Intel eren (a títol d'exemple) de 23 i 10 respectivament.

Però no totes les empreses del Nasdaq100 han tingut una última setmana negativa. Exemples d'empreses menys conegudes com Bed Bath & Beyond, Costco Wholesale, Infosys, Garmin, sí han pujat. Sempre hi ha oportunitats...

En resum, que l'evolució en borsa per les grans tecnològiques USA a dia d'avui no són precisament positives, tot i que cal tenir un ull posat perquè a la que giri mínimament la tendència poden convertir-se en bones oportunitats.

Perspectiva macro USA (11-6-11)

La darrera enquesta sobre el sentiment inversor als Estats Unitats ha deparat uns resultats que mostren que el sentiment baixista i pessimista sobre l'economia està agafant força.

El context no és favorable: (1) el fet que USA estigui essent incapaç de crear llocs de treball (malgrat que les empreses estan obtenint bons resultats) ja que manté un 9% d'atur que és totalment inacceptable en la seva cultura (quan aqui un 9% ens portaria directament a la Champions), i (2) els dubtes sobre la seva capacitat de retorn del seu deute públic gigantesc (el més gran de la història que suposa aproximadament el 100% del PIB USA) no són precisament bones notícies. A més, (3) les perspectives que no hi hagi un tercer QE (Quantitative Easing: ajustaments que fa el govern per injectar dòlars al sistema a través de compra de bons estatals o d'actius immobiliaris emminentment tòxics), tampoc no esta agradant als mercats.

Quan el govern va decidir, a canvi de quantitats enormes de diners, salvar de forma indiscriminada a totes les entitats financeres (des de les entitats bancàries fins als anomenats "bancs a l'ombra" -que no eren bancs en la seva forma jurídica però sí en la seva pràctica funcionalitat-), va assumir que definitivament passaria a absorbir el deute privat d'aquestes entitats.

El problema existent que provoca dubtes en la capacitat de retorn del deute governamental és que (a) no es creen nous llocs de treball i això suposa més despesa fiscal i menys recaptació fiscal perquè la gent ni cobra renda ni consumeix més: efecte negatiu doble per a les arques de l'estat, que (b) el forat negre provinent de bancs és extraordinàriament gran (i no està clar si potser se n'haurà d'absorbir més), i que (3) a sobre, aquesta política keynesiana ha provocat que el risc moral segueixi existint amb força: a dia d'avui totes les entitats que van realitzar inversions massa arriscades (gairebé dignes d'anar al bingo o de comprar pagarés de Nueva Rumasa -com el germanastre-), al ser ajudades per l'estat (excepte casos molt puntuals com Lehman Brothers que sí es va deixar caure) segueixen actuant amb gairebé tota impunitat. Aquesta situació crea els fonaments per una altra crisi financera.

Un altre punt que és conseqüència (tot i que també causa en part) de la situació actual és la debilitat relativa de la moneda Dòlar: està perdent força com a actiu refugi. Per una banda, els inversors s'han dirigit massivament al llarg d'aquest any a la compra de matèries primeres (hi ha una relació clara entre dòlar dèbil i matèries primeres fortes) i per altra, es pot observar per exemple en el EUR-USD que la divisa nord-americana s'ha debilitat al llarg d'aquest any mantenint-se en la banda 1,40-1,50 (dòlars per cada unitat d'euro). A més, cada cop hi ha més veus que aposten (Roubini inclòs) perquè la moneda refugi adopti una altra forma.

De totes maneres, també cal dir que els dubtes sobre els bons USA no és nou: a octubre 2009 el valor dels CDS ja marcava que existia una probabilitat del 5% que es produís impagament. Malgrat tots els dubtes i incerteses existents, mai no s'ha d'infravalorar la capacitat de recuperació dels Estats Units ni oblidar que el motor empresarial està tornant a créixer de forma molt important.

Els óssos de la borsa espanyola

En el món salvatge de la borsa existeixen dos tipus d'animals: els braus (considerats com "alcistes", és a dir, que creuen que el preu de l'acció que han comprat pujarà) i els óssos (considerats com "baixistes", és a dir, que creuen que el preu de l'acció que han comprat baixarà). Els braus són considerats alcistes per el seu moviment d'atac a les seves preses va de dalt a baix. En contrapartida, els óssos són considerats baixistes perquè ataquen de dalt a baix (per confirmar-ho veure reportatges de National Geographic).

I en aquests moments cada cop sembla més clar que els reis de la selva són els óssos: els moviments baixistes s'han apoderat tant a l'IBEX35 com en altres mercats estrangers.

El darrer divendres IBEX va tancar la sessió marcant menys de 10.000 punts (concretament 9.950), sortint finalment de la seva lateralitat en la que estava sotmesa que anava en el rang de 10 mil a 11 mil punts. Un cop trencat el suport (o floor) d'aquest rang, poden passar sobretot dues coses: o un fort rebot temporal o la continuació d'una forta tendència baixista.

Si analitzem valors en concret, veurem per exemple que Telefónica, que va tancar a un preu de 16,19, ha perforat el mínim relatiu de 16,35 euros de 30 de novembre de 2010. El següent preu suport està ni més ni menys que en 15,00 euros (potencial caiguda addicional de 6%). Sembla aparentment impossible que pugui baixar fins aquest preu i fins i tot podem considerar que el preu actual possibilita una bona inversió "a llarg termini". Però mentre no es demostri el contrari i mentre el risc país continuii (perquè Telefónica per molta empresa internacionalitzada que sigui pateix el fet de cotitzar al mercat espanyol), la perspectiva d'aquest valor és baixista. Pel que fa als bancs espanyols, la perspectiva és tanmateix negativa com és d'esperar: Santander i BBVA tenen probabilitats raonables d'anar directes a 7,38 i a 7,07.

Per tant, invertir en un ETF negatiu sobre Ibex o invertir a la baixa en determinades accions mitjançant CFD's sembla una bona idea per als pròxims dies perquè aquesta és la tendència actual. És possible que de cop per alguna sèrie de circumstàncies especials giri la tendència, però per això serveixen els stop-loss.

Com a contrast, més enllà del IBEX (i relativament amagada de les mirades internacionals i allunyada del risc país), integrant el mercat continu, podem trobar la millor acció del mercat espanyol: Jazztel, que ha duplicat el seu preu en 11 mesos (ha passat de 2,5 a 4,5 euros) i que fins i tot ha pujat durant el període lateral del Ibex. El més divertit és que per algun motiu o un altre, els suposats experts mai et recomanen les accions que són realment bones i alcistes. Perquè passi el que passi, sempre es poden trobar bones accions a les que invertir. Però és més fàcil dir que fer.

Sortint de les fronteres espanyoles, trobo tanmateix preocupant el panorama del mercat USA. Les males dades de l'atur (no hi ha manera de reduïr aquesta taxa d'atur del 9%) i els grans dubtes que genera la gegant quantitat de deute emès pel govern nord-americà està sacsejant els mercats. Parlarem dels mercats USA en un altre article.

La crisi de Grècia

Sembla mentida recordar que Grècia, i més concretament la seva capital Atenes, va organitzar a l'any 2004 els XXVIII Jocs Olímpics. Després del que ha passat en els darrers 12 mesos, la celebració d'aquell esdeveniment en terres hel·lenes sembla una espècie de somni màgic: el somni de Morfeu. Però igual com va succeir en la mitologia grega, en la que s'explica que Morfeu va ser fulminat per Zeus per explicar secrets dels déus als humans, en la història recent han estat els mercats qui han fulminat a Grècia.

I ho han fet amb raó: Grècia no ha fet bé els deures econòmics. A més, pel que sembla ha estat anys falsejant dades macroeconòmiques, fet que no crec que ens hagi d'estranyar si tenim en compte que és el país europeu amb més frau fiscal d'Europa (Espanya ocupa una bona posició en aquest particular ranking per cert). I també és un problema de negligència, ja que segons notícies recents, sembla que s'han passat anys pagant pensions a milers de persones difuntes que han anat a parar a les arques dels seus familiars. En moments així, és inevitable no tenir al cap la idea d'una Unió Europea que s'ha comportat com un forat negre (a vegades no cal buscar-los a l'univers: ja els tenim al planeta terra) en el que hi ha entrat absolutament qualsevol país.

A dia d'avui, la rendibilitat del bo grec a 10 anys ha assolit un brutal 15,47%. I l'anomeno brutal perquè significa (deixant a banda que en qualsevol escola de negocis et diran que et malfïis de qualsevol TIR o Taxa de Rendibilitat que superi els dos dígits en el teu projecte d'empresa) que senzillament és incapaç de trobar inversors oferint un preu menor. I no existeixen "duros a quatre pessetes" (expressió que fa uns anys es podia considerar anacrònica i que potser -esperem que no- en el futur tornarà a estar a l'ordre del dia si aquesta divisa ressucita). El cert és que en aquests moments, únicament els bancs grecs i en definitiva el Banc Central Europeu estan comprant aquests bons tòxics (almenys així els defineixen ara les agències de rating).

Per entendre de forma objectiva i clara perquè, tot i que la rendibilitat esperada és tant elevada, no hi ha quasi ningú que vulgui comprar aquests Bons, imaginem-nos que disposem de 1.000 euros en Bons grecs i que ara els volem vendre en un mercat secundari (perquè els Bons tenen el seu mercat també, encara que molt més il·líquid que les accions): la nostra sorpresa serà que ens trobarem que no hi ha cap comprador que estigui disposat a pagar-nos més del 60% del nominal del Bo, és a dir, 600 euros. Per tant, potser sí que tindrem una rendibilitat anual del 15% al venciment, però d'entrada ja sabem que hem perdut el 40% del valor del que hem pagat.

El que està passant és que aquests mercats ja descompten un futur hipotètic (i amb possibilitats de ser realista) que amenaça l'estabilitat financera de la Unió Europea: que calgui fer quites al deute grec, és a dir, que el Banc Central Europeu i els països tenedors d'aquest deute hagin de condonar aquest 40% a Grècia perquè sinó és impossible que aquest país pugui retornar el deute a aquests preus insostenibles i a aquests venciments.

Mentre no quedi clar què passa amb tots aquests riscos de deutes sobirans de països perifèrics i països no tant periferics, la incertesa farà molt de mal als mercats financers de la zona euro. Semblava, sobretot en les breus èpoques dels anomenats "brots verds", que els sistemes keynesians (intervenció estatal en l'economia mitjançant la injecció d'elevades quantitats de diner) estaven funcionant. El problema és que els polítics i els economistes de la dita vessant no s'esperaven que els mercats posarien en dubte tant aviat que els països no serien capaços de tornar el seu deute.

Dubai World

A l'estiu de l'any 2009 vaig visitar Dubai, un dels emirats que integren el país dels Emirats Àrabs Units. El més impactant del viatge és descobrir que les coses més "alguna cosa" del món estan allà: l'edifici més alt del món anomenat Burj Dubai o Burj Khalifa (que en aquell moment encara estava en obres davant la nostra sorpresa), el centre comercial més gran del món anomenat Dubai Mall, que disposava de més de 1.200 botigues (i que precisament està just al costat del Burj Dubai), l'hotel amb més estrelles del món: el Burj Al Arab (que per visitar-lo calia tramitar una sol·licitud amb antel·lació), el parc d'atraccions aquàtiques més gran del món, o fins i tot el coctail més car del món, del qual no recordo el nom però sí el preu: uns 4.000,00 euros...

Jo no sé si algú (califes i xeics apart) ha arribat a prendre aquest coctail de 4.000 euros ni sé si a Dubai concedeixen préstecs personals per a poder prendre'l, però el que sí sé és que Dubai estava creixent a un ritme desenfrenat i embogit a nivell immobiliari. I la font de finançament no era el petroli! És important tenir en compte que només el 6% dels ingressos de Dubai procedeixen del petroli (matèria primera que en canvi si té un pes molt rellevant a la capital del país, Abu Dhabi).

Les fonts de finançament per a la construcció procedeixen bàsicament del xeic de Dubai Maktum bin Rashid al-Maktum (un dels homes més rics del món) i de la inversió estrangera. I precisament aqui rau el problema: l'excessiva dependència en els capitals estrangers va provocar que al mes de novembre de 2009 (no és l'únic cop que ha passat en un lloc una cosa negativa pocs mesos després que jo el visiti) Dubai World anunciés que havia de restructurar el seu deute, aplaçant-ne el pagament. La noticia va tenir volada i els seus CDS (Credit Default Swaps), que són el cost d'assegurar els crèdits concedits a Dubai World, es van disparar fins a 655 punts. Perquè ens serveixi de punt de referència, aquesta puntuació era similar al de algunes entitats financeres espanyoles com Bancaja.

Per tant, en aquell moment, el mite Dubai semblava que començava a esfondre's davant la incertesa en la seva capacitat de retorn del deute. Fins i tot alguns mitjans ja començaven a anunciar que Dubai podia convertir-se en una ciutat fantasma enmig del desert.

Després d'un temps sense sentir a parlar gaire de Dubai, fa uns dies per la televisió van fer un programa sobre espanyols que hi viuen i treballen que em va agradar especialment perquè em va transmetre la sensació que tot havia tornat a la normalitat. El fluxe d'estrangers que anaven a treballar a Dubai semblava que seguia en auge com abans davant les bones oportunitats professionals i econòmiques que podien trobar-hi.

I aquesta percepció ha quedat confirmada fa escassement dos dies amb l'última dada dels Credit Default Swaps: si fa un any i mig aquests eren de 655, ara ja només són de 325 (la meitat), o sigui que el risc d'impagament s'ha reduït substancialment. Me'n alegro perquè Dubai representa una finestra al món per anar a cercar feina (excepte sector finances que pel que sembla està reservat per als habitants nadius).

Hi ha gent que diu que no els hi agrada Dubai per la seva artificialitat. A mi en canvi Dubai em va agradar i em va sorprendre. És una excel·lent oportunitat de viure unes vacances a low cost (perquè tot i l'aparent luxe és fàcil residir en hotels fantàstics per 30 euros per persona la nit) en un clima agradable (però extremadament càlid als mesos d'estiu), exòtic i alhora segur. Si una cosa té Dubai és la seguretat. No em va agradar tant veure tantes dones amb burques, tot i que em va sorprendre veure-les menjant en un McDonalds o assistint amb efusivitat als centres comercials. Tampoc em va agradar veure treballadors filipins o pakistanís treballant en la construcció en dures condicions per pocs diners, però també cal dir que almenys és una oportunitat per a treballar.

El que sí que Dubai s'ha de replantejar és l'oci nocturn si vol ser un target més important per al turisme jove. No pot ser que a les 3h del matí ja no quedi ni un pub ni una discoteca oberta! Temps al temps...algun dia sabrem que la discoteca més gran del món ha estat inaugurada a Dubai.

Ser o no ser (universitari)

Nota prèvia: el 26 abril de l'any 2010 vaig escriure una nota al Facebook sobre el sistema educatiu i la realitat econòmica d'Espanya. Malauradament, el contingut de la mateixa segueix essent perfectament vàlid per al dia 31 de maig de 2011. Tant debó d'aqui un any no hagi de tornar a publicar-lo perquè voldrà dir que alguna cosa ha canviat per bé. Reprodueixo la nota a continuació:

Avui estava llegint el PAIS (no és el meu diari preferit) i m'he parat en un article relacionat amb l'educació en el que es resumien una sèrie d'estadístiques en les que es comparava l'educació espanyola amb l'educació promig de la OCDE. La idea general que es pot extreure és que els estudiants espanyols surten menys preparats i el fracàs escolar és superior al promig de la OCDE.

Però deixant a banda la idea general (que en qualsevol cas no és una sorpresa), m'han cridat especialment l'atenció els següents punts:

1) A Espanya el diferencial de sou (un 32% més) que es paga a un universitari respecte a algú amb estudis secundaris és molt menor al promig de la OCDE (52%) i en especial en comparació amb USA (86%).

2) A Espanya en comparació al promig de la OCDE hi ha més universitaris (56% contra 48%) i menys estudiants en formació professional (31% contra 37%).

3) A Espanya les ofertes de treball per a universitaris (78%) és inferior al promig de la OCDE (92%).

Que ens està passant? A què es deu que tenir un títol universitari hagi perdut tant valor? Una explicació la podem trobar des del punt de vista de l'oferta: a que degut a l'afany de l'estat del benestar de preservar el igualatarisme, la quantitat d'universitaris ha crescut per sobre del que el mercat laboral pot absorbir. El motiu pel qual el mercat laboral no pot absorbir aquesta massa d'estudiants qualificats es deu a l'excessiva dependència d'Espanya en sectors en els que la major part de treballadors no requerien grans qualificacions: construcció i turisme. La insuficient quantitat d'empreses tecnològiques, industrials, etc. Conclusió final: Ha crescut més rapidament el benestar social o l'igualatarisme que la productivitat de les empreses privades. I és important fixar-se en un aspecte (provocat pel fet que a Espanya quan l'economia "va bé" l'atur és d'un desmesurat 10%): fins i tot en l'època de creixement econòmic molts universitaris (principalment de carreres de lletres) no aconseguien trobar feina de la seva especialitat.

Per altra part, ja des del punt de vista de la demanda, tampoc hi ajuda el fet que la majoria de les nostres universitats no estiguin entre les millors del món ni que els estudiants en surtin suficientment preparats ja que, entre altres, (1) el mètode d'aprenentatge està desfasat i que (2) no realitzen prou pràctiques d'empresa durant el curs (un altre punt en el que Espanya està clarament per sota del promig de la OCDE). El millor mesurador que un universitari no està prou preparat és el que diu el mercat: les empreses no confien en les habilitats dels universitaris (crec que especialment en el curt termini) ja que no veuen una gran diferència de preparació respecte a un titulat de segon grau i en conseqüència no estan disposats a pagar un diferencial de sou gaire elevat pels mateixos.

Un tercer punt que explica aquest enorme GAP en el mercat laboral és la mentalitat pròpia creada per l'estat del benestar que serà molt difícil de canviar: la majoria de recent graduats universitaris creuen que per el seu status recent assolit tenen dret una feina de jornada intensiva i a poder ser de funcionaris incrementant l'enorme bombolla pública. Com solucionar aquest gran problema? Solucions a curt termini no existeixen, totes han de ser a almenys 10 anys vista. Les solucions serien canviar el sistema productiu (oblidar-nos de la construcció i crear un marc favorable a les empreses de tot tipus), el sistema educatiu (invertint més en la competitivitat dels estudiants, incentivant les seves idees i "democratitzant" les classes per part dels professors) i la mentalitat, encara que això últim haurà de ser a base de viure la dura crisi actual.

Guerra de dipòsits (estiu 2011)

Ja la tenim aqui. Juntament amb els càlids aires estiuencs, les entitats financeres han iniciat una nova guerra desenfrenada per captar recursos de clients.

L'explicació és senzilla: fa precisament un any es va produïr una altra guerra de dipòsits generalment a 12 mesos de venciment, tenint precisament com a principals protagonistes a les grans entitats financeres espanyoles. Per tant, un allau de liquiditat torna a estar disponible en aquests dies i les entitats com que en tenen coneixement i en tenen necessitat per cobrir els seus forats immobiliaris (que ningú sap exactament quant en són de grans), han començat a oferir productes d'estalvi a preus atractius.

És important tenir en compte que fa unes setmanes, com vaig explicar en aquest blog, el govern espanyol va manifestar que tenia previst penalitzar a les entitats que oferissin retribucions superiors a les que serien desitjables, determinant que el "tipus d'interès raonable" havia de ser com a màxim un 3,1%. I aqui ja tenim servida la polèmica: perquè un 3,1% i no un altre? Dubto que existeixin raons suficients per justificar que un 3,1% és "raonable" si tenim en compte que aquest any el tipus legal del diner és del 4% o que la taxa d'IPC també és molt superior a aquest tipus determinat com a raonable. El tipus d'interès raonable hauria de ser el que dictamini el mercat: aquell tipus d'interès que les entitats estan diposades a oferir i que els ciutadans estan disposats a rebre. Per tant, un cop més, el govern (influït per lobbys) s'interposa en economia i en les decisions lliures dels ciutadans.

A més, és conegut i lògic que si les entitats financeres que no són les "big three" o que estan poc sanejades (en especial caixes d'estalvi -que també es podrien anomenar ara "caixes de deute") volen obtenir finançament, hagin d'oferir productes més atractius perquè els dipositants els hi exigiran un tipus d'interès més elevat per compensar la prima de risc que suposa deixar recursos monetaris a aquesta entitat. Per tant, si el govern decideix que aquestes entitats no poden finançar-se lliurement, perquè no adopta mesures per acabar d'una vegada amb les que no són solvents (que irònicament voldria dir no adoptar mesures)?

Sigui com sigui, aquests dies les entitats financeres estan oferint retribucions molt per sobre d'aquest teòric 3,1% (mentre no s'aprovin legalment les penalitzacions que podria ser en unes setmanes). Els mitjans de comunicació ens ofereixen exemples de diverses entitats com Bankinter, Banc Mare Nostrum, Unnim o Unicaja que ofereixen un 4% o més sense vinculacions: és una imposició estalvi pura i dura. Crec que és aconsellable aprofitar aquests dies aquestes oportunitats (en tota guerra també hi ha vencedors) per destinar els recursos destinats a estalvi en aquestes imposicions (mai per més de 100.000 euros per titular en una mateixa entitat) que estan garanties per llei ja que és possible que a mig termini hi hagi dipòsits menys atractius (tot i que sóc escèptic respecte aquest escenari). En qualsevol cas, sense oblidar que el rendiment real és negatiu, ja que la tendència de la taxa d'inflació és que acabi superant el 4%.

Com alternativa més arriscada, La Caixa està oferint bons al 7% de rendibilitat convertibles en accions de Criteria al venciment. Probablement La Caixa sigui una bona entitat, però això no vol dir que quan arribi el venciment dels Bons el valor de l'acció de Criteria no hagi caigut respecte a l'actualitat (que està a 5 euros). El sector financer espanyol presenta un risc molt elevat més enllà de la viabilitat particular de cada entitat. El risc país segueix sacsejant la cotització d'aquest sector.

Com mesurar la nostra riquesa

En la societat d'avui en dia és més fàcil trobar persones que et responguin amb precisió a una pregunta trivial relacionada amb el món de l'esport com "Quin va ser el resultat del Barça en el seu últim partit?", "Quina posició ocupa el Sporting de Gijón a la lliga?" o "Qui és l'últim campió de la lliga xipriota?", que a una pregunta vital i transcendental relacionada amb la seva riquesa personal: "quin grau de riquesa tens" o "quant ric ets"?

El problema no és que normalment no es respongui a aquesta pregunta tant marcadament personal, sinó que és no saber la resposta amb gens de precisió! I poques preguntes hi ha més importants en la nostra existència que tenir clar quin és el teu nivell de riquesa o dit d'una manera anàloga, de quanta llibertat financera disposes.

L'origen d'aquest desconeixement està primer de tot en l'escassa cultura financera d'aquest país: s'ha d'insistir en introduïr classes i cursos relacionats amb temàtica financera a les escoles i universitats. No vull desmerèixer la importància d'aprendre a jugar a badminton i d'estudiar noms d'ocells i d'arbres, però tenint en compte que les regles del joc de la vida es basen en diners, es fa imprescindible tocar aquest tema tant estranyament tabú. Moltes vegades prefereixo no pensar que potser aquesta absència de cultura financera vingui provocada i causada de per se per algunes forces interessades en que així sigui.

El segon motiu pel qual generalment som incapaços de donar una resposta fiable a la (auto)pregunta "quant ric sóc" es deu a que intentem respondre-la en termes monetaris (diners als comptes bancaris) o en termes de béns (nombre de cases en propietat, cotxes, etc). Aqui rau l'error perquè apart d'aquests actius també has de tenir present quants deutes has de pagar i en quins venciments.

Per tant, per mesurar el nostre coeficient de riquesa ens hem d'oblidar d'usar termes monetaris. Enlloc d'això, amb clara inspiració amb el que Robert Kiyosaki afirma en les seves obres, hem de respondre a aquesta pregunta usant termes temporals, és a dir, "quants dies, mesos o anys ric sóc". Concretant més, calcular quant de temps podria mantenir el meu nivell de despeses habitual si demà deixo de treballar.

És important matissar que el concepte clau és "si demà deixo de treballar" i no "en cas que m'acomiadin (i per tant cobri una indemnització + atur)": mesurar la riquesa (com a sinònim de llibertat financera) ha de partir de decisions unilaterals, lliures i en cap cas condicionades a factors externs que no depenen dels teus actes. Per això, si prens la decisió lliure de deixar la teva feina implica automàticament que no disposes de subsidis als efectes de calcular el grau de riquesa en termes temporals.

També vull concretar el concepte de "nivell de despeses habitual": no hem de calcular només les despeses necessàries per viure, sinó també les que permeten mantenir el teu nivell de vida actual que suposa els ciments sobre els que es sosté la teva felicitat i equilibri social i emocional.

Per tant, aclarats els diversos conceptes d'aquesta particular teoria, passo a continuació a mostrar un exemple simplificat sobre com calcular el coeficient de riquesa de la Sra. Juanita que s'està plantejant si deixa el seu actual lloc de treball demà. Dades a tenir en compte actualitzades a dia d'avui:

Saldo als comptes corrents i d'estalvis : 100.000 euros (no considerem en el càlcul interessos futurs a cobrar)

Despeses habituals:

Quotes hipoteca a pagar cada any (fins d'aqui 10 anys): 20.000 euros

Despeses d'alimentació per any: 10.000 euros

Despeses per atenció personal per any: 5.000 euros

Despeses per imprevistos: 1.000 euros

Despeses per viatges anuals: 2.000 euros

Despeses per restaurants per any: 1.000 euros

Despeses per altres capricis: 1.000 euros

Amb totes aquestes dades ja estem en condicions de saber que el coeficient de riquesa i de llibertat financera de la Sra. Juanita és de 2 anys i mig. Aquest és el temps màxim que podria estar sense treballar a partir de l'endemà.

Un dels grans problemes de la darrera crisi financera és que molts ciutadans es van endeutar amb una hipoteca essent només uns pocs dies o pocs mesos rics. Fins i tot, en els casos en que vivien exclusivament de la targeta de crèdit, essent rics dies o mesos negatius. Per tant, tenir clar de quant de temps de llibertat financera gaudim és essencial per prendre moltes de les nostres decisions en la vida.

PD El campió de l'última lliga xipriota ha estat el Apollon de Nicosia (gentilesa de http://www.soccerway.com/):

La cultura de negoci dels xinesos (I)

Fa unes setmanes, aprofitant una visita a Barcelona, vaig anar a un local xinès de perruqueria, estètica i massatges (el nom del qual no recordo ara mateix) del que havia rebut bones recomanacions per tal de poder disfrutar d'una sessió de reflexologia: massatges que es practiquen en els peus sota la idea que aquests estan dotats de punts que representen els reflexes dels diversos òrgans de tot el cos. Per exemple, en la part superior del dit gros hi ha el punt reflexe del cap o en la part interior del peu que segueix al dit gros hi ha el punt reflexe relatiu a les cervicals. Si a més aquest dia anteriorment has caminat uns quants quilòmetres, la sessió de massatges és absolutament reparadora i gratificant.

A mitja sessió, a la sala entrà un altre xinès (mentre visionava diversos videos amb el Iphone4) un noi xinès de poc més de 25 anys d'edat. Vàrem començar a parlar i la meva sorpresa fou que parlava un castellà molt fluïd, fins i tot massa en alguns moments. El més sorprenent és que aquest noi també vivia en la mateixa població que un servidor (a més de 100 kms de Barcelona) i que allà tenia diversos negocis de roba amb "mucho trabajo" i que tenia en projecte obrir-ne de nous.

Són uns exemples del fascinant que arriba a ser la facilitat amb que els xinesos (independentment de la seva edat) creen i desenvolupen negocis. Ahir dilluns a la nit per la Televisió de Catalunya es va emetre un programa molt interessant que aconsello mirar per TV3.cat (jo ho faré de nou) perquè explica les interioritats dels negocis i de les formes de pensar dels xinesos.

Segons el programa, a la cultura xinesa està mal vist que una persona no disposi o no intenti obrir algun negoci. Així mateix, és habitual que entre famílies i amics es prestin minicrèdits (sense tipus d'interès) per tal que sigui possible ajudar a algun membre de la família a iniciar un projecte de negoci. La xarxa familiar en el crèdit i el fluxe de diner és un aspecte clau en la seva forma d'actuar. No sóc expert en cultura xinesa, però suposo que aquest fenòmen en part es podria explicar perquè a la Xina històricament sempre ha estat especialment complicar obtenir préstecs de les entitats financeres (que són supervisades estatalment) i que per tant la cultura de l'estalvi és predominant a l'hora d'actuar.

Mentrestant, en el nostre país veièm com tot són pedres a les rodes: per una banda les entitats financeres ja no deixen diners a cap nou emprenedor (a menys que no avali i no aporti garanties de forma desproporcionada al capital que arrisca), i en cas que li deixin sempre serà a uns tipus d'interès molt elevats, i per altra banda, tanmateix és difícil trobar inversors individuals, business angels o empreses de capital risc disposades a prestar fons monetaris a un nou emprenedor (hi ha escassa cultura en aquest sentit). Per si a més ja no hi ha prou obstacles, fins i tot és complicat i especialment car obtenir préstecs que provinguin d'un familiar (a l'estil xinès), perquè segons la polèmica Llei d'Operacions vinculades (vigent des del 2007 i que està essent molt discutida, no descartant que en el futur pugui ser determinada judicialment com una llei anticonstitucional), qualsevol préstec que una empresa obtingui d'un familiar o persona vinculada (i quan diem "vinculat" suposa un ventall molt ampli que arriba fins als nebots) ha de pagar interessos a tipus de mercat (i ara el tipus d'interès de mercat per al finançament a empreses ja supera el 5,5%).

No ens hem d'enganyar: en aquests moments la majoria de països occidentals (especialment USA, Japó, Espanya i la majoria dels europeus) tenen els deutes, mentre que Xina (i altres països emergents i en part Alemanya) disposa dels estalvis mundials, i per tant, la seva capacitat econòmica, tal i com està demostrant, li permet obrir nous negocis i comprar grans quantitats d'empreses de tot el món. Un exemple recent que ens toca d'aprop: un grup d'inversors xinesos ha comprat el 20% de l'empresa hotelera NH Hotels segons noticia de fa una setmana.

Xina ja ha assolit (en línia a la previsió de Nouriel Roubini en el seu llibre "Com ens en surtirem") al 2010 el segon PIB més gran del món en termes absoluts, essent aquest la meitat del PIB de USA. En termes de per capita però, també s'ha de tenir present que Xina només és una vuitena part el PIB per càpita de cada ciutadà nordamericà. Segueix existint una diferència significativa entre les dues principals potències econòmiques en termes de riquesa per habitant, però al mateix temps aquesta distància es va reduïnt a passes agegantades.

La casa de colònies

Un dia 9 de juliol (me'n recordo perquè és el dia del meu aniversari) de fa un parell de dècades, amb 11 anys recent complerts, vaig anar a passar uns deu dies de vacances a una casa de colònies a les muntanyes.

Durant els dies que dura l'estada en les colònies, els monitors solen organitzar tota mena d'activitats per tal que el grup de xicots i xicotes estigui entretingut absolutament tot el dia (gimcames, partits de futbol, jocs varis, concursos d'estirar cordes, excursions...i la millor activitat de totes que sempre es reserva per l'últim dia: fer la neteja de la casa de colònies).

Però a vegades uns marrecs de 11 anys també desitgen tenir temps lliure i poder fer una de les coses més importants i alhora més oblidades per la nostra educació actual: fer volar la seva imaginació. Un dels primers dies, un grup de 4 o 5 xicots vam aprofitar una estona lliure per anar a "explorar" (perquè abans una bona part dels nois de 11 anys volien ser Indiana Jones quan fossin grans) pels boscos que envoltaven a la casa de colònies, i vam cercar el que nosaltres en aquell moment vam considerar com un lloc fantàstic: uns arbres que estaven col·locats d'una manera tant especial que semblava que tinguessin una forma de cabanya. Era un lloc en el que vam somniar que podríem passar-hi un temps i on podríem viure les aventures que la nostra imaginació tant celebrava poder recrear. A més era el nostre lloc, el nostre descobriment, i això representava quelcom encara més especial i únic ja que era un èxit exclusiu del grup.

Després de tant joiosa experiència, vam tornar a la casa de colònies i unes hores més tard, quan era el vespre, li vam explicar amb gran dosi de satisfacció a un dels monitors que havíem trobat un lloc maravellós que era secret. La nostra sorpresa fou que enlloc de rebre la felicitació que hauria correspòs per un èxit d'aquestes característiques, el monitor ens va castigar sense poder jugar a la nit (o millor dit sense poder realitzar una de les activitats programades) i ens va obligar a quedar-nos tancats a la casa. L'explicació que ens va donar fou "que no estava bé que no haguéssim compartit el nostre descobriment amb la resta del grup" i que "no podia tornar a passar aquesta mala conducta". Recordo com un sentiment d'injustícia i de decepció em va recòrrer per les venes perquè si aquella forma de fer en la vida havia de ser "la correcta" significava que una persona ja ni tant sols podia divertir-se de la forma que ella volia i la vida futura realment pintava molt avorrida.

Després del càstig, en els dies restants fins que vam tornar a casa, cap de nosaltres va tornar a anar al bosc a investigar per veure si trobava nous tresors amagats. En aquell moment el nostre conscient no ho entenia, però el nostre inconscient sí (perquè un nen és molt intel·ligent): s'havien acabat tots els incentius per anar a explorar al bosc i per fer activitats diferents a les programades pels monitors. No importava gens el que tu volies o desitjaves, sinó que importava per sobre de tot el grup.

Sense donar-me'n compte, probablement per primera vegada a la meva vida, m'havia topat amb el comunisme. És curiós com fa breus dies em va venir al cap de sobte aquest vell record i vaig entendre immediatament què havia passat aquella nit a la casa de colònies.

La lletra petita del Fons de Competitivitat

Al mes de juliol de l'any 2009 l'anterior govern de la Generalitat es va penjar unes quantes medalles perquè havien aconseguit treure-li al govern espanyol (als seus companys de partit) "el millor acord de finançament de la història de Catalunya". Un dels punts estrelles d'aquest acord era que per fi Espanya compensaria a Catalunya pel fet de contribuir en impostos més que la mitjana i per ser un territori de creixement econòmic superior també al promig. Aquesta compensació es faria mitjançant l'anomenat "Fons de competitivitat". Segons les bases de càlcul del mateix, al llarg dels últims mesos han sortit diferents interpretacions sobre les quantitats que s'haurien de cobrar. Curiosament han anat disminuïnt amb el temps, passant de més de 2.000 milions d'euros (segons un informe de valoració de l'acord que es va penjar a la web de la Generalitat al 2010) a ser 1.500 la quantitat oficial reclamada (tot i que sembla que Madrid fins i tot discuteix aquesta quantitat).

Avui s'ha viscut la culminació de la farsa d'aquest tant celebrat acord de finançament: els mateixos que van negociar amb els seus companys socialistes de Madrid han votat NO a la moció de censura per tal d'instar a que per fi Catalunya cobri aquest Fons. Els mateixos que van negociar malament en el seu moment (perquè sinó no estaríem en el punt que estem) no han reconegut l'error i no han permès que és pugui fer quelcom a favor de Catalunya degut exclusivament a fins electoralistes ja que no poden perjudicar als seus companys de partit. Crec que haurien de donar una explicació als ciutadans perquè igual no ho hem entès i resulta que hi ha una explicació més noble que desconeixem.

Un dels grans orígens de tots els mals està en que hi ha una lletra petita en l'acord de finançament que bloqueja la possibilitat de cobrar amb agilitat aquest Fons de competitivitat. Segons els que van pactar aquest acord aquesta clàusula no existeix ja que ells van negociar un acord sense cap punt feble ni escletxa.

Si donem un cop d'ull al "Acuerdo 6/2009, de 15 de julio, para la reforma del sistema de financiación de las comunidades autónomas", podem llegir diverses frases textuals, en referència explícita al Fons de competitivitat, com per exemple la següent: "Este nuevo fondo se repartirá anualmente entre las CCAA con financiación per capita inferior a la media o a su capacidad fiscal".

Però també existeix a la part final del document una última clàusula (que podríem considerar com la lletra petita) que té per títol "5. Política de estabilidad económica y presupuestaria" en la que s'indica, de forma resumida, que aquest nou acord de finançament serà liquidat de forma gradual i paral·lela a que les comunitats autònomes cumpleixin amb un control estricte del seu dèficit fiscal. I com tots sabem i com s'ha expressat en més d'un article en aquest blog, en el cas de Catalunya existeix un dèficit fiscal molt important, que està suposant a més un estira i arronsa amb el govern espanyol. A continuació penjo una captura (directament des del document original de l'Acord de Finançament) d'aquesta famosa "lletra petita" per tal que puguem comprovar que efectivament existeix (i degut al seu contingut obert a interpretacions el govern espanyol ha pogut aplaçar el seu pagament):

Els pensaments ineficients

Ryan Bingham, interpretat per l'actor del Nespresso, és el protagonista principal de la pel·lícula "Up in the air" i es caracteritza, en línia amb el seu modus vivendi, per donar unes populars conferències que tracten sobre la importància de les despreocupacions i de gaudir de llibertat plena.

Concretament utilitza un símil amb una motxil·la que portes carregant a la teva esquena: quan més plena de coses (pensaments i preocupacions) està, més pesa i per tant més et cósta caminar. És cert que Ryan considerava que les anomenades preocupacions es referien especialment a les responsabilitats familiars que sempre volia evitar però l'aspecte interessant aqui no és valorar si és més o menys adequat aquest punt de vista, sinó la idea que proporciona: les preocupacions (siguin les que siguin) poden arribar a assolir un pes que ens dificulti caminar, respirar...viure.

Anant una mica més enllà i en relació amb l'esmentada motxil·la, en el llibre "El símbol perdut" de Dan Brown (hi ha dos tipus de llibres en el món: uns són els que llegeixes i altres són els que devores, i aquest és del segon tipus) es descriu un interessant concepte (del que desconec els fonaments científics que disposa però de nou la idea és molt bona): cada pensament que emet el nostre cervell té un pes. Només són uns milígrams, és quelcom imperceptible però existeix.

Per tant, quants més pensaments (i preocupacions) tenim en el nostre cervell, més pes hem de carregar i llavors més difícil és que poguem moure'ns física i mentalment. En un entorn d'aquestes característiques, ja tenim plantada la llavor perquè la nova malaltia sorgida en les últimes dècades floreixi de forma fatídica: l'estrés. I el motiu pel qual aquesta malaltia no existia al segle abans del segle XIX és senzillament perquè l'esperança de vida llavors era tant reduïda que "no hi havia temps de tenir estrés". Per tant, la ironia és que quan més vivim (quelcom que a priori hauria de ser positiu) més ens estressem. Aquest sense sentit ve provocat perquè el nostre sistema genètic no ha tingut temps d'assimilar que som un animal que gairebé de cop hem passat de viure 30 o 40 anys a viure'n 80, i aquests 40 anys extres, sinó els portem d'una forma adequada, acabarem essent un pes mort.

En aquest punt hem d'enllaçar amb les ides que ens transmet Emilio Duró: hem après a pensar negativa i pesismistament, a preocupar-nos per moltes coses que MAI ens han passat ni mai ens passaran. Si comptem tot el temps que en la nostra vida l'hem dedicat a pensar preocupacions que mai han succeït encara ens preocuparíem més (i entraríem en una espiral infinita). És cert que és bo tenir els peus a terra i ser realistes perquè quan passi algun esdeveniment negatiu inesperat estiguem preparats per poder-lo superar amb èxit, però és realment rendible pensar continuament en que passarà quelcom negatiu i què hauríem de fer si passés? L'ésser humà és l'únic animal (almenys del planeta terra) que pateix el mateix sofriment tant si viu com si pensa un dolor o una experiència negativa en concret.

Enlloc de pensaments preocupacions fossin diners, seria equivalent a contractar totes les assegurances possibles per evitar tots els riscos potencials. És cert que quedaríem coberts contra tot, però també és cert que ens hauríem gastats tots els diners i seria una operació absolutament ineficient perquè ens hauríem gastat molts més diners que els que podríem cobrar si passés la contingència negativa que tanta por ens fa.

Per tant, treiem-li el greix (la preocupació) als pensaments de manera que puguem tornar a sentir-nos lleugers espiritualment. Oblidem-nos dels pensaments pesimistes i dels pensaments "no negatius" (pensaments dirigits a desitjar que no passi una cosa negativa), i centrem-nos en els pensaments optimistes i positius.

El pròxim article el dedicaré a parlar del molt interessant "coeficient d'optimisme" d'Emilio Duró, que completa les reflexions expressades al llarg d'aquest article.